Articles | Revista 2215/11/2005

L'altre Rallye

Els cotxes van començar a fer soroll i els seus pilots feien una expressió d’immutable concentració quan tiraven amunt. Els espectadors també volaven amb els vehicles encara que només fos amb la intenció, feien i feien quilòmetres sense moure’s de lloc, devots d’aquella festa d’alt octanatge.

Però no va ser gaire bonic el trombo que va descriure la bossa de plàstic quan va caure damunt les corretjoles, ni tampoc gaire encertada la derrapada del paper d’alumini que va quedar penjat d’una ginesta sense cap possibilitat de tornar a la pista. No van ser gaire elegants aquelles llaunes de refresc que baixaven a sac cap a la riera per quedar-s’hi, ni aquells gots que van apurar massa per plantar-se en aquell canvi de rasant, o aquells cartrons esponsoritzats que acceleraven revolts avall per damunt dels pins amb cap intenció de seguir competint. Potser l’únic gràcil va ser la frenada d’aquell embolcall d’entrepà quan va fer cap a aquella butxaca. O aquella traçada perfecta de les ampolles d’avituallament que molts pilots poc destres en la conducció van saber fer arribar, tot esquivant el perillós tram d’esbarzers, al contenidor: va ser emocionant.

Pilots i copilots anaven tirant amunt i brossa i escombralls anaven tirant avall com en competicions paral·leles, uns amb terrabastall eixordador, els altres amb una remor colpidora. Tots en el mateix equip, uns cremant les rodes i escampant olor de socarrim, els altres cremant el terme quan tota aquesta brossa serveixi d’encenall. Mentre saltaven trossos d’aquest televisat asfalt abrasiu, alguna afició manifestava l’entusiasme tot arrencant branques d’algun ametller, de més d’un cirerer i de molts avellaners, vides que només intentaven brotar perquè ja feia una mica de calor. Una calor que es va desfermar de cop quan cotxes i gent cridaven per igual: potser hi havia algun conductor més famós que els altres. O potser es cremava un cotxe ente les alzines i no l’apagaven per veure’n l’espectacle.

De segur, però, no tan popular com tot aquell paisatge forjat de flora i fauna trencadisses, fràgils en el seu equilibri quotidià. Territoris envaïts per una gent estranya, un personal aliè a tota aquesta delicadesa, individus que sempre han de deixar l’empremta de la seva estada. Aquest desolador rastre difícil d’entendre quan pensem que pel bosc no passen a recollir les escombraries, quan sabem que és un lloc on cadascú queda retratat per totes les deixalles que deixa enrere quan se’n va.

Neus Sànchez Robert

+ Publicar el meu comentari

Per a enviar comentaris es necessari estar registrat

Cercar

Publicitat

Comentaris recents

24/10/2013 Pitxi

23/01/2024Història, Masos, Portada

L'altre Rallye

Nou usuari

Usuari registrat