Articles | Revista 3112/02/2008

La cultura de la mort

A mitjans del mes del desembre recent acabat, aquestes persones tan especials que legislen des del Congrés dels Diputats han dictaminat que a partir d’ara tots els pares o els avis que donin un “bolet” a un dels seus fills o néts passin a formar part del grup social dels delinqüents. De ben segur que les presons s’ompliran de gent decent.

Un bolet o una patacada a l’infant rebel i desobedient, donat quan ja s’han esgotat totes les altres formes de correcció, és ja un greu delicte social.

Per contra, assassinar a un infant indefens uns mesos abans de néixer no és cap delicte. Tot el contrari: és un avenç de la societat!

Per més que penso que el dret a l’avortament no existeix perquè ningú té poder per eliminar la vida d’un altre en cap estadi de l’existència, i així ho proclama la legislació i la Constitució, exigim almenys que es compleixi la llei de la despenalització en tres supòsits; és el mínim que podem fer.

A Madrid, a Barcelona, a tota Espanya, amb l’aplaudiment dels Governs, de molts dels parlamentaris i de part de la societat que “passa” olímpicament de tot, s’assassina diàriament a centenars d’éssers no nats que esperen veure la llum de la vida i no poden defensar-se. I em refermo amb la paraula assassinar, perquè aquesta és la realitat. “D’interrupció voluntària de l’embaràs” res de res. Interrompre implica generalment poder continuar un procés després d’un interval de temps, i l’embaràs quan es talla ja mai podrà acabar amb el naixement d’un nova vida; ni és voluntària en el major nombre de casos, ja que darrera d’un avortament sempre hi ha una violència contra la dona que l’empeny a desfer-se del fill.

En un avortament hi ha sempre dues víctimes; el nen que deixa d’existir i la dona que haurà d’assumir per sempre la responsabilitat i les conseqüències de la seva decisió.

Parlar d’avortament sense parlar de l’ésser que ha mort és una immensa hipocresia; la mateixa que oblidar-se de la dona sola, angoixada per la responsabilitat i les seqüeles de la maternitat imprevista, sense ajudes ni alternatives als seus problemes tan reals i tot sovint tan dramàtics.

I com deixar de parlar dels “infanticidis” (així els ha qualificat l’Associació espanyola de Pediatria) comesos amb fetus de més de 22 setmanes de gestació que en res es diferencien dels neonats prematurs que habitualment són atesos a les unitats neonatals de tots els països avançats! La salvatjada d’aquests avortaments, amb els fetus prèviament cremats amb sol.lucions de sal o enverinats amb digoxina, i trossejats i estripats per a poder ser extrets del ventre de la mare o provocar el part, no seria permesa en cap animal.

Som conscients que la majoria de les bèsties estan més protegides que l’espècie humana? És molt probable que si destrosséssim qualsevol ou d’au ens portessin a judici i acabéssim penats; si destrossem un ou humà (l’embrió) serem considerats uns progressistes. Quin cinisme!

On són els gran defensors de l’ecologisme, els opositors a les curses de braus, els defensors de la Natura, els paladins de les causes dels més dèbils? Quanta hipocresia!

I per a obtenir més guanys aquestes clíniques ni tan sols es molesten en portar els òrgans extrets als crematoris de restes sanitàries com la llei mana. Resulta més barat fer funcionar les trituradores i llençar els fetus trossejats a les escombraries com és el cas d’una clínica avortista de Madrid, propietat d’una de les dones que es dediquen a la política i que més criden a favor dels drets humans.

Com podem permetre que les autoritats polítiques i judicials facin la vista grossa i siguin còmplices amb el seu silenci davant l’incompliment de la legislació vigent!

Si hi ha una llei, cal que es compleixi i no deixi de ser un colador per l’exclusiu i lucratiu servei dels centres avortistes!

Estan tan segurs de la impunitat de que gaudeixen que s’ha donat el cas de l’anomenat “doctor”? Morín que fins i tot va portar als tribunals als representants de les organitzacions E-cristians i “Hazte oír” per haver presentat a la Justícia els fets que actualment es jutgen.

Algú amb dos dits de cervell pot creure que en el 97% dels casos d’avortament provocat, que és la raó que aporten els “doctors-mort” amb falsos informes de pseudo-psiquiatres firmats en blanc, estigui en perill la salut de la dona gestant ? És que la Medicina actual encara està en fase embrionària?

Seria molt més HUMÀ que els diners destinats a subvencionar els centres que es lucren amb avortaments il.legals es destinessin a ajudar les dones embarassades amb problemes físics, materials i anímics; l’experiència demostra que si a una gestant se li explica què és un avortament, com es fa, els greus problemes de salut psíquica que arrossegarà tota la vida i se li dóna l’ajuda que necessita, segueix endavant amb l’embaràs i porta un fill al món.

La Consellera de Salut ja ha anunciat més ajudes als centres i a les dones que vulguin avortar. L’ajuda a les mares que volen tenir el fill serà zero.

La fundació PRO VIDA de Catalunya, durant els 19 anys d’existència, ha ajudat a 5.572 dones, han nascut 4.438 infants que en un principi no havien de néixer i un total de 16.422 persones auxiliades, la majoria altres fills de la mare i familiars. Només durant el 2006, 396 dones van ser acollides i ateses durant la gestació, el part i després del part. I això ho ha fet una Fundació petita, de la qual la majoria de lectors no n’han sentit parlar mai, i que es nodreix, bàsicament, de les aportacions dels seus associats.

I aquesta no és l’única associació que treballa en aquest camp. Coneixeu la Fundació VIDA, la “RED MADRE “, l’associació “MADRINA”, i tantes altres, sempre d’iniciativa privada?

No n’hi ha prou en no quedar-nos indiferents al pensar amb el més d’un milió de no nascuts que han estat sacrificats durant els anys que la mala aplicació de la llei d’avortament espanyola ha portat el país a aquesta cultura de la mort.

Siguem progressistes de debò, no de pantomima! Lluitem per la VIDA!

Apartem-nos d’aquesta societat que permet tal genocidi; societat molt tecnificada però anestesiada moralment; ben alimentada però irresponsable; solidària amb els “telemaratons” però pregonament cruel amb els éssers més indefensos. Una societat hipòcrita i culpable en la que TOTS, uns per acció, altres per omissió o indiferència, som responsables d’aquest drama.

Cal que ens mentalitzem i col.laborem dins les nostres possibilitats amb les organitzacions que treballem a favor de la mare gestant. Això és el PROGRÈS. No fer res és un retrocés de la civilització, és tornar a la Prehistòria.

Mª Anna Vernet i Ferré.