Música | Revista 2917/09/2007

La diva sense ombra

Una vegada un periodista preguntà a Maria Callas què pensava de Renata Tebaldi, la seva més acèrrima rival artística. Ella respongué el següent : “Mirin, no parlem més de tonteries. La senyora Tebaldi és coca-cola, jo sóc xampany francès”. Podem, doncs, pensar que la Callas era el prototip de soprano pretensiosa, protagonista tant de l’òpera com del seu entorn social i defensora, com una lleona, d’aquest cercle elitista si se sentia atacada. O, realment, podem parlar d’una de les millors sopranos del segle XX.

Aquest diumenge 16 de setembre ha fet trenta anys que la diva grega va morir sola al seu pis de París, amb tan sols 54 anys. Si més no una mort romàntica: abandonada i traïda pel seu etern amor, Onassis, totalment retirada dels escenaris i amb una veu que no tenia res a veure amb la que havia tingut la gran Callas. Aquesta diva que va donar tant a l’òpera va morir consumida en un immens pis de la ciutat de l’amour (tal i com diu a l’ària del primer acte Violetta Valery a La Traviata “In questo popoloso deserto che appellano Parigi, che spro or più? Che far degg’io?”). Tot i així, tingué un final que ens pot recordar a les heroïnes de les grans tragèdies dels dramaturgs de la Grècia clàssica, de la qual Maria Callas descendia. Tragèdies versionades de mil formes diferents a l’òpera: Medea, Norma etc, entre tantes altres inspirades en aquests personatges que crearen Èsquil, Sòfocles i Eurípides.

De fet, no només la mort d’aquesta diva la relaciona amb les heroïnes de la literatura. La seva vida gira al seu voltant , ja que si es parla de la Callas es parla al mateix temps de Tosca, de Violetta, de Lucia, de Norma i de tantes altres. Callas refusava la teoria de Descartes que deia “Penso, per tant, existeixo”; ella en canvià una paraula “Treballo, per tant, existeixo”. I és que Maria Callas va dedicar en cos i ànima (mai tan ben aplicada aquesta expressió) la seva vida a l’òpera. Moltes persones que la van conèixer i que n’eren amics deien que la Maria era un enigma amagat darrera aquell rostre misteriós, que era el rostre de les heroïnes que encarnava gairebé cada nit als escenaris. La gent del seu entorn coneixien a la Callas, que de tant cantar i interpretar els sofriments dels seus personatges, s’acabà convertint en un d’ells. Maria Callas és un mite, la diva sense ombra. Única.

Quan algú sobresurt tant com va ho feu Maria Callas al món de l’òpera, solem atribuir aquest fet a un do especial . La Callas tenia un do. Però un do treballat. No podia confiar únicament amb aquest talent innat per fer ús de la seva veu. Maria Kalegeropoulos va haver de treballar molt per arribar a ser Maria Callas, i ja sent la que més tard es coneixeria com la divina treballava insaciablement per continuar sent una heroïna (de fet, tots els cantants que van cantar amb ella coincideixen en dir que sempre era Maria Callas la primera en arribar als assajos).

Durant els anys que va viure amb Onassis va abandonar gradualment els escenaris, fins que va perdre la veu. És evident doncs, que l’armador multimilionari i compatriota de la diva va ser transcendent en el seu món.

Hi ha una famosa fotografia on Onassis fa un petó a la mà de la Callas, que llavors encara estava casada amb el seu primer marit, Meneghini. En aquell moment començà la tragèdia d’aquesta heroïna de l’òpera.

Una de les obres més famoses d’ Eurípides, un dels tres grans tràgics grecs, va ser Medea. Aquesta era una bruixa que, des del punt de vista grec, vivia als confins del món, la Còlquida (situada a la punta oposada del Mar Negre i per tant separada per la gran Grècia pels temuts estrets del Bòsfor i Dardanels). Ella i el seu poble eren protectors d’una joia provinent de Grècia, un velló d’or pur amb poders sobrenaturals, que temptà el grec Jasó a robar-lo per tal de poder recuperar el tron de la seva terra, a qui li havien arravatat quan tan sols era un nen. Jasó arribà a la Còlquida i enganyà el seu rei, pare de Medea, i s’allotjà al seu palau com un hoste més. No podia passar altra cosa que Medea i Jasó s’enamoressin desesperadament, fins al punt que la bruixa traís al seu poble de tal manera que a la nit que el seu amor decidí robà el velló ella escorxà al seu germà, hereu del regne, per entretenir el seu pare, el rei de la Còlquida. Així aconseguiren tornar a Grècia i arravatar el tron al tirà que li havia pres. Jasó i Medea tingueren dos fills. Però la felicitat de la bruixa es trencà quan Jasó s’enamora d’una altra noia. Medea, embogida, traïda, humiliada, però sobretot desesperada d’amor, matà els dos fills que havia tingut amb Jasó per venjar-se de la seva desgràcia.

Aquests són la Callas i l’Onassis. La diva sacrificà els seus debuts als escenaris per amor a l’armador grec, i progressivament anà perdent la veu per falta de pràctica. I com tothom sap la Callas va ser traïda per Onassis. Quin va ser el sacrifici? Una veu que expressava emocions.

Certament la veu d’aquesta diva era incomparable, ja que posseïa un timbre especial (fins i tot lleig) i que Luchino Visconti va definir com un timbre amb un rerefons dramàtic. Tenia el magnífic poder d’amollar-se en qualsevol rol operístic i transmetre al públic els sentiments precisos que podia sentir l’heroïna que cantava. Un bon exemple d’aquest poder es troba a les interpretacions que la Callas va fer de La Traviata de Giuseppe Verdi.

Dins els grups de les veus femenines hi ha les contral, que posseeixen un registre més greu, les mezzosopranos, amb un registre intermig, i les sopranos, que són les veus més agudes. Dins el grup de veus sopranos n’hi ha molts d’altres com la soprano lleugera, la soprano de coloratura o la soprano lirico spinto. La gran dificultat per una soprano a la famosa òpera de Verdi és que en cada acte ha de fer ús d’un d’aquests matisos dins del grup de sopranos. Al primer acte ha de ser una soprano lleugera, amb gran agilitat vocal i uns aguts molt rics; al segon acte requereix una soprano lírica, amb un timbre més fosc i dens; a l’últim acte la soprano s’ha d’enfonsar al registre de soprano dramàtic, una veu poderosa i expressiva amb uns greus molt rics, i tal com deia la mateixa Maria Callas, saber representar la “tonalitat malaltissa de la veu”. En aquesta òpera seria ideal ,doncs, que en cada acte sortís una cantant diferent que pogués exprimir amb major riquesa el registre que expressi millor els sentiments de Violetta Valery.

Amb Maria Callas no calia. El poder expressiu de la seva veu era tal que en cada acte era perfecte, i al final de l’òpera, en el famós fragment “E strano! Cessarono gli spasmi del dolore!” la Callas es convertia en la diva absoluta.

És per aquesta absoluta perfecció expressiva en qualsevol dels seus rols, que abastaven una multitud d’estils que poques sopranos han pogut aconseguir amb tanta amplitud, i que anaven des del bel-canto, amb papers com Norma o Lucia di Lammermoor, fins a papers Wagnerians com el d’Isolda, unida a una perfecció tècnica amb un gran domini de la coloratura (gran agilitat vocal) i uns dots interpretatius i una presència escènica impactants, que la lletjor i asprositat del seu timbre queden solapats sota capes i més capes de genialitat. Fins i tot aquesta veu tant característica de Maria Callas encara la fa més especial, més misteriosa.

Tot i així recordem el que va dir Visconti: la veu de Callas està tenyida per una pàtina de drama. Certament, les verdaderament grans interpretacions de la Callas es troben en els papers de Norma, on es convertia en una heroïna i sentia ràbia, o en el de Lucia di Lammermoor, que embogia fins al suïcidi, o en el de Violetta Valery, on sentia una impotència horrorosa, o en el de Floria Tosca, que matava per amor; tots quatre situats al cim del drama operístic (sense anar més lluny, totes elles moren).

Aquest article és un petit homenatge a una diva, o més ben dit a la diva que va revolucionar el món de la interpretació operística. Un homenatge a una veu única. Irrepetible.

Bruno Anguera Garcia