Homenatges | Revista 4431/05/2011

La llibreria Gaudí, un espai de llibertat

Per Sant Jordi em va semblar escaient fer memòria d’aquest establiment reusenc que, per la seva singularitat ha esdevingut una autèntica institució i un referent arreu dels Països Catalans. La llibreria, oberta l’any 1965, és singular perquè també ho han estat, de sempre, l’Isidre Fonts i la Maria Pallach, els seus propietaris, singulars certament, i compromesos i generosos.

Escrits com el que us presento, en un país normal ja no hi tindrien cabuda o, en tot cas, formarien part d’una recreació del passat. Però mentre Catalunya estigui sotmesa i en mans d’una classe, diguem-ne política, com la que mantenim, caldrà seguir comptant amb iniciatives semblants, que amb l’esforç en solitari i nedant, massa vegades a contracorrent, fan possible que, tots, puguem aspirar a viure en plenitud algun dia.

Sant Jordi i els llibres em venien de primera per a retre de forma pública el reconeixement i la gratitud vers aquesta llibreria, aparentment petita, però que ja de bon començament, en temps encara no fàcils, va fer possible que més de cinquanta pobles del nostre entorn –Vilaplana i Vila-seca entre ells- poguessin tenir parada de llibres posant al nostre abast, sense cap afany de lucre, aquelles primeres publicacions de literatura o música en català a llocs on, altrament, hauria estat impossible. Val a dir que aquesta col•laboració encara perdura avui.

Bé, ja veieu que per aquelles dates em va resultar impossible d’enllestir aquesta col•laboració i ho he fet coincidir amb l’Aplec de la Mussara. El tema escollit i el personatge ja veureu que dóna per a això i més.

Els més granats i, fins a arribar a la generació dels que vàrem menjar formatge dels americans, ens vindrà present un aplec sardanista que, en la seva etapa més reeixida (1959-1964) va aixecar molta polseguera: l’aplec de Paret Delgada. Fita indiscutible en el camí cap a les llibertats i que en l’edició de l’any 1960 ja va arribar a acollir tres mil persones vingudes de tots els racons de la Catalunya gran. Llegir la documentació que durant els anys s’ha generat, la relació de personalitats que hi col•laboraven, els continguts dels programes d’actes i, en fi, tot el que allí hi succeïa i se’n projectava, és d’una alçària tan gran que caldria un Pedrís sencer per a poder-nos-hi endinsar mínimament.

L’engrescador i capdavanter, era l’Isidre Fonts (la Selva, 1931) amb els joves del grup Germanor, i també Mn. Daniel Barenys, aleshores Vicari de la Selva del Camp i un referent inqüestionable en l’associacionisme i els moviments juvenils. Temps difícils, i dues personalitats remarcables, a l’alçada dels objectius a assolir. Mn.Barenys, a més, s’encarregava d’una missió no gens fàcil aleshores: negociar –torejar- tot el que fes falta per aconseguir els permisos pertinents. Sinó no hi havia aplec.

Centrant-nos en l’Isidre, recordo que el vaig conèixer a la Selva en una reunió de treball del Congrés de Cultura Catalana.

Després, les trobades van anar sovintejant a la Llibreria Gaudí. De vegades calia localitzar-hi un material concret, d’altres es tractava de trobar-hi algun disc nou de sardanes complertes que empràvem en els cursets. O sinó hi aterràvem perquè, senzillament, es feia difícil ser a Reus i no passar a donar-li el crit i improvisar-hi una reunió de treball sobre la marxa.

La llibreria havia esdevingut ja un referent obligat i punt de trobada per a tot aquell jovent que, en la mesura de les nostres possibilitats, conjuminàvem les obligacions quotidianes amb l’activisme sociocultural, aprofitant qualsevol petit marge de maniobra o alguna petita escletxa que deixava el tardofranquisme, per a esbotzar-lo i accelerar l’assoliment d’unes llibertats que ja s’albiraven. Les accions –no us penséssiu- eren sempre enriquidores i civilitzades i podien tenir forma de grups de joves, cursets de català o de sardanes, xerrades, teatre, concurs literari, vetlla de folk, hissada – a Vila-seca- de la senyera al balcó de l’ajuntament en presència del Ple, .... Es tractava de tornar a posar el País a l’hora i de fer forat amb els estris més escaients en cada cas. A ca l’Isidre hi cabíem tots, tothom hi era ben rebut i era extraordinària aquella relació de proximitat i complicitat. Tot el que fèiem o barrinàvem mereixia el seu interès, i ens ho enriquia amb els seus punts de vista i les seves propostes.

Es fa difícil estudiar els esdeveniments socials, culturals i polítics més principals de l’època sense trobar-hi la presència o l’empremta de l’Isidre. Fou impulsor de l’Aplec sardanista de Montserrat, participà en l’establiment de la Unió de Pagesos, i del Grup d’Estudis Comarcals,... i no acabaríem. A més, com a conseqüència de tot plegat, indirectament, també es notava el seu impuls en les activitats de molts pobles. El 1998 fou proposat per la Conselleria de Cultura de ser honorat amb la Creu de Sant Jordi, que ell, en un gest no pas assumible per tothom, però d’una conseqüència admirable, va refusar. Entenia que aquesta condecoració, per les conveniències de cada moment, s’ha atorgat a personatges de currículums dubtosos, que res tenen a veure amb l’esperit que, en el seu moment, podia haver motivat l’establiment d’aquest guardó.

Per a engrandir més, si cal, la figura de l’homenot Isidre Fonts ens calia recordar-lo com a escriptor. L’any 1967, a Marsella va ser premiat amb l’Englantina d’Or als Jocs Florals de la Llengua Catalana a l’exili, on a més, se li concedí també el premi Salvador Seguí. L’Englantina d’or, en el seu moment es va atorgar a Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Àngel Guimerà,....

Com veieu, ens hi podríem allargar molt i cal anar enllestint. Ja tindrem ocasió de trobar-nos amb l’Isidre Fonts a Vilaplana. Entenc que, avui, ens cal conèixer i poder aprendre de persones capaces d’assumir compromisos, sobretot els joves, i veure i entendre que un País com el nostre es basteix, encara avui, des del compromís i l’esforç del dia a dia i poble a poble. Si no ens hi posem, no trigarem massa temps a perdre bous i esquelles. Ens han empès a ser un país cuer, tancat a casa i buit de valors i d’autoestima, certament digne de tele5, i ens volen així. Ja no es pot caure més baix. Diuen, però, que tenim el que ens mereixem.

Més que seguir parlant-ne jo, he triat alguns textos que ens aproparan a aquesta personalitat amb molta més precisió: Al programa de l’aplec de Paret Delgada de l’any 1962, ens deixà la següent dedicatòria:

“Per a tu, jove, és aquesta festa, perquè tot tu t’obris a l’esperança, perquè endevinis en el teu germà d’anella un que sent, vol i espera el que tu vols.
Perquè demà les coses tindran el color que tu els has donat avui, i serem forts com el nostre sentit de servei, positius com el nostre sentit de sacrifici, i triomfarem a la mida de la nostra capacitat de donació.
L’Aplec ha de ser testimoni personal i col•lectiu d’aquesta joventut que avança lentament, però obstinadament........”

Us afegim també dues poesies que formaven part del recull que li valgué el reconeixement en els Jocs Florals de Marsella.

F I L L

Fill
que encara no dius paraules,
que jugues amb fustes i papers,
i cada troballa teva
és una festa per a tots,
que ens alegres quan rius
i tenim por quan plores
perquè esperem molt de tu.
Trobaràs moltes coses començades,
i sabràs que hem pres actituds
no fàcils
pensant en tu,
perquè ets net,
i tens la mirada
plena de preguntes.

ENCARA NO PODEM MORIR

Encara no podem morir,
que hem de fabricar esperança i força.
És millor no morir o morir cada dia
i reviure,
per anar escombrant una mica de fang,
o morir al mig de la feina,
quan calgui.
Morir esgotat,
estimant,
assaonat,
sembrant la poc adobada terra.

Josep Pujals i Carraté