Homenatges | Revista 701/03/2002

Josep Ferré Revascall, l’home

Quan vaig saber que havia mort, vaig córrer immediatament al tanatori per donar el condol als familiars. Poc abans de morir ens havíem trobat i m’havia recordat aquella estranya promesa que jo li havia fet quan vaig publicar les Cent Cartes amb Ales.

Ell em va dir que el recull li havia agradat molt, i quan jo vaig agrair-li la generositat dels seus comentaris em va interrompre:

-T’ho dic de veritat i per demostrar-t’ho, et vull fer un encàrrec…
I va ser llavors quan em va demanar que li prometés que quan ell morís, jo li faria la nota mortuòria per a la premsa.

-M’agrada la mesura dels teus comentaris, i sé que tu no diràs aquestes bajanades que acostumen a dir-se quan es mor una persona, com si al món no n’hi hagués hagut cap altra de bona…

Ell era així: humà, profundament humà, amb un sentit quasi desmesurat de la responsabilitat. Per això, quan et parlava dels seus jornalers o dels mitgers, sempre ho feia no tan sols amb respecte, sinó que també amb una gran admiració. Valorava igualment els petits detalls de les grans persones que els grans valors de la persona senzilla. I a aquest sentit de la responsabilitat calia unir-hi el seu extraordinari sentit comú i per a arrodonir-ho, el sentit de l’humor. Quant al primer, jo havia sentit explicar-li que quan va començar a tenir nom com a pintor de roses, el primer que va fer va ser anar al bosc a cercar gavarreres per plantar-les a l’horta de La Caseta i poder empeltar-les tot seguit de rosers, per a poder tenir les roses que havia de pintar al seu gust. Per això jo, més d’una vegada, parodiant Saint Exuperi, li deia que “el considerava responsable de les seves roses”.

Quant al sentit de l’humor, aquest espai resulta del tot insuficient per parlar-ne.
A la saleta d’estar de casa seva, on ens havíem passat unes estones meravelloses, sempre que ens passàvem de l’hora, acostumava a dir-me:
-Tu i jo tenim un defecte, i és que se’ns fa tard massa aviat…

I era precisament allí on jo havia conegut moltes de les seves aventures, com les exposicions al Marroc, quan el general García Valiño n’era Alt Comissari, les seves “peripècies de principiant”, els seus tractes amb determinats marxants…

Quan he tornat a casa, m’he quedat una estona contemplant el seu pom de roses del quadre que presideix el nostre menjador i, més enllà, aquella raconada de les Tosques que jo havia vist com pintava a Vilaplana, la seva i la meva, la nostra…

I he pensat que encara ens quedaven moltes coses meravelloses per comentar, i que, com acostuma a passar quasi sempre amb les grans persones, no vaig saber aprofitar prou els seus coneixements i les seves experiències. Havíem començat a parlar de la possibilitat de…, però què importa ara el capítol no iniciat de tantes bones intencions.

Tenies raó, Josep, a tu i a mi se’ns ha fet tard massa aviat.

AL JOSEP FERRÉ I REVASCALL

“…a tu a qui els ulls
se’t tornaren ànima.”

Ens vas deixar l’eternitat brodada
amb fils de mil colors de somnis folls,
assedegat d’una llum albirada
i amb batecs de la vida de l’entorn.

Et van florir els pinzells per encanteri,
els dits se’t van tornar fonts de colors
que glatien a ritme de misteri,
al tàlem de la tela, fent l’amor.

Tot espiant l’ànima de les roses,
que han parit els rosers que tens a l’hort,
vas descobrir que les flors no són coses,
sinó esperits que ens lliuren de la mort.

Hem vist eixams de guspires florides
a la tela on tu les vas sembrar,
tot fruitant mil promeses exquisides
i collites de llum per l’endemà.

Deixa’m, amic, que et faci una abraçada,
els teus pares i els meus exultaran,
ells ja han trobat la llum per tu buscada
que té color d’amor i eternitat.

Jaume Mariné Ferré