Opinió - Articles | Revista 93

Les figues del camí

L'estiu (i els molts mesos de bon temps en general) és temps de gaudir de la natura i l'aire lliure, de sortir a caminar, d’admirar el paisatge, d'aprofitar els pocs moments de fresca que ens ofereix aquest clima cada cop més boig. I el nostre poble i el seu entorn són un escenari privilegiat per fer aquest “retrobament” amb la natura.

Els camins s'omplen d’excursionistes, senderistes, caminadors ocasionals, boletaires, runners, ciclistes de diverses especialitats, motoristes a dues i quatre rodes... És un continu anar i venir de gent que trenca l'ensopiment habitual de la localitat. No crec que ens en puguem queixar i segur que algun establiment local en surt beneficiat.

Una altra cosa són els efectes que tota aquesta activitat té en el medi. Aparentment, no hi ha uns efectes gaire negatius, perquè hi ha una conscienciació important pel que fa al respecte dels espais naturals. Excepte comptades excepcions, la gent intenta no deixar residus. Estan conscienciats. Quina diferència amb fa unes dècades!

Però què passa amb l'espai més humanitzat, concretament amb l'espai agrari? Aquí ja no és tot tan idíl·lic. Un taronger, un llimoner, un presseguer al costat d'un camí són, pel que es veu, una temptació impossible de refrenar. Cal anar-hi a collir aquelles fruites saboroses que, com tothom sap, són de tothom i tothom les pot agafar. Les avellanes que van caient també. I les ametlles, i unes olivetes per posar a l'aigua, i aquelles figues tan bones... Molt millors que les de la botiga, on va a parar! Si convé ja es porta una bossa a la motxilla pel que pugui ser. No se sap mai, sempre cal anar ben preparats.

I, a més no hi ha cap problema que els innombrables gossos dels caminadors es passegin i defequin al mig de les parades dels trossos del voltant dels camins. Aquí no cal recollir les caques, com fem als carrers de les viles i ciutats. El pagès ja ens agrairà que li adobem de franc el tros. Quina bona gent!

I tant agrada això de sortir, el contacte amb la natura, tan traumatitzats vam quedar amb el confinament de la pandèmia, que molts han decidit que també voldran el seu espai a l'exterior. Compren un camp per quatre rals a un propietari que ja no sap que fer-ne i el converteixen en el seu “edèn” particular. Un antic tros tradicional passa de ser un espai agrari obert amb els seus conreus típics a un mosaic de plantes del tot diverses, a voltes inversemblants en el nostre medi, diverses edificacions de gust dubtós amb la imprescindible barbacoa, uns quants cotxes, molts gossos molt grossos que borden dia i nit, i, com no podia ser d'altra manera, una tanca metàl·lica o, fins i tot, d'obra envoltant tot el recinte. Que no passi ningú. A ells segur que ningú els fotrà les figues.

Sabeu que estic fent una caricatura, que el modern “parcelero” potser té una mica més de respecte i de bon gust que l'antic. Alguns fins i tot ho disfressen de modes de vida alternatius amb més o menys gràcia. Però invariablement hi ha una voluntat de voler trasplantar models urbans al món rural. I et preguntes què volien fer realment. No ho sé, però la cosa se'ns està escapant de les mans. Algun dia haurem de parlar seriosament dels usos del paisatge rural. Ja serà en un altre article...

Jordi Serra Ferré

+ Publicar el meu comentari

Per a enviar comentaris es necessari estar registrat