Articles | Revista 4723/11/2011

La transició del poble

A les acaballes de la dictadura franquista el règim es trobava cada vegada més aïllat. Els EEUU volien canvis al sud d’Europa i el desprestigi de les dictadures espanyola i portuguesa amenaçaven els seus interessos econòmics. L’ensurt de la revolta dels clavells a Portugal va posar en guàrdia als nord-americans i les potències capitalistes que volien entrar, amb tot el seu potencial inversor, a la península Ibèrica.

Franco durant uns anys havia estat el vigilant anticomunista per excel•lència del sud d’Europa, però a la dècada dels 70 els nord-americans el varen deixar de costat i així va tenir èxit l’atemptat contra Carrero Blanco, successor natural del dictador.

Franco va acabar els seus dies igual com va començar: matant i i silenciant les veus que li eren contràries.

Durant molts anys el dictador i el seu règim havien fet un pacte de sang amb la jerarquia de l’església catòlica, l’exèrcit, l’oligarquia espanyolista i el capitalisme internacional. Així va funcionar el règim durant prop de 40 anys, oferint futbol, “corrides” de braus, processons i cançons de Lola Flores i Manolo Escobar per a distreure la població bastonejada i submisa que havia sobreviscut els anys 60.

Amb la mort del Generalísimo s’obria una nova etapa d’una certa esperança per a la població que havia patit el llarg silenci de la dictadura. Els rovellats forrolls de les presons es varen obrir per milers d’empresonats que havia engabiat la tirania i la vida de la gent va sentir un alè d’aire fresc que oxigenava els pulmons d’una oposició que havia patit tota classe de càstigs en l’anonimat de les cel•les o dels paredons.

Juan Carlos I i Adolfo Suárez serien els encarregats se substituir un règim capitalista tancat en el feixisme més impune per un altre de capitalista amb eleccions que mantinguessin intactes els privilegis amb tots aquells que Franco havia mimat.

Així doncs, es va iniciar una nova etapa política anomenada transició que tindria el suport de les cúpules franquistes i dels partits que havien estat prohibits fins aleshores. El nou règim introduïa, entre d’altres, conceptes que s’han mantingut: l’energia nuclear, la descentralització de l’estat i el dret a la vaga. L’esquerra antifranquista no va dubtar en signar una constitució que ens sentenciava a la monarquia capitalista i amnistiava unes forces armades que havien actuat contra la República i les seves conquestes socials mentre l’església catòlica havia posat sota el pal•li al dictador.

Durant aquests 30 anys que ens separen d’aquell règim caspós, hem vist com la voluntat i les necessitats dels pobles de la península han estat substituïts per succedanis que han portat a l’estadi actual de les coses, tot quedant un seguit de Causes Pendents que la història no para de recordar-nos en forma d’inventari: la situació de Catalunya i la seva relació amb el món, la degradació d’un territori sobreexplotat, l´agricultura transgènica, els favors a la banca i els seus aliats financers, els privilegis de la cúpula de l’església, la malversació de recursos en l’esport d’elit, la impunitat dels especuladors amb el territori, el malbaratament de recursos econòmics de les forces armades i la seva vinculació amb l´OTAN o la mà estesa cap al capitalisme expansionista internacional en forma de multinacionals.

Aquesta seria la radiografia d’un país que ha volgut ser lliure però que només ha pogut eixamplar les dimensions de la gàbia en la qual el va recloure la dictadura.

Actualment es critica el franquisme però mai les obres que amb ell es varen iniciar i que la “democràcia” va legalitzar tot silenciant els valors i anhels de tot un Poble.

Molta de la classe política i sindical de la transició s’ha homologat amb tots els defectes de les velles castes europees que vetllen més pels interessos del sistema i de la pròpia classe que no pels interessos dels treballadors, de l’ecologia i la cultura del país.

Amb tot, el poble català ha sabut sempre escoltar la seva veu interior i superar les adversitats i contradiccions internes. Tantes vegades com ha estat presoner s’ha rebel•lat. La seva, la nostra força s’ha manifestat pacíficament sortint al carrer en moments històrics de màxim compromís esdevenint un exemple per al món o a través del violoncel i l´obra de Pau Casals, la poesia i testimoni de Pere Casaldàliga, el missatge pedagògic d´Arcadi Oliveres, el model escolar impulsat pel pedagog Ferrer i Guàrdia, la resistència davant la dictadura d’en Xirinacs, l´exemple de Neus Català o la valentia en la vida i també en la mort de Miguel Núñez.

Arribat aquest moment i analitzant la realitat que ens envolta i les dificultats per avançar, crec que cal una nova transició, ideada i conduïda pel poble, que ens porti a la plena sobirania solidària i que faci que aquelles causes eternament pendents esdevinguin Causes Obertes on el poble sigui l’autèntic protagonista de la seva història.

Xavier Joanpere Olivé