Activitats | Revista 3501/03/2009

Les Cròniques Endiablades (XVI) del Pep Pelat

AGONIA

Espanya és un gran país, una gran nació. Finalment he obert els ulls i m’he adonat de l'immensament injust que he estat amb ella des de fa molts anys. Ara mateix travessa un mal moment, tanmateix, la seva consubstancial capacitat de protecció i de compassió pels seus fills -i fillastres- no ha minvat ni un pèl, si no ¿com hem d’entendre l’actitud que mostra, ara més que mai, vers Catalunya? Sí, Espanya és una gran incompresa. Així, en veure l’estat agònic que es troba la identitat catalana (pocs i covards) han estat, un cop més, els seus fills més notables i les seves institucions més ràncies els qui han corregut a prestar-nos socors... Espanya és una nació moderna i progressista, els fills de la qual van conquerir tot un món en un passat gloriós i ara, aquests bons fills es compadeixen de la agonia nacional de la darrera colònia espanyola (els fillastres) i es disposen a estalviar-li sofriments identitaris. Moguts per la compassió, fins i tot obviant les directrius espirituals que imposa la mare Església (per ací sí que fem aigües) i contra el criteri de tot bon conservador de la moral tradicional i el dret a la vida, volen aplicar, amb un gest humanitari, filantròpic, la més que qüestionada pràctica de l’eutanàsia activa a la nació catalana. ¿Com? molt fàcil, oferint-nos, a canvi de la renúncia, l’aixopluc de la sagrada constitució espanyola, tot alliberant-nos -entre altres coses- de la confusió intel•lectual que suposa per nosaltres el preàmbul de l'Estatut, on hom proclama tímidament la identitat nacional i que, malgrat no tenir valor jurídic, pesa com una llosa sobre els pobres “patriotetes” que, contents i enganyats, la varen votar. ¿I tenen, alguns -insensats- la gosadia de negar que l’eutanàsia activa és un acte d’amor suprem, la màxima expressió de l'universal concepte de “CARITAT”? Gràcies, Espanya! Viva el Barsa!


MÉS AGONIA...

Quina llàstima, no la varen poder salvar la pobra Eluana Englano... Malgrat tot l’esforç de persuasió de l'Església i de milers de fidels, malgrat l'enorme acte d’amor de l’executiu de'n Berlusconi en impulsar la proposta de llei a corre-cuita, llei que havia d’impedir l’assassinat legal de la pobra noia, no s’hi va ser a temps. La vida és un valor suprem, sí, com l’orgasme, el mal és que són tan curts... Hauria de durar com un gec de vellut, deia un poca solta, a la tertúlia habitual de cal Rossendo i l’altre poca solta, tot badant amb el ferro roent que el manyà anava vinclant, va dir: ¡No, més! ¿Com més? Si! com l’enclusa del ferrer, que hi piquen tres generacions i no li fan ni senyal... No, no vull frivolitzar, ni amb la mort ni amb el sexe, tan sols pretenia, amb un poc de grafisme, emfasitzar sobre la brevetat de l’ésser i “d’allò altre” tan cobejat per tothom (gairebé) i perseguit amb veritable delit... tota la resta és la conseqüència... Una mica de caramel -deia el pare Galofré- per tal que no ens oblidem de la sagrada obligació de procrear... I no ens n'hem oblidat a fe de Déu...¿Algú gosaria a dubtar de la infinita omnisciència de Nostre Senyor? Un servidor sí, perquè crec que Déu hi va posar massa caramel, es va passar... ¡tres pobles! Aquest és el sentit del sisè manament: és per posar una mica de fre al desig desbocat i insaciable i perquè ens quedi temps per treballar, per menjar, anar al cinema, etc, (l’equilibri...). Hi ha també una teoria que, malgrat que no ve gaire a tomb, l’explicaré: Crec haver assenyalat que el sisè manament canònic és el setè bíblic (tothom ho pot comprovar), doncs bé, en baixar Moisès del Sinaí amb les Taules de la Llei va convocar els jueus per fer-los saber els preceptes que Javeh els imposava. Va començar a llegir-los-els i tothom callava, però en arribà al setè “no fornicaràs” la gent empipada li cridà: No, aquest no el volem, ¡tatxa’l! I tan van insistir que Moisès finalment el tatxà... Aleshores Javeh es va enfadar molt va imposar el manament per força, però la ratlla es va quedar allí per descuit i és per això que al set, encara avui, hom li fa una barra travessera... hem hagut d’arribar a la tecnologia digital per abolir la tatxadura... Malgrat els plans del Creador, però, la reincidència humana en el pecat va superar totes les previsions; aleshores va provar de frenar la disbauxa -sense gaire èxit- amb l’assot de les malalties de transmissió sexual i els embarassos indesitjats... I ara, després d’haver aprofundit una mica en el tema, podem entendre el sentit de la prohibició dels condons, oi?


I MÉS

L’estat agònic és la normalitat al nostre món, i en els altres, pel que sabem, també, finalment ho he entès. No, creguin-me, no s’hi trenquin el cap, l’agonia és consubstancial a la vida, la vida és agonia, un dissortat accident, la mort una entelèquia, un intent desesperat d’explicar el fenomen de l’existència... En tot l'univers només hi plana el drama. Al sempre genial Borges se li preguntà una vegada com es trobava. Bé, va contestar i aquí hi ha el mal... ¿El mal? ¿quin mal hi ha en trobar-se bé? I ell contestà: ¿És que potser no sabeu que la salut és un equilibri molt precari que tan sols augura desgràcies? ¿Que on vull anar a parar? Doncs vull solidaritzar-me amb els catòlics, efectivament, si el punt de vista d'en Borges és correcte, l’aplicació de l’eutanàsia, per activa o per passiva, a un malalt terminal té el mateix sentit que aplicar-la a un atleta olímpic que acabi de guanyar una medalla d’or. El mateix raonament es pot aplicar als homicides i als suïcides: Per què he d’esperar, jo, un assassí potencial, a tenir motius per matar algú? Me’l carrego i santes pasqües, després, abans que m’assaltin els remordiments o que la policia descobreixi l’autoria del meu crim, m’arrio un tret si tinc una arma i si no em penjo, apa què els sembla? No, sortosament les coses no van així i, agònics o no, els ametllers ja han fet ametllonets, les roelles s’alcen eufòriques com crestes de gall enmig dels herbassars, i la primavera esclata amb tota la seva esplendor per inflar els nostres cors ressecs. La fauna, fidel també als cicles vitals es desvetlla exultant, a punt de interpretar, una vegada més, l’eterna pantomima biològica, i les orenetes, com sempre, han fet cap a la cita estacional per alegrar-nos l’existència i es disposen a criar novament els seus pelats. El nostre món encara bull, però això tampoc no augura res de bo, creguin-me...
Salut i bona Pasqua.




Lo Pep Pelat



+ Publicar el meu comentari