Literatura - Contes | Revista 79

Les tres Reines d'Orient

La història va anar més o menys així:

A Orient hi havia tres reialmes: La Febró, l’Albiol i Prades, petits i veïns. Amb tres reis: El rei Eduard, el rei Carlos i el rei Raül, amb les seves tres reines: la reina Conxi, la reina Irene i la reina Lourdes.

Els tres reis eren amics de tota la vida, fins i tot van anar a la universitat de màgia junts; allà van conèixer les reines, que també eren molt amigues, generoses, eixerides i molt sàvies.

Tot hauria anat com una seda si no fos perquè els tres matrimonis no tenien fills... i això els entristia una cosa de no dir.

El rei Eduard Blanc, el rei Carlos Ros i el rei Raül Negre, quan es feia fosc es posaven tristos i melancòlics, pel fet de no tenir ni hereu ni pubilla. Pujaven al terrat dels seus palaus per esbargir les penes. Es distreien mirant els estels... ves a saber què hi buscaven.

Una nit, com totes les altres, els tres reis van pujar al terrat, i mira que miraràs... i de sobte... passa l’estel!

L’endemà al matí, els reis havien desaparegut... no havien tornat del terrat.

La reina Blanc, estranyadíssima, va trucar per Skype a la reina Ros i a la reina Negra, sí, ja sabeu, allò de trucada a tres:

Conxi: Reina Irene, reina Lourdes! Que el meu estimat Eduard ha desaparegut! Com cada nit se’n va anar cap al terrat, i jo me’n vaig anar al llit a llegir una estona, em devia adormir... i no em vaig adonar de res... avui al matí he vist que el rei no hi era, ni havia obert el seu costat de llit.

Irene: Oooooh! el meu Carlos també ha desaparegut... jo ahir mirava el 30 minuts, que feien un reportatge súper interessant sobre les compres del Black Friday, i espera que esperaràs... no baixava i no baixava. I potser ja eren les 4 de la matinada que vaig anar a veure si el trobava al terrat, i no hi era!

Lourdes: A mi, igual, per cert reina Irene, vaig veure el 30 minuts, quina passada, com ens enganyen perquè gastem i gastem! El rei Raül tampoc va tornar del terrat... però cap a les 2 vaig sentir soroll de camells i crits de “Vinga va! Marxem!”... deuen haver anat a algun lloc...

Conxi, Lourdes, Irene: Ja tornaran!

Però les tres reines estaven ben estranyades; ves a saber què havia passat; on havien anat els tres reis?

Van haver d’esperar 15 dies ben bons!

No va ser fins dues setmanes després que els van veure tornar, assedegats, bruts i polsosos, però amb una cara de felicitat que feia bo de veure. Les tres reines els esperaven a la rotonda que separava els tres reialmes, les tres amb les mans als malucs, la mosca rera l’orella i un somriure de cascavells als ulls.

Conxi: Però... es pot saber d’on veniu tots tres?

Irene: Vau marxar cuita-corrents!

Lourdes: No ens en vam ni adonar.

Eduard: Calma, calma...

Carlos: Ai mareta meva si ho sabéssiu!

Raül: Primer de tot un petonet... mua... i segon de tot... una bona dutxa, afaitats i amb un bon tiberi a taula, us ho explicarem tot.

Eduard: Fil per randa!

Un cop nets, refets i enclenxinats, el rei Eduard, el rei Carlos i el rei Raül van començar a explicar-se.

Carlos: Vet-ho aquí. Heu de saber i entendre que vam marxar a corre-cuita perquè aquella nit, com tantes d’altres, tots tres havíem pujat al terrat del palau, per veure si alguna estranya conjunció dels astres ens podria indicar on, quan i com trobar un hereu, nen o nena, tant se val.

Raül: I aleshores... la vam veure, una estrella formidable, meravellosa, amb una cua d’estels que semblava un cometa.

Eduard: Ens indicava una direcció... cap a Betlem i semblava que volia que la seguíssim.

Carlos: I... sí, sí, la vam seguir. I quan paràvem per descansar una mica, que Betlem és molt lluny... eh Raül?

Raül: L’estel es parava!

Reines: OOOOOOOhhhhh!

Raül: Finalment vam arribar al terme de Betlem.

Eduard: L’estrella ens va guiar cap a una cova.

Carlos: No diríeu mai què hi vam trobar.

Reines: Què?

Reis: Un nen!

Reines: Ole tu!

Raül: Estava amb son pare i sa mare, sí, però quasi no el podien tapar... no tenia robeta... estava nuet nuet.

Eduard: Tenien un ase i una vaca, i així li donaven una mica d’escalfor.

Carlos: Vam decidir afillar-lo allà mateix, l’estrella ens ho deia. I com a bons padrins li vam fer uns regals. Or!

Raül: Encens!

Eduard: Mirra!

Reines: Perdona!

Conxi: Que us heu begut l’enteniment?? Digues-ho tu, Irene!

Irene: A qui se li acut regalar això a un infant acabat de nàixer?

Reis: Oh, uh, ah, mmmmm... ai ai ai...

Carlos: Què havíem de fer?

Aleshores la reina Conxi, la reina Irene i la reina Lourdes, d’allò més decidides, van començar a fer una llista de tot el que hauria calgut fer i no havien fet.

Lourdes: Als infants petits tant se’ls en dona, de l’or, l’encens i la mirra... i la corona de rei!

Conxi: No saben què és ni per a què serveix això, i encara prendria mal si s’ho empassava, oi Irene?

Irene: Si tan nuet nuet,anava aquell nadó, més servei li haurien fet uns bolquers o uns peücs.

Lourdes: O un llitet i una manteta.

Conxi: Un pijama calentó.

Irene: Ara bé, el que els fa il·lusió de debò a les criatures de totes les edats, mides i colors... són les joguines: cavallets de cartró, nines, peluixos, bitlles, patinets, bicicletes, trens, cuinetes...

Lourdes: Llibres de contes, panderetes, sonalls, flabiols i flautes, microscopis, calidoscopis i jocs d’ordinador...

Conxi: Raquetes, pilotes, baldufes, trineus... jocs de màgia, de cartes i de l’oca...

Irene: Disfresses, trencaclosques, discos, titelles...

Lourdes: Trens elèctrics, cotxes, vaixells pirates, tractors...

Eduard: Nois, l’hem feta bona! I ara què fem?

Les tres reines es van agafar per les espatlles fent pinya i van estar una estona xiuxiuejant entre elles.

Lourdes: A veure, anem per parts: per fer saber a totes les criatures del món que ens les estimem com si fossin fills o filles nostres, podem demanar-los que un cop l’any ens escriguin una carta, que et sembla, Conxi?

Conxi: Un mail o un sms... watsapp no, que encara no he baixat l’aplicació.

Irene: Ens han de fer arribar quina joguina els fa més il·lusió, i quin desig tenen per a ells o per a la seva familía.

Eduard: I d’on treiem tantes joguines, a la Febró no tenim cap Multinacional.

Carlos: A l’Albiol només hi ha la fàbrica de tractors, dels de debò.

Raül: I a Prades hi ha un forn, que fan unes magdalenes boníssimes... però joguines...

Conxi: No patiu per res... si no fos per nosaltres... ara mateix ens posem en contacte amb el nostre veí de Vilaplana, Alí Express, fabricant de joguines.

Irene: Quan rebem les cartes, les organitzem i classifiquem. I tu Lourdes...

Lourdes: Faig la comanda de tot allò que ens demanin i poguem aconseguir.

Conxi: I vosaltres amb la vostra màgia, us encarregueu de fer-les arribar a tots i cadascun dels nens i nenes del món.

Irene: Per terra, mar i aire... casa per casa

Eduard: Quina pensada més bona!

Carlos: Necessitarem... tractors, camells, cavalls, vaixells, trens...

Raül: Ep, ep, ep! I els nens i nenes que no es portin bé?

Tots: CARBÓ!... de sucre.

I així va començar tot, un 6 de gener a la matinada, perquè el sopar es va allargar i allargar, amb tanta organització i xerrameca.

Van signar tots en l’acta de l’assemblea que a partir d’aquell dia, un cop l’any, el 6 de gener, quan arribés l’estrella a Betlem, visitarien casa per casa, tots els nens i nenes, carregats de regals, sobretot joguines però també una mica de carbó.

Heu de saber, però, que hi ha algun any que fa mal temps, està núvol i no es veuen les estrelles, però les reines saben quin dia han de repartir els regals els seus marits... perquè senten un soroll! Molt fort!

El soroll que fan els nens i nenes d’un poblet amagat a la muntanya perquè els reis sàpiguen on viuen i cap a on portar els regals.

I vet aquí un gos i un gat....i tres camells... aquest conte ja s'ha acabat!

Dolors Sentís

+ Publicar el meu comentari

Per a enviar comentaris es necessari estar registrat