Activitats | Revista 3227/05/2008

La Crònica Endiablada (XIV)

Món
El món és el que és, ni més ni menys ni menys ni més... Aquesta és la dramàtica realitat de la espècie alfa (naltros). Ni tant sols té un planeta a la vora per colonitzar. En té un a una distància raonable, sí, Mart, però estèril, no el pot explotar, ni hi pot fugir. Quan el que té, el planeta que li adjudicà la Providència per tal de poder-hi créixer i desenvolupar-s'hi, i, per què no, viure-hi feliç (he de dir que el "per què no" és absolutament retòric perquè la desgràcia té molts perquès...) Deia, que quan el planeta no suporti la pressió fagòcita i demogràfica del corcó que se l'hi ha ficat... tururut viola! Sobretot la pressió demogràfica, perquè si fóssim pocs, hom podria fer front a tots els disbarats mediambientals imaginables ja que l'enorme capacitat regeneradora del planeta contrarestaria tots els efectes indesitjables, però no és així. Sembla que Maltuse tenia raó, creixem exponencialment, tanmateix, la producció d'aliments progressa aritmèticament. La darrera aberració que hem sentit és que el menjar servirà per fer benzina, amb la qual cosa el panorama s'enfosqueix encara més. Això, ben segur que abocarà a l'aparició de mecanismes compensatoris a escala planetària però ¿quina basarda, no? ¿guerres? ¿legions famolenques i depauperades? ¿malalties insuperables produïdes per bacteris i virus ignots? Els catòlics i Karl Marx, defensors fervents de la natalitat pròdiga, la van ben espifiar. Els marxistes s'han esvaït, però els catòlics no encara. Es clar que el comunisme, comparat amb la permanència de l'Església és un fenomen històricament anecdòtic. Els grans conflictes no responen mai a una sola causa, per això no diré pas que els catòlics en tinguin la culpa, Déu me'n reguard, però el pensament catòlic, en aquest cas concret, no ajuda a posar fil a l'agulla i començar a sargir forats, si és que hom pot encara apedaçar aquest malaguanyat planeta Terra. M'ho fa pensar la manera tan dogmàtica -i hipòcrita- que tenen alguns de defensar la vida... Demà més.

Dimoni
Quan un servidor era petit hom li ensenyà que hi havia una poderosa força a l'univers que feia de contrapunt a l'omnipotència de Déu. Aquesta malèfica força ens podia arrossegar, si no anàvem vius, al terrorífic Avern, la llar del Diable. Pel seu poder havíem de treballar, érem mortals i maculats del pecat original. No en passàvem poca de por els incauts mortals que ens ho vam arribar a creure... Encara bo que la raó i la cultureta ho qüestionen tot. D'aquesta faisó, ja fa molts segles que a l'Albi (la del Llenguadoc) ho devia qüestionar la "bona gent" que és com s'autoanomenaven els albigesos o, més popularment, els càtars. El seu raonament era el següent: Si Déu és omnipotent i inqüestionablement bo, no els cabia al cap que el descuit d'un pobre mortal el pogués menar a la condemnació eterna, pobre víctima incauta del Maligne... I la raó els dugué a creure que, donat l'enorme poder d'aquest Maligne, dit el rei de les tenebres, devia tractar-se de quelcom més que un reietò de grills i de gripaus, quelcom més que un àngel caigut o un titella de pastorets. Deduïren, per la seva capacitat històrica entre els fills de Déu, que el seus poders responien a una altre naturalesa. Ell mateix devia ser un déu, un altre déu amb uns poders similars als del déu bo. I així inventaren, o reinventaren -la idea, d'alguna manera, ja havia arrelat a l'Orient- el dualisme gnòstic. Hi havia, sí, un déu bo, però també n'hi havia un de dolent i estaven ben barallats. Guanyava, de moment, el déu dolent -i tenien bons motius per creure-s'ho- L'anomenaren el "Rex Mundi", o sia, rei del món. No anaven gaire errats. M'ho suggereix l'horrible episodi del seu assassinat en massa pels catòlics, que sentiren amenaçat el seu lideratge espiritual i pels francesos que veieren amenaçat el seu lideratge polític. Amb ells s'esvaí el futur vigor de Catalunya com a nació, malgrat que els fets tingueren lloc a Occitània. El nostre rei, Pere d'Aragó, dit el Catòlic que, curiosament i malgrat el malnom, defensà la causa càtara, fou mort al camp de batalla pel seu mal cap (Muret 1213). Diuen que anava molt ressacós per la gran xalesta que van organitzar la nit abans amb son cosí Ramon, el compte de Tolosa. Es confiaren massa i menystenien l'exèrcit francès, molt inferior numèricament. ¿Que què succeí? Que foren derrotats. Per a Catalunya aquesta derrota fou més greu que la pèrdua de les colònies per a Espanya, per dir-ne una de grossa. També s'esvaí la possibilitat que el món fos una mica millor. Sens dubte, això formava part de les malèfiques maniobres del REX MUNDI.

Carn
Superat el sentiment de culpa inspirat pel concepte de pecat mortal (no pas venial) i com a pecat mortal, mortal, després de matar i robar, el que ve és el de la carn, la humanitat, en un extrem de liberalisme decadent i ateu, inventà, per mitjà de gent progressista i esquerrosa, la revolució sexual. La revolució sexual era una més de les heretgies que arrelaven a l'Occident per allà dels anys 60, com ara l'Existencialisme, el moviment hippie, el Maig del 68 o la Nouvelle Vague. Unes quantes ovelles descarriades al cap i a la fi que, a la llarga, es penediren de les males filosofies i tornaren al ramat... Però tot això ja és història, menudències, petits errors noucentistes que acabaren fracassant. En el nou segle, el que es porta és l'homosexualisme, tendència alimentada i beneïda per la legislació vigent de darrera fornada, una legislació fruit d'un laïcisme creixent i d'una llibertat mal entesa. Conseqüentment, la família com a valor cristià de primer ordre i principal pilar de la societat tradicional, es troba seriosament amenaçada. Fins i tot la natalitat, el suposat excés de la qual tan preocupa a alguns, es podria veure compromesa per la manca d'actius. Ara que, ben mirat, com que això ja se'ns ha escapat de les mans (perquè el Rex Mundi ja hi deu haver fotut les seves de manotes a l'assumpte) ens en podríem aprofitar, de la nova situació. M'explicaré: Entre nosaltres, ningú no negarà que el sexe dins del matrimoni és força avorrit. Que la vida sense sexe és molt insulsa. Que el sexe heterosexual és ple de convencions, prejudicis i riscos. Que l'homosexualitat, promíscua per definició, està assolint uns nivells d'acceptació inèdits des de la Grècia clàssica. Que, -res horribilis- la sexualitat, tot transcendint la seva funció natural reproductiva, s'ha convertit en una nova modalitat, no ja com a font de plaer, sinó com un mitjà nou de relacionar-se socialment... Cony, doncs acabem-ho de rematar... Ni carn ni peix, home... (a l'inrevés s'entén) I, aprofitem-nos-en, d'aquesta perniciosa permissivitat, perquè les possibilitats de gaudi que tindrem a l'abast es duplicaran, si més no això diu la matemàtica. Creieu-me, són quatre dies, i si anem al infern, tal vegada allí hi podrem continuar pecant, ETERNAMENT...

Salut i bon estiu
Lo Pep Pelat



+ Publicar el meu comentari