Activitats | Revista 3103/03/2008

Les cròniques endiablades del Pep Pelat (XIII)

Déu
Un servidor, tot i que vol ser polit, sempre ha fet servir aquella expressió tan nostra i escatològica, tan inconscient com irracional, tan innocent com incisiva, tant contundent com expressiva, tant espontània com inconsistent, a saber: "mecagondéu". ¿Que per què? No ho sé gaire, és una expressió encunyada pel poble i que, al marge de ser una vulgaritat convida a fer una reflexió. Que ningú se'n senti ofès, per aquest renec, perquè n'hi ha de molt pitjors. Tinc un amic -hauria de dir tenia perquè ja no és entre nosaltres- que deia de la gent d'aquesta vila que quan reneguen són com metges (per allò de les vísceres). Tot plegat no sé si fa gaire gràcia però un servidor hi vol veure un rerefons d'anticlericalisme, en el fenomen. Tinc un altre amic -aquest, gràcies a Déu, tot ple de vida- que es confessa agnòstic, és molt crític amb tot però també molt respectuós amb les creences d'altri, per això no diu mai renecs de caire teològic i molt menys escatològic, però diu que qualsevol mortal que fos bona persona ho faria millor que Ell. Un servidor, que és "creient", sosté, amb una supèrbia que fa feredat, que som fills d'un déu menor. Si no fos així, és a dir, si no fos creient, etapa que encetarà probablement a l'any que ve, l'enunciat seria diferent, a saber: Contra la religió. ¿Que per què? perquè la religió ens capa. A la persona religiosa li és molt difícil de tenir personalitat pròpia perquè no pensa per sí mateixa i a més, es creu posseïdora de la veritat. La religió limita perquè posa límits a l’humanisme, que és l'únic objectiu que la justifica, no pas la salvació, que de salvar-nos no ens salvarà ni Déu. L'experiència religiosa no té cap valor, només té sentit. El cristianisme és bo en l'essència però dolent en l'existència perquè si aporta uns valors universals i intemporals, que sí que ho fa, són, tanmateix, insuficients i, doncs, limitadors. És evident que la Palestina ocupada del segle I i les catacumbes ens són massa llunyans. El cristianisme superà el judaisme pel que fa a l'esperança pels damnats, que en som tots poc o molt per la nostra condició humana, però no dóna resposta als grans reptes de la societat del nostre segle. El projecte cristià està esgotat. L'Islam encara ha estat pitjor perquè representa la involució. Allò que pretesament va aportar el Profeta ja estava abastament superat per Jesús, en canvi, hi afegeix un concepte verinós i retrògrada: l'odi a l'infidel, és a dir, a nosaltres, judeocristians, i, encara més, als ateus. Un servidor, que és apòstata, és a dir, que ha renunciat, mitjançant els canals legals que l'Església preveu, a la fe i als sagraments catòlics, si fos musulmà, ja estaria condemnat a mort per aquest fet (i vés a saber si no n'estarà ara, després d'això...). Les religions teocràtiques estan en crisi a l'occident, però el fet religiós va molt més enllà dels déus. Així, trobaríem religiositat, i molta, a les bases dels partits polítics, dels sindicats, d'algunes filosofies, pseudociències, supersticions i, a casa nostra, sobretot n'hi trobaríem a l'afició del Barça. Ara, el déu més adorat i exitós de tots des de l'antiguitat és un del què Javè ja se'n sentí gelós, tal com explica l'Èxode: el vedell d'or. Tots aquests corrents religiosos "mundans" no són ni millors ni pitjors que els teològics. De tots ells salvaria, això sí, el budisme perquè no serveix cap déu -cap d'ells no s'ho mereix- i sí que serveix l'home, tot despullant-lo de la immundícia del desig.

Pàtria
Aquest és el segon concepte castrador de l'ésser humà, i poca gent hi ha que se n'escapi. Un servidor, per descomptat, el té molt superat aquest concepte, malgrat que ha de fer un aclariment i això sí que el desproveirà de l'escassa virtut que hom l'hi hagi pogut atribuir, en canvi, el convertirà en un ésser absolutament vulgar, decebedor, primitiu i abominable. Sí, ho confesso, quan deia "pàtria" veia un nom escrit en un cel blau i immaculat com el que devia veure Constantí el Gran en el cel de Bizanci, amb la diferència que en el seu cel (d'un servidor) hi deia "Espanya". Conyes a part, ¿no és ben estrany que encara quedin espanyols en aquest país, després de l'amor que ens demostra i ens ha demostrat l'estat espanyol? I segona pregunta retòrica: ¿fins quan se'n sentiran, malgrat el patent masoquisme general? i encara una tercera ¿restarà temps per representar el tercer acte d'aquesta comèdia? M'explico; en el nostre teatre hi va haver un primer acte representat per una nació molt forta, molt rica i molt plena, la riquesa de la qual era la seva gent: Jaume I, Roger de Flor, Ramon Llull, Pau Clarís, Desclot, Metge, Turmeda, Roig, Martorell, etc, etc... i també per les seves institucions: el Consell de Cent, el Consolat de Mar, la Generalitat, el Comptat, on el rei pagava impostos, poca broma, sis-cents anys abans de la Revolució Francesa... (the greatest nation in the world, explicà Pau Casals enfront de l'ONU..., els membres de la qual -no se'n podia esperar menys- li'n somrigueren la lliçó magistral entre incrèduls i ignorants...) Dèiem que el rei, els comtes-rei, per ser més exactes, els pagaren fins a Alfons el Magnànim, fins l'arribada dels Trastàmara i Ferran d'Antequera en concret, el qual s'hi negà en rodó (eren castellans, és clar...). Allí va començar el segon acte, basat en l'anorreament polític i la colonització. Un servidor està convençut que aquest acte toca la seva fi i que el taló ja està baixant. El tercer acte ja no cal ni que l'expliqui, perquè a la història sempre ha estat igual. O bé, l'explicarà per si li cal a algú. En tot procés de colonització que es preui, hi ha tres etapes, a saber: Primera, anihilació o anorreament del colonitzat. Segona, espoli de la colònia. I tercera, ací hi ha dues possibilitats: l'abandó de la colònia o la rebel·lió dels criolls. Aquests, inicien un procés més o menys violent d'emancipació respecte a la metròpoli, procés en el qual els indígenes no hi tenen part, o ben minça, excepte si peten, és clar, aleshores en són carn de canó. ¿Cal que continuï? Estalviem tinta i despeceguem imaginació. La pregunta que formulava un servidor era: ¿Hi haurà temps per la emancipació colonial abans que ens sobrevinguin els estralls del canvi climàtic, de la crisi energètica, de la política de blocs, de la depressió mundial, del canvi d'ordre, de la guerra total o de l'Apocalipsi, en termes cristians? Ai, quin cangueli que m'agafa, perquè si la resposta fos afirmativa, malament, però si fos negativa....

Rei
Servidor volia explicar-los un un conte, un conte que als més grans els sonarà: "Una vegada n'era un rei que tenia el nas vermell, quan bevia de la bota, no en deixava ni una gota i a més, quan la deixava anar, els súbdits sempre li reien les gràcies. Aquesta darrera part també pot sonar als més joves... El rei d'Espanya segurament que deu ser un bon jan, i es deu creure que serveix una causa noble, però un servidor és del perer que si ha servit per fer quelcom (qüestionable) és cosa del passat i ja, poca cosa més pot aportar a la societat que no sigui carnassa pels mitjans. L'anecdotari del monarca és extens i no té desperdici, però el "por qué no te callas" és difícil de superar. Tanmateix, es comprèn que els espanyols no gosin a exigir o suggerir-li la jubilació, perquè l'alternativa successòria ja se sap quina és. L'aspecte successori és un dels inconvenients de les monarquies. I poca cosa més. Abans, però, d'acomiadar-me de vostès, abnegats lectors, no sense desitjar-los una bona pasqua (perquè el nadal ja va passar, que és quan s'havia de publicar aquest escrit i no es va fer -diuen- per manca de espai), volia explicar-los una història, no una història de ficció sinó una història de la Història: Benito Juàrez, era un polític mig indi i liberal mexicà del s XIX, pare de la constitució del 1857. Arribà a ser president de Mèxic i, tan assenyat, que pretengué que es condonés el deute del seu país amb França, de fet, deixà de pagar-lo. Tot això, sumat a la seva política anticlerical, dispararen els mecanismes bèl·lics occidentals i es preparà una invasió per part d'una aliança d'estats europeus: Anglaterra, França i Espanya. Les forces espanyoles estaven comandades pel general Prim. Aquest, tan bon punt arribat a Mèxic s'adonà de la situació d'injustícia a què estaven sotmesos els mexicans i desertà de la causa, refugiant-se a l'Havana. Mentrestant, els aliats imposaren als mexicans un rei, l'emperador Maximilià, un personatge d'uns valors i un humanisme extraordinaris, reconeguts per tothom, un bon home que, content i enganyat, es cregué que servia una causa molt noble. Amb el temps, els anglesos, amb una manca d'interès patent, acabaren per retirar-se i signaren, conjuntament amb els espanyols un acord de pau a Soledad. Els francesos es quedaren, però finalment, la resistència de Juàrez acabà per dominar la situació i foren foragitats. L'emperador Maximilià acabà afusellat per ordre de Juárez. Fins ací la seqüència lògica dels fets històrics. El que no s'ha dit gaire és que, mort Maximilià, el seu cadàver fou visitat per Juárez, el seu executor... Juárez, que no l'havia vist mai i per tant, no el coneixia personalment, el va visitar per retre-li homenatge, en reconeixement de la seva humanitat i bona fe amb el màxim respecte. M'abstindré, donada la crema i el pa que s'hi dóna, de fer més comentaris ni comparances, no fos cas que acabés sent el visitat un servidor de vostès...

Si aquesta crònica ha perdut frescor ja els he explicat el motiu. Lo Pep Pelat els demana sinceres disculpes.

Lo Pep Pelat