Literatura - Lingüística | Revista 103

La mort secreta de les paraules: justillo

La paraula d’aquest número està dins el camp semàntic de les paraules del número anterior, ja que fa referència a una peça de vestir. Si en aquell parlàvem del viso (a més del bufandí, del tapaboques i de la valona) en aquest parlarem del justillo, que podria ser l’altra cara de la moneda, si una fos viso. Ja veureu per què.

Un justillo [d?us’ti?u] era una peça de vestir, sense mànigues, que tapava pit i esquena, cenyida al cos. No he pogut esbrinar si era roba interior femenina, potser confeccionada amb joncs o balenes per a estrènyer-se bé (tipus cotilla); o una peça exterior per portar damunt la brusa o la camisa, ja que tampoc tinc clar si era exclusiva de les dones, mixta, o exclusiva dels homes (tipus armilla). Potser justillo incloïa tots aquests significats, potser va evolucionar d’interior a exterior. La paraula normativa, si es considera que fes referència només a la indumentària tradicional femenina, seria cosset. Però cosset és una paraula bastant genèrica, ja que pot designar tant la cotilla com la peça que va damunt la brusa i, també, la utilitzada per cobrir el tronc d'un infant de bolquers. Un embolic.

Sebastià Mariner en diu que, quan va desaparèixer la peça, va desaparèixer l’accepció específica de la paraula, que va passar a designar, de forma general, qualsevol vestit molt estret (1).

Així ho vaig recollir l’any 2003, les persones entrevistades de més edat recordaven la peça de roba, alguna em va dir que encara en tenia una a casa.(2) També coneixien l’accepció “vestit molt estret”, únic significat reconegut per les generacions intermèdies. Les persones més joves no reconeixien el terme i marcaven, d’entre les opcions presentades, “persona no gaire llesta”, ja que és comú, al poble, l’adjectiu just com a sinònim de curt d’enteniment (3). En general, coneixia justillo (com a vestit molt estret o com a peça específica de roba) un 60% de la població, que era clarament la de més edat.

Justillo no es troba al DCVB ni a cap dels diccionaris de barbarismes consultats. Probablement sigui un castellanisme arcaic i autòcton. En realitat és una paraula castellana, un manlleu directe, un calc: el trobem al diccionari de la RAE (justillo/Prenda interior sin mangas, que ciñe el cuerpo y no baja de la cintura) (4) i, a més, la seva morfologia és aliena al sistema lingüístic català: l’acabament en –o àtona hi és poc habitual i l’ús del sufix diminutiu –illo no forma part del sistema regular de derivació catalana sinó que és propi del castellà.

La relació entre justillo i viso se’ns fa evident, dos castellanismes bastant palesos (acabament en –o àtona) que designaven peces de roba, i que, en desaparèixer aquestes, van deixar d’usar-se. Però mentre justillo perviu (o pervivia) en el desplaçament cap a peça molt estreta, viso es va perdre, a pesar que en l’època que les dones vam deixar de portar-ne, es van començar a veure pel carrer vestidets curts de tirants, de teles molt lleugeres, flonjos.

Exemple d’ús:

—On vas amb aquest justillo?

En agraïment a la Maria Mariner Bigorra (EPD), que em va intentar explicar què era un justillo, tot i que ella era massa jove per saber-ho. També a la Maria Anna Vernet Ferré, que em va ajudar a buscar aquest significat i també per posar en lletra el nostre passat. A mi, justillo m’ha ensenyat a donar-li encara més valor.

1. Mariner Bigorra S. Castellanismos léxicos en un habla local del campo de Tarragona. BRABLB, XXV. 1953.

2. Ara, que voldria saber exactament com són, m’estiraria els cabells per no haver anat a veure algun d’aquests justillos. Per no fer-ne cas, quantes coses es perden per sempre!

3. Potser és el moment d’explicar algun detall de com es va fer el treball «Si me quieres dime sí; si no, desenganya’m alego. Castellanismes lèxics a la parla de Vilaplana». Es va passar una enquesta a 45 persones, en principi, representatives de les 562 que estaven empadronades al poble l’any 2003. L’enquesta constava de dues parts, en la primera, per a cada paraula l’informant podia triar el significat que li semblava més proper entre quatre que se li presentaven. Així, per a justillo va poder triar entre (1) vestit molt estret; (2) espècie de samarreta; (3) persona no gaire llesta; (4) jutge “d’anar per casa”. D’aquesta manera es van estudiar 25 paraules. En la segona part, la metodologia era inversa, es deia una frase (per exemple: com dius passar d’un costat del carrer a un altre?) i l’informant deia la paraula que li semblava més adient (crussar, creuar, traspassar...). Així es va analitzar l’ús de 142 castellanismes. També es van fer entrevistes en profunditat.

4. REAL ACADEMIA ESPAÑOLA: Diccionario de la lengua española, 23.ª ed., [versió 23.8.1 en línia]. [27/02/2026].

Isabel Salvat Salvat

+ Publicar el meu comentari

Per a enviar comentaris es necessari estar registrat