Escola | Revista 2113/09/2005

L'educació a Catalunya, un model en crisi?

La reobertura de l’escola de Vilaplana és, sens dubte, un motiu de joia per a tots els que estimem el poble i, encara més, per a aquells que hi vam passar bona part de la infantesa. El seu tancament va ser un fet dolorós, ja que, en certa mesura, certificava la decadència imparable del nostre poble. Avui el panorama, en tots els sentits, és molt més favorable i la situació educativa del municipi torna a una normalitat que mai no hauria d’haver abandonat.

Aquella antiga i precària escola rural va desaparèixer just en el moment en què s’albiraven profunds canvis en l’estructura educativa del país. Ara que la tornem a obrir és un bon moment per analitzar com han evolucionat les coses d’aleshores ençà.

L’ensenyament a Catalunya i l’Estat Espanyol ha patit una gran transformació a partir de l’aplicació de la LOGSE (Llei d’Ordenació General del Sistema Educatiu, però coneguda popularment com la Reforma) durant la dècada de 1990. A partir d’aleshores el debat educatiu ha estat constant degut als discutibles resultats obtinguts per la nova estructura i altres problemes afegits. De manera que en menys d’una dècada ja hi ha hagut diverses modificacions organitzatives i legislatives, les més importants de les quals han estat la LOCE (Llei Orgànica de Qualitat Educativa), promoguda pel govern del Partit Popular, i la LOE (Llei Orgànica d’Educació) tramitada actualment pel govern socialista de l’estat. A més se’ns ha anunciat també la propera elaboració d’una Llei Catalana d’Educació.

A què es deu tanta inestabilitat en un món que sembla que requeriria pau i tranquil•litat? Hi ha motius reals per estar preocupats respecte al funcionament de l’educació al nostre país? La resposta a la segona pregunta ha de ser per força positiva.

Els motius de tot plegat són complexos i, de vegades, contradictoris. D’una banda és evident que hi ha hagut avenços fonamentals que ens han acostat als països més desenvolupats: avui a Catalunya la totalitat de població de 3 a 16 anys està escolaritzada, la xarxa escolar és amplíssima i els recursos humans i materials dedicats a l’ensenyament han augmentat de forma espectacular. Aquestes són realitats objectives que suposen que estem vivint potser el millor moment educatiu de la nostra història. Malgrat tot tenim raons per estar seriosament preocupats.

Escolaritzar tothom no vol dir exactament donar una bona formació a tothom. Els resultats publicats fa pocs mesos en l’informe PISA donaven per als escolars espanyols i catalans un nivell acadèmic força més baix que els de la majoria de països desenvolupats en àmbits bàsics com són la llengua i les matemàtiques. Aquestes dades es veuen reforçades per altres estudis i publicacions que alerten sobre la qualitat de l’ensenyament al nostre país, així com per les elevades taxes de fracàs escolar en acabar l’ensenyament obligatori.

D’altra banda sovintegen les crítiques al sistema educatiu a partir de molts altres motius: la indisciplina a les aules, especialment a secundària, unida a la pèrdua de prestigi social del professorat; les dificultats provocades per la nova immigració i la difícil integració a les nostres escoles dels nouvinguts; la massificació d’algunes escoles (a Catalunya és habitual que se sobrepassin les ràtios legals d’alumnes per aula en un 10 %); l’escolarització de milers de nens i nenes en construccions provisionals (els ja famosos barracons); els problemes de matriculació en algunes àrees especialment conflictives de les ciutats; la constant controvèrsia per l’ensenyament de la religió; el conflicte latent entre l’escola pública i la privada concertada; la manca de places d’escola bressol (0-3 anys); el batxillerat més curt d’Europa (només 2 anys); les mancances dels cicles formatius,...

Com veieu el recull és molt extens, i es queda curt! Un munt de problemes difícils d’abastar per a una administració sovint més preocupada per la política d’imatge o d’aparador, i per voler quedar bé amb tothom, que per fer front a la realitat.

A Catalunya la implantació de la Reforma educativa dels anys 90 es va fer de manera precipitada i radical, seguint els pressupòsits d’un model pedagògic (l’escola comprensiva i el constructivisme) que alguns han qualificat d’integrista. El punt més conflictiu del procés va ser la transformació de l’ensenyament secundari amb el naixement de l’ESO (Educació Secundària Obligatòria). Això va suposar treure els nens de 12 anys de les escoles i portar-los als instituts, amb els consegüents desajustos per a tot el sistema (plantilles de professors, instal•lacions,...) S’hi van afegir problemes com la creixent indisciplina provocada per alumnes escolaritzats fins als 16 anys sense cap ganes d’estudiar (els anomenats objectors escolars), l’organització dels cursos en crèdits trimestrals (un desori absolut), la promoció automàtica (pràctica desaparició de la repetició de curs) o l’excés d’optativitat de matèries. Tot plegat va fer molt difícil la vida als instituts.

L’ensenyament infantil i primari, per sort, va mantenir una certa estabilitat (malgrat la dolorosa pèrdua dels cursos superiors), però no s’ha pogut abstreure del debat general. Com a resultat tenim que, a la pràctica, el món de l’ensenyament s’ha vist immers des de la implantació de la LOGSE en una atmosfera de conflicte. Difícilment apareixen a la premsa notícies sobre educació que no parlin d’algun o altre problema. Ens hem acostumat a ser una font de problemes. Malament ho té un país quan el seu sistema educatiu té una imatge tan negativa. És un luxe que no ens podem permetre.

Les mesures que s’han adoptat des de les diferents administracions han estat contradictòries, inútils, tímides o bé s’han tirat enrere amb els diferents canvis de govern, i a més, s’han dedicat a barallar-se entre elles, sovint per temes menors. Però potser el pitjor de tot plegat és que en els darrers temps han aparegut indicis que ens fan pensar que, lluny de rectificar, aquells que ens governen volen reincidir en els errors que ens han portat a la situació actual: els documents de treball per a l’elaboració de la futura Llei Catalana d’Educació i l’esborrany de la LOE així ho demostren.

En definitiva, no voldria ser portador de mals averanys, però molt em temo que els nens i nenes que aquest setembre reobren la nostra escola tindran una vida escolar plena de reformes i contrareformes. Si algú no hi posa seny ho tenim magre.

Jordi Serra Ferré, professor de l'institut Joan Puig i Ferreter de La Selva del Camp