Literatura - Lingüística | Revista 96

La mort secreta de les paraules: lejia

La paraula d’aquest número és lejia. Lejia és, clarament, una castellanada,[1] assenyalada com a tal en tots els diccionaris de barbarismes i que, en aquesta secció, seria també considerada un xupón. Ara bé, té cert interès; en primer lloc, perquè forma part dels castellanismes que, en el seu moment, s’utilitzaven amb intenció diferencial (lejia/lleixiu) i, en segon lloc, perquè ens permet parlar d’un tret molt interessant, ja que lejia comprèn el fonema /j/, que és estrany al sistema català.[2] Això fa que, antigament, la pronúncia oscil·lés entre le[x]ia i le[k]ia.  

Sebastià Mariner recull els dos aspectes a Castellanismos…«Lejía: lexia y lekia. Designa el producto fabricado, en tanto que el correcto lleixiu está especializado para el que resulta de la elaboración casera del jabón.» [3] Mariner també explica quan i com es va introduir la j[x] castellana a Vilaplana: cap al 1860 i a partir de l’escola, a mida que l’ensenyança del castellà anava familiaritzant els alumnes amb aquest so.[4] En canvi, les persones de més edat utilitzaven el fonema /k/, ja que era el que millor representava a l’oïda catalana el so [x]: així deien keraniu/keranu, kirafa, likeru i, és clar, lekia. De fet, aquesta pronúncia encara persisteix en la paraula maco (maku) que prové de majo, i en oco! (oku), de ¡ojo! [5],[6]

També Pompeu Fabra s’ocupà de la lejia; a més, en els dos sentits enunciats al començament del text. Referent a la intenció diferencial va escriure: «¿Qui farà mai dir lleixiu de la legia? Per a una dona catalana lleixiu és únicament el lleixiu obtingut de la cendra, i difícilment podrà mai anomenar així el líquid descolorant que compra embotellat, el qual ha après d’anomenar legia». I pel que fa al fonema: «El pas dels sons palatals j i x a j velar és un fet completament estrany al català. Perquè, si és cert que aquest so velar existeix en català modern, és com a resultat de l’admissió d’un cert nombre de mots castellans que tenen j: eje, [lejia], traje, refajo, despejar, etc. La presència d’aquest so velar en un mot el denuncia immediatament com a mot pres del castellà»[7].

A Vilaplana, l’any 2003, en els parlants de més edat, encara era viva la diferenciació entre lejia i lleixiu, així com la pronúncia le[k]ia. Tot i que quasi tota la població entrevistada sabia que el normatiu era lleixiu, vam trobar una evident preponderància del terme lejia (71,1%). Alguns parlants mantenien el castellanisme de forma conscient; els més grans perquè recordaven el doble significat («això que comprem no és lleixiu»)[8] i els més joves per una peculiar consciència lingüística: «Dir lleixiu i coses així em sembla cursi i antiquat, aquestes coses només les diu la gent que vol fer veure que parla molt bé el català.»

Actualment, lleixiu és un terme molt comú, tot i que es segueixi comprant lejia (el Jordi Novell, de Queviures Vilaplana, considera que la majoria dels clients i els comercials ho diuen així). Aquest canvi és, en part, gràcies a la tasca normalitzadora desenvolupada a les botigues per dones deliroses de millorar la parla. Aquesta tasca es va donar amb molta intensitat en una època que coincideix amb els inicis de la televisió catalana (1967-77) i l’emissió de programes d’orientació lingüística. Cinquanta anys després, aquelles mateixes dones que havien corregit les altres estaven enfurismades per les castellanades escoltades a TV3.

Exemple d’ús: Si vols que la camisa et quedi ben blanca, deixa-la en remull amb un bon raig de lejia.

En agraïment a les dones normalitzadores de la nostra llengua a les botigues, en especial, a la tieta Roser Bruno, seguidora atenta d’aquesta secció.


Notes:

[1] La diferenciació entre castellanisme i castellanada és idea de l’Albert Aragonès. Una paraula és un castellanisme si prové del castellà i s’usa en una altra llengua, en el nostre cas, el català, ara bé, molts castellanismes acaben per ser integrats al corpus de la llengua i també n’hi ha que són considerats castellanismes de forma errònia, per la seva semblança amb el castellà (seria el cas de "antes"). El terme castellanisme és, doncs, bastant ambigu. Seria millor fer cas a l’Albert i parlar de castellanades quan ens volem referir, com amb lejia, a una paraula manllevada del castellà que la normativa vigent no considera apta per a l’ús estàndard.

[2] De la mateixa manera que al català (i al gallec) li era estrany el fonema /j/, al basc li ho era el fonema /f/, especialment en posició inicial. Per això, el Facundo de cal Poncell, d’origen guipuscoà, es deia a si mateix Pacundo

[3] Mariner Bigorra S. Castellanismos léxicos en un habla local del campo de Tarragona. BRABLB, XXV. 1953.

[4] Per simplificar hem agafat el mínim del rang marcat per Mariner (p.19): «Creo que la primera generación que admite el sonido x es la de los nacidos entre 1860 y 1885.» Veny afirma que el so /j/ [x] era desconegut a la llengua catalana fins al s. XVI, també proposa un terme per denominar la pronúncia en /k/ de les paraules que contenen aquest fonema: «Queada». Veny J. Fortuna del fonema /x/ en catalá: visió histórica de la «queada». 1991. https://aillc.espais.iec.cat/files/2018/09/9_2_aillc_405_436.pdf  

[5] Maco és un castellanisme que es va acceptar com a paraula normativa el 1995. Abans era un barbarisme.

[6] Oco és una paraula ben curiosa, ja que no la recull cap diccionari dels consultats. Mariner diu que només s’utilitzava amb valor interjectiu i que n’era molt freqüent l’ús. L'any 2003 seguia igual, i no semblava pas que anés a desaparèixer, ja que la deien parlants de totes les edats, fins i tot vam trobar que els nens d’entre 11 i 14 anys havien inventat un joc que es deia «oco que ve l’oca». Podríem pensar que és un localisme si no fos que Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries van treure primer un disc (Oco! Discmedi, 2008) i després, l’any 2015, un còmic amb aquest nom (OCO!). Tant el Carles Maria Castellà com l’Albert Aragonès citen oco!, com a interjecció molt freqüent a la parla del Baix Ebre. Castellà Espuny CM. Els parlars del Baix Ebre. Estudi geolingüístic. Tesi dirigida per Pere Navarro i Olga Cubells. Tarragona: URV, 2020.http://hdl.handle.net/10803/669614. Aragonès Salvat A. La llengua del Baix Ebre i del Montsià. Un model de llengua estàndard oral. Tortosa: Centre de Normalització Lingüística de les Terres de l’Ebre, Direcció General de Política Lingüística, 1995. http://www.xtec.cat/~aaragon2/estandardoral.htm#m9. Segons Veny (citat a la nota 4) a la Fatarella les generacions de més edat també deien oco!

[7] Fabra P. Converses filològiques. XVI i CLXIV. La Publicitat (3-XII-1919) i (9-VII-1920). https://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000155%5C00000055.pdf

[8] La polisèmia no agrada a Vilaplana, la Carmeta Pistol EPD em va dir referent a pera (amb el significat de ‘bombeta elèctrica’): «Ho dèiem abans, però estava molt mal dit, ja que la pera és de menjar, ara diem bombilla.» També vam trobar diferenciació en termes com xiste/acudit (`idea enginyosa o sobtada`), cenicero/cendrer (‘drap per a contenir les cendres de la bugada’), atun (de llauna)/tonyina (‘peix’), etc. Isabel Salvat Salvat



+ Publicar el meu comentari