Literatura - Lingüística | Revista 92

La mort secreta de les paraules

En aquest número em permetreu que faci una francesilla (1), perquè no em puc desempallegar del alego, que ens va portar al sisqueres del número anterior. Alego formava part del títol del meu treball (2), que derivava d’una dita de l’àvia Maria Ferrera de com relacionar-se amb els homes:

Si me quieres dime sí;
si no, desenganya’m alego,
que no soc cap càntir d’aigua
Per a deixar-me al sereno

Com podeu veure, la dita en qüestió és una barreja de català i castellà, i la rima la fan dues paraules mitgeres: el benvolgut alego i el castellanisme al sereno (3). Es veu que en la literatura catalana, especialment en la popular, aquesta barreja és freqüent, amb intenció d’excitar la comicitat. De fet, mentre feia el treball en vaig trobar de semblants, algunes ben curioses, com una que em va explicar la Carmeta Pistol, que segon ella era la manera de comprometre un ball a Alforja:
-Jo l’embronc (4)- Jo li quedo embrocada/ Por primera vez/ I per segona vegada.»

També em va explicar que a Vilaplana, cap els anys 40, s’hi va establir una família d’origen barceloní. Tenien una nena i volien que tothom li parlés en castellà. No ho varen aconseguir. La figura del cataloparlant que vol passar-se al castellà devia semblar ben ridícula i ser motiu de bromes. En referència a aquest fet em va explicar la següent història:

“Diu que una vegada hi havia un noi delirós d’aprendre castellà que se’n va anar als castellans a fer la mili. Quan va tornar es va posar malalt i la seva mare va avisar el metge, dient-li que, sobretot, li parles en castellà:
-Donde le duele?- Mérdico, si le pongo desir; en el caparro, en el panxarro, i en todo el mundo entero”

Pel que fa al «Si me quieres, dime si» de la meva àvia, el professor Josep Mª Pujol i Sanmartín em va fer veure que la part castellana és citació d’un principi de cobla amorosa tradicional. A Jaén canten: Si me quieres dime sí/ y si no, dame veneno/me acabarás de matar/ pero olvidarte no puedo. També hi ha un verset que es repeteix en diferents coples i jotes que se li assembla molt:

Si me quieres dímelo,
y si no, di que me vaya.
No me tengas al sereno,
que no soy cántaro de agua.

Serveixi la francesilla per agrair la generositat de la Carmeta Pistol, que em va regalar tota una tarda plena de paraules i anècdotes i l’amabilitat del Josep Mª Pujol. En record i memòria de l’àvia Maria.

1.- Francesilla és un castellanisme, ja que a totes totes deriva del castellà, però és una paraula normativa, recollida pel DIEC amb dues accepcions: 1) Planta ranunculàcia amb flors molt boniques, com les que podeu veure a la imatge que acompanya el text (doble fancesilla!). 2) Acció fora de l’acostumat i que implica certa despesa. Amb aquest sentit s’utilitza a Vilaplana, tot i que possiblement les generacions més joves no la coneguin.
2.- Si me quieres dime sí, si no, desengavanya’m alego: castellanismes lèxics a la parla de Vilaplana.
3.- Al sereno és recollit al diccionari de la Real Academia Española amb el significat de A la intemperie de la noche, és a dir, amb el significat que té a la dita; en català s’hauria de dir a la serena, però es perdria la rima.
4.- Embrocar es recollit al DCVB amb el mateix significat que deia la Carmeta: Citar i comprometre per a fer una cosa; especialment, comprometre per a ballar: «?Jo t'embroco.?Per embrocar estic; quedo pos embrocada| p'a dematí i p'a de vesprada». Ara bé, no recull que es digui així al Camp de Tarragona, potser la Carmeta va recollir un us individual, ja que va comentar que venia d’un home «molt xocant, que sempre es pensava coses estranyes».