Articles | Revista 4715/03/2012

La crònica del PP

Diu que, ja fa anys, hi va haver una cimera de savis a escala planetària. Hom va organitzar unes jornades sobre els recursos alimentaris del planeta. Bàsicament hi havia dues tendències ben diferenciades, representades ambdues per sengles delegats. Una facció era considerada vitalista, esperançada i il•lusionada. Era una promesa de futur platxeriós, una alenada d'aire fresc en el desert del Gobi. L'altre era tot el contrari, anunciava mal temps. El seu portaveu, una espècie de moixonot de mal averany tristoi i atrabiliari, era vist com una mena de nihilista hipocondríac. En definitiva, la "vox populi" de seguida els va batejar. Els va situar en dos corrents i en dos pols oposats, tot classificant-los en dues categories: optimistes i pessimistes. El savi que representava els optimistes va ser requerit pels assistents (la gent no està per massa murgues...). Però heus ací que el discurs d'aquell home va sorprendre tothom: "D'ací a ben poc haurem de menjar KK". Val a dir que un servidor, sent com és un home dels d'abans, no ha reproduït aquella paraula tan actual i jovenívola, que es comença per ema. Em sona fatal i, a més, no cal, perquè la utilització de termes de tan ampla significació no fa més que empobrir el llenguatge. No es el moment, però, de criticar tota aquesta terminologia escatològica que, sense complexos, ha anat conquerint els nostres mitjans. Ara penso en el pobre savi que xiulat, vilipendiat i gairebé linxat per l'audiència, se'n va haver d'anar -cua entre cames- protegit per la guàrdia urbana, so pena de veure la seva integritat compromesa. --I ara... ! però què diu aquest poca solta, aquest paio és un beneit ! El personal, molt indignat i amb raó, va requerir la presència del pessimista; total, ja no els podien dir res pitjor... Però la intervenció del nou ponent va ser una bomba: --No us ho prengueu malament -digué- però és que no n'hi haurà per tots! (.....). El pobre savi blasfem va ser massacrat per les turbes: ni guàrdies urbanes, ni serveis d'ordre ni sa mare que els va parir, no el va salvar ni Déu...

Hi ha un corrent científic força estès que diu que a partir de dades geològiques i arqueològiques prou evidents, el món ha patit, si més no, cinc extincions massives. Totes elles, sense excepció, diu que van ser el resultat de canvis ambientals molt sobtats i la impossibilitat de les espècies a adaptar-se al nou entorn, massa hostil per a la seva naturalesa. I diuen, els molt poca-vergonyes, que això es pot repetir en un futur proper a causa dels canvis ambientals (molt ràpids) produïts per l'activitat humana. Per sort hi ha un altre corrent, no menys científic, que diu: Ep !, anem a pams, no hi ha lloc per l'alarmisme extrem. Ara hi ha (som) una espècie intel•ligent que ha sotmès la natura als seus interessos des de fa una colla d'anys i no hi ha cap motiu per pensar que això no hagi de ser així en el futur, en tant que aquesta espècie ha desenvolupat la virtut d'ocupar qualsevol nínxol ecològic del planeta. Hem passat de carronyaires sense pal•liatius (demostrat) a ser els reiets de la creació, és a dir, a ocupar el cim de la piràmide del ecosistema del planeta. Hem evolucionat de depredats a depredadors i de depredadors a depredadors de depredadors, tot fent la competència al mateix Déu. Es pot demanar més? En aquest punt, la ciència es comença a confondre amb el dogma: Hem assolit allò que ens deparava el destí. Per això s'han lliurat les guerres, per erradicar el mal i consolidar l'imperi de l'home, per assolir el bé i el lideratge universal, tal com va prometre -i manar- Jahvè als nostres primers pares. I a fe de Déu que n'hem fet cas, sobretot en allò de "creixeu i multipliqueu-vos".

El cas és que Jahvè no se'n devia enrecordar, de posar aturador al seu manament i ara, set mil milions de micos i mones verticals són massa micos i mones per un planeta amb uns recursos que són els que són, en qualsevol cas, limitats. També li va passar per alt un altre detall, ep! imperdonable: El cinquè manament diu "no mataràs" Doncs bé, dieu-me ruc, però el que veu un servidor és que si no matéssim no viuríem ni una setmana, un altre misteri trinitari que, ull ! si pequem de supèrbia i el volem desentrellar, ens farà cremar eternament (en el foc de la raó). Malgrat tot, no hi ha motiu per alarmar-se (o sí?), perquè el planeta disposa d'uns mecanismes compensatoris, encara desconeguts, que sempre acaben per recuperar l'equilibri i posar les coses a lloc. Ara, no es preocupin, eh? Encara ens queden unes dècades, tres o quatre almenys... Mentrestant, l'única cosa recomanable i la més assenyada és mirar de no reproduir-nos massa. Va pels joves, ja sabem que la paternitat/maternitat és un impuls biològic irrefrenable, però com deia el senyor Optimista... En qualsevol cas els recomano que facin com els capellans. El Vaticà és l'estat del món amb l'índex de natalitat més baixa. De fet, diu que Jesucrist tampoc no va tenir fills. Per què? Que malcreients que són els fills...

Un dia, el senyor Optimista, se'n va anar al mercat. Es va adonar que hi havia un bon reguitzell de parades i paradetes, moltes d'elles peixateries (el peix era la seva menja predilecta), totes repletes de d'una bona colla d'exemplars més o menys frescos. Va pensar que feia força goig tot allò. És fantàstic -pensà- poder menjar peix sense haver-nos de mullar el cul i amb uns preus relativament assequibles... Aleshores el va assaltar un mal pensament. Va calcular (grosso modo) quantes ciutats com la seva hi havia al món (i cent vegades més grans també). En va comptar moltíssimes i el resultat el va multiplicar pel nombre de parades del seu mercat. Home, el mar és gran -reflexionà- i els recursos immensos, ara, la gana insadollable i la humanitat massa golafre. El pitjor de tot, tanmateix, és l'augment imparable de les boques famèliques... Total, que va fer una divisió i el resultat obtingut va ser que, al ritme d'explotació actual, en un futur proper tocaríem a sardineta per cap, cada setmana!!!. Què va passar? doncs que es va tornar mig lero. El rebost ja no li va semblar tant gran i va començar a dir bestieses com la que gairebé li va costar la pell en aquella cimera de savis que els he citat al començament d'aquesta crònica nefanda.

Dels pessimistes se'n sap ben poca cosa. Si surten pels mitjans ho fan sempre a deshores i mig d'amagat perquè si sortissin en hores d'audiència serien linxats, no en tinguin cap dubte. De fet, els més radicals ja ho han estat i els que queden se'ls permet continuar existint amb la condició que deixin una porta oberta a l'esperança. L'esperança, ara mateix, es diu “sortir de la crisi”. Els optimistes l'han qualificada de crisi profunda, perquè se n'hi ajunten tres, que en fan una, com la Trinitat, vaja... La crisi financera, és una crisi? Sí, pare. La crisi de valors, és una crisi? Sí, pare. La crisi ecològica, és una crisi? Sí, pare. Parlem, doncs, de tres crisis distintes? No ! n'és una de sola i vertadera. Conyes trinitàries apart, es pot ser més negatiu? Doncs jutgin, jutgin vostès mateixos... Els pessimistes que han pogut expressar la seva opinió ens han tranquil·litzat. No se sap si per pressions rebudes o per por d'una eventual lapidació, han negat l'esmentada crisi. Com s'entèn, el senyor Pessimista diu que no hi ha crisi ? Doncs, efectivament, l'ha negada rotundament, en canvi, ha creat un nou concepte, una nova teoria, anomenada la teoria del COL•LAPSE. Ai? I això què deu ser...?

Passin bona Pasqua i alerta, que després de les pasqües vénen les basques...

Lo Pep Pelat