Articles | Revista 912/10/2002

L'avellana us farà més lliures!!!

D’un temps ençà, el nostre pagès de secà -amb l´aigua al coll i l´ànima als peus de tantes suors malaguanyades- viu esclau del mal govern, aferrat i arrapat a la terra que l´ha vist néixer i créixer tot esperant un miracle que no arriba, ni sembla pas que hagi d´arribar.

Mig terme és un botjar i l´altre mig va pel camí de tornar-s´hi. Tot plegat, doncs, un camp perdut!

Lluny queda l´idíl·lic plegar avellanes que tan bé va saber immortalitzar el POETA (*1) en aquells memorables gojos (*2):

“Acoblada l´avellana
al granat emblanquiment,
De genolls tot Vilaplana
canti el vostre Naixement
[…]
Pel setembre quan va en dansa
la senalla i el cistell
dels torralls que l´aire atansa
allunyeu-nos el flagell”,

solament l´HIMNE intemporal encara avui se sent retronar altiu per valls, cingles i plana.

És clar que ara el flagell més temut és un altre. I ja és prou que als polítics responsables de l´actual desgavell no els caigui la cara de vergonya: deu ser per la barra que tenen, un dels seus puntals. Per a acabar-ho d´adobar, darrerament, alguns caps d´ala d´ONG (i per molts anys… no governamentals; si no, sí que rai!) han gosat culpar les nostres míseres subvencions agrícoles -esgarrifeu-vos- de la fam als països pobres; vet aquí una fal·làcia tan simple com ximple (aquest evolució etimològica d´aquell). En bona refè que bon floc els cau a tots plegats, i no pas d´avellanes.

Al poble, la nostra fruita seca per excel·lència ja va a les acabances, però abans no se´n vagi per sempre potser fóra bo de saber d´on ve, si més no el nom; més que més, quan se´n troba tan primerencament documentat el conreu al Camp de Tarragona (segle XIII).

Posats que hi estem, doncs, fem-ne cinc cèntims:

Som-hi. L´origen del mot ens du cap a un compost llatí com a forma primigènia, NUCE ABELLANA ‘nou d´Abel·la’.

El nom, com podeu veure, era NUCE, de nux, nucis, ‘nou’ (en francès encara avui l´anomenen noisette, diminutitu de nou). Molt sovint, però, en aquesta mena de locucions formades per substantiu + adjectiu, la part substantiva del compost s´acabava elidint (no es deia), n´hi devia haver ben bé prou substantivant la part adjectiva per a saber de què parlaven: així, de la inicial NUCE ABELLANA, va passar a dir-se´n simplement ABELLANA. De fet, altres adjectius, en principi indicadors de procedència, van transformar-se en noms:

(MALU) PERSICU ‘fruita de Pèrsia’> préssec o (VASA) CAMPANA ‘vasos de Campània’> campana, etc. (aquí lo nom no fa la cosa…). Sense perdre el fil, tornem a l´ABELLANA ja emancipada, a partir de la qual les lleis fonètiques del català -com si fossin peix i safrà- engendraran l´actual “avellana”, dita en gran part del domini lingüístic vellana, segurament a causa d´una falsa segmentació:

l´avellana > la vellana o d´avellana > de vellana (de cap manera excepcional: badia “abadia”, badeijo “abadejo”, betllerola “abellerol, -a”, nell “anell”, potecari “apotecari”, moníac “amoníac”, metlla- encara que també aumetlla- “ametlla”, etc.; aqueix fenomen fins i tot hauria afectat l´entranyable topònim local la Riba < l´”Arriba”, l´origen del qual es remuntaria a la trista imposició del castellà als rètols dels carrers (*3) i no pas al riu).

Però deixem-nos estar de romanços. Si voleu que de bo de bo l´avellana us faci més lliures, anem directe al gra: produïulo més gros (així us estalviareu de passar pel sedàs del gra ganyit), guardeu-lo també de la humitat (germen de la podridura) i, finalment, mireu de reduir la doblada de la crifolla.

Després de molts i pesats treballs de camp (al tros, és clar), el bon pagès sap del cert que, altrament lliures…

*1. Oleguer Huguet, MESTRE EN GAI SABER, l´excelsa obra poètica del qual és prou coneguda arreu.
*2. La música -celestial- la va compondre un altre vilaplanenc il·lustre, Sebastià Tost, lo Sebastià Teodoro.
*3. Mariner, S.: “Castellanismos léxicos en un habla local del Campo de Tarragona” BRABLB, XXV (1953).

Tià Anguera