Entrevistes | Revista 3731/08/2009

Jordi Mateu Huguet, 43 anys

“Quan no ens perdíem naltros, es perdia l’apuntador! I la gent no sé si reia de l’obra o dels errors!”

Mai no acabes de conèixer una persona del tot. Sovint persisteix la sorpresa: així descobrim o retrobem coses que potser havien passat desapercebudes i que definitivament són o han estat dignes de ser valorades. Com ell mateix ens diu, el Jordi no ha parat mai i potser per això hi ha molta gent que el té present.

Ens hem trobat a casa seva, sota l’atent esguard de la cinglada i abraçats per l'ofenosa calor d’una tarda d’agost. Lentament ha anat dibuixant el perfil de la Vilaplana que li agradaria assolir. Sabem que no ho aconseguirà mai perquè aquesta tasca mai no acaba, però avui hem descobert que ell tampoc no s’aturarà, potser només quan se li exhaureixi la força definitivament.

Has format part de moltes associacions del poble. Potser la més prematura ha estat el futbol. Què en recordes de com va sorgir aquesta afició?
Quan érem jovenets (sortint de col•legi), muntàvem els partits Zaire-Holanda entre les dues colles (rivals) que hi havia. Més tard, organitzàvem partits al pàrquing que hi havia on ara hi ha el Casal. O jugant a “centrar” pilotes a la porta de cal “Canet”, al carrer de l’era, on recordo haver trencat algun vidre de la botiga de la Montserrat...

Més endavant, ja va ser federat...
Sí, tornant de la mili em van fer la primera fitxa. Recordo molt especialment els partits amb Vilanova d’Escornalbou: era tot un espectacle! Tot plegat era molt xulo, ens ajuntàvem un grup que arreplegava diversitat de colles i edats i ens ho passàvem molt bé...

I després va venir la bici!
Bé, va ser també anant a l’escola, l’any que vam participar a les Olimpíades del Reus Deportiu. Tothom participava a les proves d’atletisme i jo ho vaig fer a dues de ciclisme. El fet va ser que tots els adversaris anaven molt preparats i no vaig poder acabar la cursa...

Esport i cant, doncs també vas formar part de la Coral, no?
La veritat és que hi vaig anar per força! La mare tenia dèria que cantés i jo no hi volia anar (jo tenia uns dotze o tretze anys) i em va dir “Si no hi vas, no et deixarem sortir als vespres!” I ja em veus a fer la prova amb el Fèlix, que va dir “Tu, als baixos!”.

La Coral va donar molta vida al poble, era un plegat de persones, molt divers i peculiar, unit pel plaer de cantar, tot i que jo sobretot hi anava a escoltar (a l’Albert “Damo”, és clar! Amb ell ens descollonàvem!). Recordo quan cantàvem caramelles que passàvem tota la nit (fins i tot anàvem al xalet del Sales!)

Esperit musical que no heu abandonat gaire. Explica’ns com ha anat el tema de tocar la gralla.
L’any 1980 o 1981 vam fer un grup per anar, a Reus, a aprendre’n, amb la Magda “Mano”, el Jaume “Rito”, el Jaume “Ponti”, la Tere Mateu i la” Tuni”. Sempre m’havia fet il•lusió tocar un instrument!

A la Festa Major pujaven els de Reus a tocar les matinades i vam començar a anar amb ells a tocar. Al cap dels anys, arran de fer la mili amb el Jordi Mèrida, vam seguir tocant i en van sorgir “Els Titius”, amb l’Oriol, la Tat i la Cesca.
L’any 1989 vaig haver de deixar alguna cosa, no podia abastar Casal, teatre, coral, gralles, ...!

Però fa un any, després de parlar-ne amb el Jordi Mariné, vam veure possible de tornar a tocar. Realment estic content que s’hi hagi tornat; aleshores, tothom ens deia sovint (quan assajàvem al Casal) que deixéssim de fer “soroll”, però ara veig que ha valgut ben bé la pena!.

En efecte, el teu pas pel Casal va ser durant una època prou particular, n’éreu conscients de tot plegat?
Hi vaig ser del 1990 fins al 1994. Va ser, aleshores, una feina costosa. Era un moment en el qual el Casal semblava que anés a la baixa... Va ser el Jaume “Gori” que ens va dir “Què podem fer per aixecar-ho?”. Així va néixer el primer sopar de Sant Joan i la resta... Però, tot i que el Jaume estirava, l’ambient estava molt fred, va ser prou dificultós...

Com que no va sortir ningú per a la renovació de la Junta, l’Anna Gallissà i jo vam decidir renovar, junt amb un petit grup per mirar que no quedés abandonat, ens vam dir “Hem de seguir fent coses per mirar que no s’apagui” i crec que vam fer un paper molt digne... Érem una Junta molt jove (potser inexperta) però amb moltes ganes de tirar endavant! Van ser moltes reunions amb l’ajuntament, moltes reparacions, molts maldecaps...

Ara, passat el temps, veig que vam fer una feina ben feta, tot i que la gent se’ns queixava que la piscina era bruta, que hi havia d’haver un socorrista i un munt d’altres problemes...

Particularment, però, estic orgullós d’haver estat la Junta que va liquidar el crèdit, va ser un punt d’inflexió que va permetre que més endavant es tingués major tranquil•litat en la gestió.

I per amanir-ho una miqueta: el teatre. Com vas iniciar-te en aquesta afició?
Les dues persones que més han influït han estat la Rosa Moya, que em va donar la primera empenta amb una obra seva (Una ajuda d’emergència) que va confiar en mi per a un paper; i el mestre de l’escola (Tomàs Teijeiro) amb el qual vam fer un grup de teatre infantil que va anar a la Mostra de teatre de La Salle (Les dones sàvies).

Després (amb l’ajut del Màrius Juanpere i la Montse Mestre) vam muntar La família Reniu estiueja. Assajàvem sortint de classe, a la Sala Parroquial. Més endavant ja vam començar a formar part de, l’aleshores acabat de formar, grup de teatre.

I vas anar creixent, com a actor...
En efecte, debuto amb el “primer equip” l’any 1984, a la Festa Major amb Seis retratos, tres pessetas. Estava molt nerviós perquè l’endemà començava la mili! Tot plegat va ser divertidíssim: érem l’Armando (pare), l’Albert “Damo”, el “Badó”, el Tomàs (pare), el Sebastià “Víctor” (pare), mon pare,... i d’apuntador el Jaume “Manco”. Quan no ens perdíem naltros, es perdia l’apuntador! I la gent no sé si reia de l’obra o dels errors!

Recordo amb molt d’afecte que per agafar el deix manyo que demanava l’obra, em posava a escoltar el Lluís “Manyo” o el seu pare, l’Eliseo, durant molt de temps!
Després va venir La dida i des d’aleshores fins ara!

Però sabem que també vas fer uns cursos de perfeccionament, a Tarragona...
Entre els anys 1990 i 1992 vaig anar a l’Escola d’Art Dramàtic Josep Ixart (filial de l’Institut del Teatre, de Barcelona). Va ser molt gratificant, cada trimestre ens venia un actor de renom a donar-nos classe d’interpretació. Allí vaig tenir l’Oriol Grau de professor de maquillatge i vestuari o el Fermí Fernández de company de classe!. Una xerrada d’interpretació extraordinària ens la va fer la Dolors Aldea (professora de cant de Dagoll Dagom, que aleshores muntava Mar i cel). Tot plegat, va ser fantàstic!

I, dels “bolos”, què ens en pots dir? Ens consta que vau fer-ne molts.
Amb Dos embolics i una recomanació vam fer trenta-sis representacions (molts caps de setmana, dissabte i diumenge!). Va ser un estiu molt intens!. Però els companys es desvivien molt (la Maria Rufina, l’Eugeni...), ja que a molts pobles no hi havia ni escenari o eren molt vells. Recordo a Vinyols que havíem d’actuar abans del ball i els músics ja havien muntat i ocupaven tot l’escenari; es va acabar que l’alcalde va anar a buscar un paleta i improvisant un “avancé” amb taulons. Finalment vam poder actuar (“d’aquella manera...”) no sense haver de sentir com l’Eugeni repetia un munt de vegades que volia marxar cap a casa!!!

En recordes alguna anècdota en concret?
Moltes! Una de divertida va ser amb els decorats (que, per cert, els feia l’Eugeni, amb bastides de fusta i paper d’embalatge, pintats a mà!). Resulta que en un moment de l’obra (això no va ser a Vilaplana) jo havia d’empènyer el Còbit; aquell dia ho vaig fer amb més força del normal i ja veus el pobre Còbit i els decorats per terra!. Però el més graciós va ser que van quedar a la vista els traspunts i actors que eren darrere: a la vista del públic!!!

El Pep Serres, que era aquell dia a la platea, em va dir que la gent li va preguntar si allò era previst o no i que ell els va respondre “Prou prou que ho havien de fer així!”.

I tot i que no és pas una anècdota, vull remarcar el repte que va representar fer La Passió per a un poble tan petit. Posar vuitanta-cinc persones a l’escenari era un desafiament i a l'hora un estímul per tots els que hi vam col•laborar.

I ara, que l’any que ve el Grup de Teatre farà els trenta anys, sí que podem dir que gaudeix de bona salut i que el relleu està garantit!

I ara formes part de l’Ajuntament. Què ens en pots manifestar al respecte? Què t’hi va portar?
Doncs ganes de treballar i de col•laborar amb tothom! Crec que això és genètic, que em ve del meu pare. Són ganes de continuar una mica més enllà la tasca feta a la Casa de Cultura i la Comissió de Festes o el Casal.

El Tomàs em va proposar d’anar de número quatre a la llista per portar l’àrea d’esport i joventut, i com que no m’agrada estar parat (tot i que em feia una mica de respecte!) vaig acceptar. De fet, no m’ho he pres (ja que no ho entenc així) com un tema de política, sinó més aviat (com he dit abans) com un seguir fent coses per al poble.

Però, certament, la perspectiva que té ara no és pas la d’abans!
És cert, l’Ajuntament és molt diferent a la resta d’entitats. A vegades et confonen amb un adversari (polític!) i s’equivoquen, jo només voldria que em vegessin com una persona que vol fer coses. Realment és una llàstima que passi això! Ara veig coses que no havia vist abans.

Abans de ser regidor, ja portava molts anys col•laborant a la Comissió de Festes i mai vaig mirar el color polític que hi havia a l’Ajuntament. Senzillament col•laborava i treballava pel poble.

He descobert que aquelles mateixes persones, que aleshores ens donaven lliçons de “fer poble”, ara no col•laboren o no ens donen suport o que fins i tot ens posen pals a les rodes! I que certs personatges sembla que vetllin més per polititzar tot el que es fa al poble que no pas per fer realment coses... De fet, jo sóc dels que pensen que cal aportar moltes idees (com més, millor!) i que com més gent hi hagi, millor es treballa!

Però també hi ha coses bones...
Efectivament! Des que sóc a l’Ajuntament veig que el jovent és el futur. He pogut comprovar com l’actual Grup de Jóvens s’arromanga molt quan és necessari.

I, finalment, què en destacaries de tot plegat?
Doncs en destacaria dos bons moments amb preferència:

Per una banda, la recuperació de l’Aplec de La Mussara. On aprofito, des d’aquí, per donar molt efusivament les gràcies a l’Agrupació Cingle Roig. Sense el seu ajut i col•laboració (decisius!) de ben segur que no ens l’hauríem pogut sortir!!!

I en segon lloc, em sento molt orgullós (com a membre del Consistori i com a vilaplanenc) del comiat que es va fer a Mossèn Musté. Va ser un home que, tot i venir de fora vila, havia invertit moltes hores i esforços en infinitat d’actes i de persones, sense demanar res a canvi!!!