Història local | Revista 1921/02/2005

La repressió franquista també afecta la Mussara *

Van ser dos els mussarencs que els vencedors de la guerra van represaliar, quan van haver ocupat el nostre país. Eren fills de la Mussara, però ja s’havien esta-blert a Vilaplana, des de feia bastant de temps. Ho dóna a entendre que ni l’un ni l’altre no consten ni al registre fiscal de 1920 ni al cens electoral de 1934, tot i que aquell 1934 tant l’un com l’altre ja tenien edat per a ser electors i, el 1920, un d’ells també ja podia anar a votar, mentre que l’altre, deu anys més jove, en-cara no hi podia anar.

El més gran era Josep Rius Juanpere, fill de Baptista i Mercè, que havia rebut instrucció escolar, és a dir, que sabia llegir i escriure, que s’havia casat amb Clàudia Ferré, i que vivia al carrer de Jacint Verdaguer, núm. 8, de Vilapla-na. El van agafar i el van portar a la presó de Reus el dia 18 de novembre de 1939. Tenia quaranta-dos anys i era pagès. El van baixar a la presó de Tarrago-na al cap de deu setmanes, el dia 2 de febrer de 1940. Li van fer un consell de guerra el dia 8 d’aquell mes, i no el van condemnar a res. El van tenir empreso-nat aquelles deu setmanes perquè aprengués personalment que el nou règim era rígid i que no s’hi jugava. Que el perdonaven —no se sap de què— i que els ho havia d’agrair, i llaurar dret, en endavant. No sé de què se’l va acusar. Alguna bona ànima el devia denunciar, segurament per antipatia personal, o per gelosia d’alguna cosa. Però el motiu de la denúncia devia ser tan poc consistent que no li van poder fer res, a part de la greu molèstia de tenir-lo deu setmanes engarjolat, que no és poca cosa. Si hagués fet cap malifeta, encara que només hagués estat de pensament, la justícia arbitrària de l’època no li hauria estalviat un càstig «e-xemplar», és a dir, molt superior al que raonablement li hauria hagut de corres-pondre si la justícia de l’època hagués estat justa. Doncs, Josep Rius i Juanpere era una bona persona que el franquisme va fer víctima d’un delicte imaginari per demostrar al veïnat fins on podia arribar l’arbitrarietat de les garrotades.

L’altre mussarenc, deu anys més jove, va ser Pere Rius Olivé, fill de Pere i Elionor, picapedrer, solter, amb instrucció escolar, que també vivia a Vilaplana, però no sabem a quin carrer. El van agafar més aviat, el 18 d’abril de 1939. El van tenir quatre mesos a la presó de Reus, que estava atapeïda de gent honra-da. Després, el van baixar a la presó de Tarragona i el dia 12 d’agost li van fer un consell de guerra. La denúncia devia ser d’algun fet poc o molt notable perquè el van condemnar a cadena perpètua i, al cap de gairebé setze mesos, se li va ratificar la condemna. Tothom li devia haver girat l’esquena. Tanmateix, vint-i-dos mesos més tard, la condemna va ser reduïda a vint anys d’encarcerament. Al cap d’altres quaranta-nou mesos, va rebre l’indult per la pena principal, però en-cara es va haver de quedar sense llibertat fins cap al final de novembre de 1960. D’ençà que va entrar a la presó de Reus fins que va quedar en llibertat havien passat vint-i-un anys, set mesos, una setmana i cinc dies. Ja tenia més de cin-quanta-tres anys, quan en va sortir. Tota una vida escapçada i perduda.

Se l’havia acusat de rebel·lió «militar». Un concepte que sembla un con-trasentit perquè els militars que es van rebel·lar —que van fer la rebel·lió mili-tar— van ser els de l’altre cantó, els de la dreta capitalista, mentre que els d’aquí, diguem-ne els de l’esquerra treballadora i poc adinerada, entre ells Pere Rius i Olivé —que, si fos viu, ara tindria noranta-set anys (o els té, si encara és viu, que no ho sé)—, vam ser víctimes de la rebel·lió. Aquesta acusació es basa-va en l’aplicació d’un cert article del codi de justícia militar; però, pel motiu que he dit, resultava una acusació arbitrària i ja se’n va adonar Ramon Serrano Su-ñer, «el cuñadísimo», quan va dir, en aquella mateixa època, que «s’aplicava la justícia al revés», és a dir que es tractava de rebels aquells que no ho havien estat, sinó que s’havien limitat a defensar-se de la rebel·lió dels militars insurrec-tes, traïdors als jurament que havien fet de fidelitat a la República. Però com que a ell ja li devia anar bé, no va fer ús de la seva influència perquè es rectifiqués el procediment.

Potser sí que Pere Rius i Olivé es va excedir en alguna actitud; no seré jo qui ho negui. Però tothom pot estar segur que no es va tacar les mans de sang, ni va cometre sacrilegis, perquè si se les hi hagués tacades, o n’hagués comès, la seva sang també hauria brollat, estimulada per la violència d’un piquet d’exe-cució. N’hi va haver tants altres —noies joveníssimes i tot— que van passar, en altres llocs de per aquí a la vora, per l’experiència de deixar la vida a les mans de la crueltat paranoica dels vencedors.

* Extret del llibre La repressió franquista al Baix Camp, de Josep Recasens i Llort, en preparació.

Ramon Amigó