Narrativa | Revista 201/12/2000

Inventari lexicològic de “l'orinal dels déus” (1)

Capítol I

Aprofitant l’avinentesa i abans d’entrar en matèria, he d’agrair encaridament a l’equip redactor de “Lo Pedrís” que tingui la gentilesa de convidar que la meva font d’inspiració poètica, personificada en Calíope, musa de la poesia èpica, descendeixi de les altures de l’Olimp per discórrer per les pagines de tan lloable revista.

El propòsit del present escrit es comunicar-los que tinc la pretensió de fer un petit inventari lèxic de la parla del seu poble: Vilaplana, de la qual Oleguer Huguet i Ferrer, sens dubte, un dels poetes mes llorejats de la vila, digué:

«Vilaplana, sense arribar prou be ni a plana ni a vila, constitueix, per als muntanyencs, la representació immediata i seductora del Camp»

En principi, i si la imprevisible i capritxosa Fortuna així ho permet, la intenció és que aquest recull d'idiolectes vilaplanecs surti publicat religiosament cada canvi estacional, que en aquestes latituds i longituds significa de forma matemàtica el 21 de cada trimestre de l’any.

Suposo que es preguntaran els motius que m'impulsen a emprendre aquesta iniciàtica aventura i més, en aquest allunyat indret rural, essent com sóc de la magna Barcelona, cap i casal de Catalunya. Doncs bé, intentaré que la musa inspiradora dicti i guiï les meves paraules per tal d'esbanir-los de l'enjòlit.

Tot comença, com tota bona història, al mes de l'estació florida. Un servidor deambulava plàcidament per una formosa i florida vall on el perfum de farigoles i espígol omplia l'aire; on podia albirar la majestuositat de cingles rogencs i de pregones coves encantades, en les quals la verda heura s'arrapava sobre una esponjosa molsa; on es podia escoltar una dolça melodia que entonaven els ocells encimbellats a les branques d'un centenari roure; i on, a tots aquests encants naturals, s'hi sumava l'encisador so de les aigües d'un serpentejant i angost rierol de lluents pedres que, pel que vaig esbrinar molt més tard, tenia de nom «Les Tosques».

Tot això confluïa en aquest idíl·lic paisatge quan, de sobte, vaig escoltar una insòlita conversa que, coincidències de l'atzar, havia d'unir indefectiblement el seu destí amb el meu. Era tan estrany i tan suggeridor per a mi aquell llenguatge que no poguí resistir la temptació de transcriure’l fil per randa:

«-Mal vinatge la canalla, avui ens la fotrà. Vatualisto, espero que vingui alego, sisqueres arribés a l'hora de menjar -No frigolis més, ni siguis tan gormand home, ja farà cap. -És que aquesta xiqueta em treu de polleguera, és que no té ni xo ni arri -No t'hi capfiquis, ja saps que abans de venir dóna més tombs que unes debanadores i que com diu el refrany qui canalla admet, cagat se'n lIeva. Va dona va, no la defensis aixins es veigés arrossegada per un canyar mal podat.»

A partir d'aquest precís instant, vaig començar a recopilar amb perseverància un petit inventari lèxic que de forma gradual sortirà a la llum a la revista que ara tenen a les seves mans, i per ser més concret, a les pagines d'aquest apartat.

Tanmateix, penso fermament, benvolguts i bentrobats lectors que, sense la seva inestimable participació i ajut, l'inventari no tindria gaire sentit. És per això que els prego i encoratjo que, a partir d'ara mateix, -ja poden córrer a buscar la ploma- participin activament del futur projecte lingüístic.

Un servidor, que es posa abnegadament a la seva total disposició, aportarà, si vostès ho troben adient i m'ho permeten, és clar, el seu granet de sorra col·laborant en la tasca de recollida, ordenació i sistematització d'aquest breviari terminològic autòcton.

El diccionari, perdonin la petulància del nom, hauria de consistir, des de la meva òptica, en un recull de frases fetes, dites, locucions, girs lingüístics, modismes, lèxic específic o especialitzat... en fi, i per entendre'ns, qualsevol grup de paraules o paraula que utilitzin en la parla quotiana de la seva localitat i que creguin que sigui representatiu d'aquest lloable indret. De totes formes, i abans de començar amb el rigor filològic que escau a una tasca d'aquesta magnitud, i per trencar el gel que ens separa, voldria donar-me a conèixer amb unes pinzellades autobiogràfiques.

Em dic Prudenci de Rivarol...

(1). Segons fonts consultades, el topònim Vilaplana és rebatejat pel poble veí d'Alforja com: «L’orinal de Déu» ja que una part indeterminada d'alforgencs creu fermament que en aquest primer indret colindant al seu hi plou més sovint i amb més intensitat. Aquesta afirmació meteorològica es fonamenta en el mite que Déu té una certa tendència a afavorir la pluviometria vilaplanenca, en perjudici de l'alforgenca. També hi ha alforgencs que varien aquest primer topònim pel de «El raco de I'orinal", ja que Vilaplana té més precipitacions de pluja que Alforja gràcies al fet que la primera està situada en una mena de conca o vall que s'assimila a la forma de l'orinal, on, com sabeu, hi cau una altra mena d'aigua.

Prudenci de Rivarol