Premsa on line14/05/2003

“La riquesa onomàstica del Camp de Tarragona”

Eugeni Perea publica, al diari El Punt, un anàlisi del llibre d’Albert Manent que conté un estudi sobre l’onomàstica, els dialectes i el despoblament al Camp de Tarragona, i en el qual cita Vilaplana i la Mussara:

”La riquesa onomàstica del Camp de Tarragona. La crítica”

“El llenguatge equival a un revelador que descobreix el pensament individual i col·lectiu, amb tot l'ordit de reserva cultural, de pors, il·lusions, fantasies i recursos que implica. Els qui treballen els mecanismes de la llengua ho saben prou bé tot això, especialment els filòlegs i gramàtics, però també els dialectòlegs i historiadors de la cultura. Entre aquests darrers hi ha Albert Manent, que fa molts anys que es preocupa pel món de l'onomàstica, des dels noms més sòlids i documentats de la geografia -pobles, masos, camins, muntanyes, arbres, boscos o cursos d'aigua- fins als més eteris i capriciosos, versàtils, com són els noms de núvols, boires i vents, especialment els referits a la zona del Camp de Tarragona, però a vegades també a d'altres comarques de Catalunya. A banda dels treballs específics que Manent ha publicat en format llibre, són molts i variats els articles de dialectologia que al llarg dels anys ha anat preparant en una bibliografia tan prolixa com dispersa en revistes i miscel·lànies del país. Conscient de l'interès i la unitat que molts d'aquests articles tenen per al coneixement de la llengua, ara han estat aplegats i publicats per les Edicions del Centre de Lectura de Reus en una obra que esdevé saborosa des del punt de vista de la dialectologia i plaent des del vessant literari.

El llibre inclou una dotzena de treballs d'anàlisi dividits en tres camps temàtics: l'onomàstica, la dialectologia i el despoblament. Pel que fa als noms, Manent escriu sobre allò que eren i significaven les Ràpites en un àmbit territorial circumscrit a diverses comarques catalanes; sobre els renoms col·lectius i cançons tòpiques de municipis i agregats del Camp de Tarragona, i també sobre hagiotopònims i ornitologia i toponímia a pobles de les muntanyes de Prades; o sobre el llop, la guineu i l'escurçó rastrejats en el coneixement popular; sobre la persistència a través dels noms de lloc, del conreu dels cereals i de la vinya i la cria del bestiar boví, oví i cabrum als termes de l'Aleixar, Vilaplana i Maspujols; un estudi sobre els noms de lloc del terme d'Alcover; sobre l'ús literari dels articles onomàstics -retraient la polèmica entre Antoni Rovira i Virgili i Joaquim Ruyra-, o sobre la presència del nom Marian, que havia suscitat polèmica.

Manent no generalitza mai: pren un mot o un territori i escaneja allò que l'interessa fins a convertir els seus raonaments en elements irrefutables.

Pel que fa a la dialectologia, els treballs inclosos en el llibre tracten paraules o accepcions del Camp de Tarragona que no figuren al Diccionari Català-Valencià-Balear de Moll o al Costumari Popular d'Amades -alguns centenars- o si hi són l'obra les dóna exclusivament com a pròpies de les tres comarques del Camp quan el seu ús és més generalitzat; també escriu sobre noms populars de núvols i boires al Camp de Tarragona; reflexions heterodoxes sobre el dialecte de Reus, seguides d'unes notes sobre formes dialectals dels topònims de l'Aleixar, Vilaplana, Maspujols, Arbolí, Capafonts i la Febró, i articles sobre el mots rana, gotxa i rocany, dialectalismes oblidats pels diccionaris quan no considerats erròniament com a castellanismes.

L'apartat sobre despoblament inclou diverses poblacions i termes de les muntanyes de Prades: sobre masos, llogarrets i cases de l'Albiol, l'antic municipi de la Mussara -avui agregat a Vilaplana- o el llogarret de Mascabrers, terme de l'Aleixar, al segle XX. Tots aquests treballs són presentats amb una abundància de fonts orals, recollides pel mateix autor o a través de col·laboradors locals, de manera generosa i contrastada, quan no per una rigorosa bibliografia específica. Manent no generalitza mai sinó que pren un mot o un territori i escaneja allò que l'interessa fins a convertir els seus raonaments i experiències en elements irrefutables. Per això pot modificar, corregir o ampliar opinions dels especialistes o dels diccionaris, com el Coromines, el Moll o l'Amades. A més, tota aquesta sistematització científica Manent ens la serveix embolcallada o vestida d'una literatura popular fresca i directa. Vegeu, per exemple, com descriu els recursos i les formes de vida de l'antic poble de la Mussara: «I entre els fruits de muntanya, n'aprofitaven, sense grans collites, els dels perelloners, dels peramanys, de les pereres, d'alguna prunera o pomera i d'algun cascavelliquer i també cirers, codonyers, noguers i uns pocs ametllers i olivers. Calia destacar les pomeres anomenades de pota de bou i de morro vermell» (p. 178). És a dir, que recupera un lèxic viu i precís que avui tendeix a desaparèixer definitivament de la nostra parla.

Un treball d'aquest abast per força havia de contenir alguns errors -lleus, tanmateix-, com els que fan referència al mot saborall o a les parèmies referides al gentilici ganxet, per exemple. Saborall, que Albert Manent justifica com un malnom dels pradencs -sinònim de tafaner o tràfec-, d'acord amb el folklorista Joan Amades també tindria a veure amb els ossos de porc que les dones de Prades es feien passar, d'una casa a l'altra, per fer el brou. I respecte a la incomprensió de la frase popular «A Reus enganxen i a Tarragona manxen», que l'autor diu que no hi ha explicació coneguda i convincent que la justifiqui, cal recordar que la gent de Riudoms i molts altres pobles del Camp ho expliquen en relació amb el vent, amb les fortes ventades que de manera cíclica s'esdevenen a la comarca a les darreries de la primavera i a inicis de la tardor. Per això, amplien el rodolí d'aquesta altra manera: «A Tarragona manxen, a Reus enganxen i a Riudoms (o Mont-roig) escampen».

És a partir d'obres rigoroses i sistemàtiques com aquesta que els treballs de lingüística del país poden evolucionar amb solidesa i detall, dibuixant sobre el mapa de la llengua la seva veritable riquesa, que és la diversitat. Aquest llibre, com les obres recentment publicades de Ramon Amigó i anteriorment els treballs de vocabulari de Daniel Recasens, Núria Vilà, M. Lluïsa Bruch, Júlia Plaza o Maria Teresa Muntanya, fan que el Camp de Tarragona aparegui com un dels més ben estudiats en l'àmbit de l'onomàstica.”

Raquel Virgili

El Punt 13-5-2003