La nostra gent - Records | Revista 101

La mort secreta de les paraules

Aquest tomb «La mort secreta de les paraules» no té paraula. La secció s’ha quedat òrfena. S’havia habituat a la mirada de l’Albert Aragonés, i sense aquesta mirada no en sap, no sap paraules. No s’atreveix, no gosa.

Tocaria el castellanisme número catorze. Hi havia moltes opcions, un lector m’ha fet arribar una llibreta atapeïda de paraules precioses que amorosament ha anat recollint, imagino que des de fa molt de temps, perquè la llibreta és mida foli, i la seva lletra petita aprofita tots els racons del paper. Però no es pot escriure d’una paraula si després l’Albert no s’ho mira i en fa les correccions.

No ha estat així des de l’inici de la secció; la primera paraula, abarganat, no va passar per l’Albert. Se’n feia menció i sabíem que a ell no li agradava ni figurar, ni els compliments. Només es comentava que l’estudi en el qual es basava la secció s’havia fet a partir d’una idea seva. Deia: «Sebastià Mariner [...] va publicar l’any 1953 un treball extraordinari de sistematització dels castellanismes lèxics utilitzats a Vilaplana. A partir del seu estudi, vaig intentar resseguir, l’any 2003, i per suggeriment de l’Albert Aragonés, què havia passat amb alguns dels castellanismes que ell havia recollit».

Per ser breu em vaig quedar curtíssima. Deixeu que ara m’esplaï: L’Albert Aragonés havia impartit la conferència «Castellanismes i castellanades a Vilaplana». Devia ser l’any 1997 o 98, perquè el pare encara era viu i el recordo perfectament en una pregunta: «Vols dir que podem parlar com hem parlat sempre i l’estàndard és per entendre’ns entre tots?» També recordo que la Maria Anna Vernet va comentar que s’estava perdent el dir mare sense possessiu, que tothom deia la meva mare, el meu pare, quan sempre s’havia dit, a Vilaplana, la mare i el pare. Fa quasi 30 anys de la conferència i en tinc records molt vius, ja que l’Albert era (com dol el passat) molt bon orador i tot el que va dir ens va resultar sorprenent i interessantíssim. No havia pensat mai que el català estàndard fos només una varietat inventada de la llengua per a la comunicació entre tots els parlants, que no era el model lingüístic al qual havíem d’aspirar; vaja, que a Vilaplana parlàvem d’allò més bé, com a qualsevol racó de Catalunya. (1) A pesar dels castellanismes. I llavors va comentar l’obra del Sebastià Mariner i va deixar anar: «tant de bo algú n’analitzés la vigència». I aquest algú vaig ser jo. Estudiava Humanitats i l’anàlisi, proposada per l’Albert, va constituir el meu treball de fi de carrera.

Al 2003 vaig explicar els resultats del treball a la sala parroquial, i vaig dir que havia partit d’una idea de l’Albert. La tieta Blanca, la mare, que era entre el públic, m’ho va agrair. Em va fer estrany, i em va fer pensar que potser al poble no fèiem cabal de les aportacions que ha fet l’Albert a la lingüística, de l’enormitat del seu coneixement. Espero que anés errada.

Tornant a la secció, la segona paraula va ser encampar i com que també feia menció a l’Albert com a impulsor del treball, no vaig demanar-li que la revisés. Tampoc les següents (al·lego, siqueres, francesilla, arrojar, feo, sacatapos), tot i que arrojar portava el fonema /j/ que va ser protagonista de lejia, per la qual sí que vaig demanar opinió a l’Albert.

Ho vaig fer, com demanant-li permís per citar-lo, perquè en un peu de pàgina deia: «La diferenciació entre castellanisme i castellanada és idea de l’Albert Aragonés. [...] El terme castellanisme és, doncs, bastant ambigu. Seria millor fer cas a l’Albert i parlar de castellanades quan ens volem referir, com amb lejia, a una paraula manllevada del castellà que la normativa vigent no considera apta per a l’ús estàndard.» Em va respondre de seguida recomanant-me llegir dos treballs del Joan Veny, ambdós sobre el fonema /χ/. Al cap de pocs dies em va enviar el meu text corregit, junt amb un text de quasi mil paraules explicant-me el perquè de les correccions i molta bibliografia, incloent uns mapes lingüístics sobre el lleixiu/lejia trets de l’Atles Lingüístic del Domini Català. Aclaparador. Generosíssim. (2)

Llavors vaig entendre per què no li havia passat els primers textos abans de publicar-los; no era per evitar-me o buscar-me feina, no. Era per vergonya. No em sento bé en fer aquesta secció havent-hi, al poble, filòlegs. I havent-n'hi un de la talla de l'Albert.

Els hi vaig fer arribar sempre a partir d’aquell dia, i ell sempre responia amablement, extensa i immediata, amb aportacions molt valuoses. I sense donar-se cap importància. Un mestre. Un savi. Respectuós. Perfeccionista. No me’n vaig poder estar d’agrair-li públicament l’ajuda a alonso, i també em va ajudar a estragat, no tan sols amb les correccions i lectures sinó també amb paraules d’ànim. «Està molt bé que facis aquesta secció». «Estic molt content de llegir-te en primícia».

Fins fa pocs dies hi havia un futur en el qual passava a l’Albert els articles d’aquesta secció, ell els millorava, i jo anava millorant també. Hi ha mirades que et fan créixer. Els seus suggeriments, correccions i propostes de lectura em feien ser millor, més acurada i segura.
Ja no podrà ser. Tots hi perdem. Moltíssim.



1. Si algú vol saber o recordar què opinava l’Albert Aragonés sobre el català estàndard pot anar a https://usuaris.tinet.cat/aragones/estandardiec.htm

2. Copio una de les notes que em va enviar l’Albert, per tal que veieu fins a quin extrem podia ser generós i acurat.
«Per a la transcripció del so i del fonema no es fa servir el mateix símbol. Sembla que el fonema és /x/ i el so [χ] (sempre amb barres inclinades si es transcriu un fonema o claudàtors si es transcriu un so)».
https://es.wikipedia.org/wiki/Transcripción_fonética_del_español_con_el_Alfabeto_Fonético_Internacional#cite_note-j-14
Ara bé, també n'hi ha que donen el fonema /j/ i el so [χ]: Ho deixo així.
https://www.rae.es/ortograf%C3%ADa-básica/uso-de-las-letras/la-representación-gráfica-de-los-fonemas/la-representación-gráfica-de-las-consonantes?resaltar=fonema+%2Fj%2F#epg2012OB00006

Isabel Salvat Salvat



+ Publicar el meu comentari