Història local | Revista 912/10/2002

La collita d'uns anys ençà

Fa molts segles que l’home ha après ha treure´n profit del cultiu de la terra i aquí, al camp de Tarragona, desde la fil.lotxera, aquest cultiu ha estat bàsicament l’avellaner. La recollida de l’avellana, però, ha anat variant al llarg del temps i els pagesos s’han ajudat i de vegades inventat diferents materials i tècniques per tal d’aconseguir que la recollida del producte fos el més ràpid i menys pesat possible.

Ja fa anys que el so del capvespre a Vilaplana als mesos de setembre i octubre no és el que feien els ases i matxos picant contra els adoquins, ni les corrioles amunt i avall pujant sacs cap a les golfes, sacs que s’havien recollit de genolls per sota els avellaners repassant soques i omplint sanalles.

Explicant que el iaio Fum, avi de l’Albert Damo, ja escombrava les avellanes fent munts al mas de Mallafré perquè la recollissin els que tenia a jornal però s’arreplegava molta terra i no acabava de ser prou eficient el mètode.

De cop els jornals es feien amb la gent del poble, bàsicament dones i joves que anaven a plegar, espigolar i a tallar herba. Després van començar a venir gent de les terres de l’Ebre (Rosell, Montells, Nonaspe, Alfara...) les famílies repetien any rera any i la temporada podia allargar-se fins a l’oliva

Pels de més de quaranta anys és fàcil recordar aquelles famílies ,de vegades senceres, que venien a viure a Vilaplana una temporada cada any. Aixó és clar,a banda dels que ja s´hi van quedar a viure.

Després van arribar plegadors del sud, d´Andalusia. De cop a cavar, després avellanes, olives...,primer sols, després família i molts a viure-hi.

Els plegadors repetien molts anys per les mateixes cases que els hi facilitaven lloc per viure. Aquesta era la procedència majoritària de la gent però anys enrera havien baixat gent de Prades per ajudar durant la collita.
En aquesta època les avellanes s’amuntagaven a les golfes i si eren humides, escampades per tota la casa. La temporada s’allargava molt i tot es plegava a mà i net.

Un setembre es van començar a veure respalls negres grans i pesats dalt dels remolcs, perquè animals ja n’hi havia menys i unes pallenyes rodones, quadrades.... començaven els invents i les innovacions i encara no han parat.

D’aquelles primeres pallenyes de les olives s’hi van canviar les tel.les metàliques per tal d’aconseguir el resultat més òptim: menys pedres, més avellanes, que no se´n colin...Van seguir els purgadors d’olives, després d’avellanes, els respalls metàlics de vano. Hi havia dos problemes bàsics treure les pedres i terure brossa. El primer es soluciona passant les avellanes per l’aigua i axugant-les al tros mateix.

Sembla que tot el territori donava tomb al mateix: contactes a Valls, La Selva, Reus , Maspujols, Vandellós, Riudoms... tothom provant, canviant, afegint per tal de millorar la manera de portar la collita a casa ràpid i el més net possible.

Arriba el ventilador del Baldrich. N’hi havia un al poble a cal Pepito i més d’una família i anava a netejar les seves avellanes o només a mirar com funcionava.

Llavors els sacs eren molt de temps a casa tot i que hi havia la possibilitat de vendre i cobrar-ho al moment.

La Cooperativa compra el primer ventilador que treia les pedres i tot i ja s’implifica el treball. Mentre, anem passant dels ases a les “Corets”, “Gutelffer”, “Àgries”,” Pascualis”...

Més a prop en el temps arriben les escombres de plàstic i la màquina del “Garriga” que ha sortit de succecives transformacions d’una d’esclofolladora d’ametlles. Tothom a fer munts! Van agilitzar la feina i es va escampar el seu ús o bé comprant la màquina o llogant-la, però millor si ets molta gent a plegar i si el terreny és sec. Ara n’hi deu haver 6 o 7 al poble.

Aquest sistema continuava i continua tenint l’inconvenient de trasbalsar molts quilos, sacs a munt i avall. Arriben lea OPES i ja es pot deixar la collita a la Cooperativa i les xucladores ho acaben de millorar pequè treuen gent del tros i eliminen la feina de carretejar sanalles i sacs.

En aquest moment, mirant 35 anys enrera, Déu n’hi do del camí que s’ha fet, llàstima que el futur sigui tan incert!

Teresa Mateu