Ressenyes literèries | Revista 2209/09/2005

Les cames penjant a l’abisme...

No fa gaire vaig saber que un vilaplanenc, Josep Cornudella i Cabré, era l’autor de dues novel·les: Vides tèrboles (Reus, 1934) i Al cor de la muntanya (Reus, 1937). Motivat per l’esperança de trobar-hi el poble de Vilaplana, he llegit la seva última novel·la, que vaig aconseguir en una llibreria de vell. Es tracta d’una novel·la rural tardana, que en molts aspectes ens recorda les més cèlebres novel·les modernistes de la literatura catalana de principis del segle vint: Solitud, de Víctor Català; Els sots feréstecs, de Raimon Casellas, o Josafat, de Prudenci Bertrana.

Aviat descobria que no anava pas errat: les Airasses, les Tosques, la Mola, lo Taulell, etc., ho delataven. No anomena ni la Mussara ni Vilaplana, però tot indica que no ens movem del terme. L’acció passa a un mas anomenat la Llúdriga, un “casalot rònec i ennegrit, enclavat entre dos cingles, paorosos i feréstecs”, el roig al davant i el blanc al darrere: “Davant del mas, fins al caire de l’espadat immens, on arrencava el cingle roig, un cap frondós d’alzines emmarcava ombrívolament, fins a abscondir-lo a mitges, el llòbrec casalot. Darrere seu, fins al peu del cingle blanc, hi havia petit oasi de verdor, rodejats de rocs cantelluts i alterosos com guaites vigilants”.

En un capítol de la novel·la, un dels personatges es passeja solitari pels voltants d’aqueix mas i s’asseu a contemplar la bella panoràmica que s’hi veu. En aquest fragment, que reproduïm tot seguit, apareix, primer, “a tret de fona”, Vilaplana; després, “al peu del turó dels Rocanys”, l’Aleixar; i així tot el Camp, des del desparegut far de l’illa de Buda, al Delta de l’Ebre, fins a Torredembarra. Un salut si, esplaiant la vista, ens hi veu algú.

[...] arborat de terrible concupiscència, rodava taciturn pels sots feréstecs de les Airasses.

Invariablement, les tardes, escalonant l’espadat del cingle blanc pel pas del Marrà, parava en un roquisser al caire mateix del tallat.

Arrapant-se en els cantelluts rocs, grimpava fins a guanyar el cim, on, assentant-se rendit i les cames penjant a l’abisme, esplaiava la vista, mentre fumava una cigarreta rere l’altra.

Sota els seus peus, la Llúdriga aixecava les seves parets renegrides... Llançant-se al buit, hom diria que cauria sobre la seva teulada plena de pedres que resguardaven les teules dels embats del vent...

A tret de fona, al fons de la clotada, hi havia un pilot massís de cases de formes irregulars i variades. Al centre, la silueta airosa del campanar amb la creu lleument corbada a llevant... Circumdant el poble i estenent-se a tots indrets, comellars i rasades, pujols i planells, la verdor fosca i exuberant dels avellaners, amb un que altre clap de vinya i olivers...

Serpejant en corbes suaus i brusques, vorejant cingles i espadats poc tranquil·litzadors, la cinta blanca de la carretera es perdia i es retrobava s'enfilava majestuosa, com una clariana de progrés a la vida primitiva que menaven fangadors, carboners i pastors de la terra alta, fins a coronar el cim de l’abrupta serralada i perdent-se en revolts manyacs en l’altiplà mussarenc...

Davant, seguint la trajectòria del barranc, al peu del turó dels Rocanys, mig abscondit per l’arbreda, la taca crostosa d’un altre poblet..., després, la verdor daurada de l’ample Camp, limitat, en la llunyania, per la faixa blavosa, amb estries nacrades de la mar...

Llindant amb la blavosa franja, els puntets blanquinosos, lluents com estels en nits asserenades, de les cases de Cambrils, Salou, Torredembarra... Els capvespres, al final de l’esqueixalat negrós de la collada de Balaguer la llum del far de Buda, apareixent i desapareixent, era un astre de reflexos més vius en la constel·lació estel·lar... Tarragona, era una crosta d’or en besar-la els darrers raigs del sol... Reus, al bell mig del pròdig i fèrtil Camp, en la boirina suau i manyaga de la tarda, tenia una dolcesa de meravella... En la plana, cosida de masies, espurnejava tot l’or de Corot en un paisatge de Satinis...

A ponent, limitava l’horitzó l’encrestellat roig com una flama, de la Mola i a llevant el tancaven els roquissers paorosos del “Taulell”, enllà d’enllà, en la part est, el Montsant dreçava el seu cingle morat fins a besar el cel... L’aire portava sentors de bones herbes: orenga, farigola, espígol...

De dalt del fiter, l’Eudald havia seguit una i deu vegades d’horitzó a horitzó, acabant sempre, l’esguard fix ple de cobejança, en els encontorns de la Llúdriga.

NOTA: Corot (Jean-Baptiste-Camille Corot, 1796-1875) i Satinis (Antoine Satinis, 1798-1861), són dos pintors francesos de paisatges. Només he corregit l’ortografia d’algun mot: llòbreg, darrera, rera, oasis, corbada, nacarada, estelar.

Josep CORNUDELLA. Al cor de la muntanya. Reus, 1937, pàg. 56-58.

Albert Aragonès Salvat