Fútbol | Revista 3717/09/2009

Història de la UE Vilaplana a la 3ª Territorial (IV part)

TEMPORADA 1995/96

Temporada 1995/1996, amb Angel Sanmartin d’entrenador :
A la darrera edició de Cronosport, núm. 18, publicada el desembre de 2008, publicàvem la tercera part de la història de la UE Vilaplana a la 3ª territorial, i explicàvem la temporada 1994/1995 que va ser aquella en que el nostre club va travessar una crisi tan esportiva com econòmica. Doncs bé, les coses no van millorar gaire en els anys següents.

L’estiu de 1995 va ser força dur per la directiva de la UE Vilaplana, especialment pel fet de no trobar cap entrenador disposat a substiutuir al Sr.Escoda. Finalment, el club va arribar a un acord amb un entrenador navarrès afincat a Tarragona, el Sr.Angel Sanmartín, ex jugador de l'Osasuna, i que semblava il•lusionat en dirigir l’equip vilaplanenc, tot i tenir problemes de desplaçaments a la seva terra cada 3 o 4 caps de setmana.

La UE Vilaplana, va quedar enquadrada aquella temporada en el grup 25 de la 3ª territorial, on tenia de rivals a l’Alforja, l’Alcover, el Duesaigües, La Selva, Prades, Caza y Pesca, Suer, Almoster, Castellvell, Immaculada, Oleastrum, P.Manyanet, Perafort, Cornudella , Montbrió i Vilallonga.

El debut competitiu va enfrontar a la UE Vilaplana contra un dels rivals més forts aquell any, el Montbrió. Era un partit al bosc de l’olla, que els vilaplanencs van intentar ajornar per la mort del pare del jugador Vicente Velasco “Titi”, tan sols unes hores abans, però el Sr. col.legiat es va tancar en banda dient que “el Reglamento dice que los aplazamientos deben solicitarse con 5 dias de antelación”. Jo ja no em vaig poder aguantar i li vaig contestar que “vale, la próxima vez que se muera ese señor ya le diremos que nos avise 5 dias antes”. En definitiva, el partit es va jugar malgrat l’oposició del nostre club. I com no podia ser d’altra manera, el resultat va ser favorable als visitants per 1 a 8.

L’equip encara no estava ni molt menys completat, tan sols s’havia pogut fitxar al porter Xavi Raduà, i s’havien fet les incorporacions d’alguns joves vilaplanencs que començaven el seu camí futbolístic ( Sergi Cavallé, Ivan Aixalà, Antoni Bonet, Norbert Mariné, Marc Mestre...), mentre que, en contrapartida, molts jugadors veterans havien anunciat ja la seva retirada ( Pitxi, Eloi, Tià...)

Amb aquestes perspectives, l’equip vilaplanenc va afrontar els següents compromisos competitius amb l'única arma de la il•lusió que mai s’ha de perdre. No obstant, no va ser suficient, i el que sí que es va perdre va ser el partit al camp del Vilallonga (3 a 0), el partit a casa contra el Perafort (0 a 2), el partit a Cambrils contra l’Oleastrum (6 a 0).... i per fi, a la jornada 6, la primera victòria: va ser a casa contra el Castellvell per 2 a 1.

No obstant, la primera victòria no va donar els fruits esperats i l’equip va afrontar 3 desplaçaments seguits, que van saldar-se amb 3 derrotes, 11 gols en contra i cap a favor ( 5-0 al camp del Suer, 4 – 0 a La Selva i 2-0 a Duesaigües). Els resultats no acompanyaven, l’equip seguia entrenant a la pista del Casal, l’entrenador seguia apostant per un bon futbol....però els mesos passaven i la UE Vilaplana continuava amb una sola victòria. La 1ª volta va finalitzar amb tan sols dos nous empats, i la resta derrotes: els empats es va aconseguir al camp del bosc de l’olla contra Alforja (1 a 1) i al camp de l’Alcover, on l’equip va arrencar un meritori 3 a 3.

Amb aquestes perspectives tan negres, l’equip afrontava una dura 2ª volta; ens centrarem en tres partits : el jugat a casa contra l’Alcover , el jugat a Alforja, i el jugat a casa contra el Prades.

El partit al nostre camp contra l’Alcover va disputar-se el 14 d’abril de 1996, l’equip semblava haver-se recuperat una mica, com a mínim no encaixava tants gols com a la 1ª volta. El rival, l’Alcover era el 2n classificat, i comptava amb jugadors reconeguts, com per exemple Serra, Oteros..., mentre que els vilaplanencs van sortir al camp amb la següent alineació : Jordi Mateu ( Randuà), Titi, Joan Anguera, Arturo, Fernandez, Sergi Fernandez, ( Garcia), Jaume Anguera, Marius, Simon ( Kiko Martorell), Fraile i Novo ( Canet). El resultat final va suposar una nova derrota pels locals, (0 a 3), però segons la crònica del dilluns del Diari de Tarragona, “ Un Vilaplana molt canviat, va plantar cara al segon classificat, i tan sols la falta d’encert davant de porteria no va permetre que s’arribés amb un marcador més ajustat”. Com veiem, el Diari parlava d’una lleugera milloria del nostre equip, i pel que recordem els que hi vam estar presents, l’encontre va ser molt disputat, i els visitants sols van sentenciar-lo definitivament en els darrers minuts, mentre que amb el resultat de 0 a 2, els vilaplanencs van gaudir de dues clares ocasions per empatar o com a mínim, retallar les diferències.

La següent jornada, el diumenge 21 d’abril, els de Vilaplana havien de jugar el derbi contra un dels rivals més propers en quan a les distàncies geogràfiques: Alforja, un rival, que, tot i no ser L’Aleixar, també tenia cert “morbo”, per motius diversos, com la situació a la taula classificatòria ( ambdós equips anaven malament), jugadors d’un equip que abans havien estat a l’altra, etc. Per a que us feu una idea de la importància que en aquell moment es va donar a aquest enfrontament, us recordaré que l’equip va quedar “concentrat” a les 12 del migdia per fer un dinar conjunt i després una xerrada en que tothom digués la seva. La Junta directiva i l’entrenador van voler que l’equip estès més cohesionat i tothom remés en la mateixa direcció.

El dinar va anar força bé, però a l’hora de la xerrada, quan van sortir els draps bruts, un parell de jugadors van enfrontar-se verbalment fins tal punt que l’entrenador va haver de desconvocar a un d’ells pel partit que s’havia de jugar 1 hora i mitja després.

No sabem si tots aquests fets van influir-hi o no, però el cert és que els jugadors van sortir hipermotivats al camp, i els vilaplanencs van jugar un dels millors partits de la temporada.

A ben segur que aquells que us agrada el futbol i vau estar presents en aquell partit, ja sigui com a jugadors o com a espectadors, recordareu aquell emocionant 3 a 3, que no va decidir-se fins els darrers minuts : emoció, alternatives, nervis, picabaralles... Recordo que, amb empat a 2, i a manca de pocs minuts, una errada dels visitants va fer pujar el 3 a 2 al marcador. Els alforgencs ja celebraven la victòria, quan en el darrer minut, una jugada per la banda dreta, va ser centrada, i el rebuig del primer remat a porteria fet per Canet, va ser aprofitat pel Xavi Ponsell, qui de xut creuat i ben col•locat va estavellar la pilota a la xarxa local, desfermant l’alegria vilaplanenca, que semblava que hagués guanyat la Copa d’Europa. Era un partit marcat amb una X en el calendari ( en quan a la importància que se li havia donat), i que finalment va acabar amb X, i el més important, no va decebre a ningú i va ajudar molt a incrementar la desitjada cohesió grupal de l’equip.

La setmana següent, els vilaplanencs rebien a casa al Prades, i van aconseguir un nou empat. Per fi l’equip havia aguantat dues setmanes seguides sense perdre. El resultat final va ser de 2 a 2, i el més positiu és que l’entrenador Sr. Angel Sanmartín va poder comptar pel citat partit amb el màxim possible de jugadors convocats (16).

Quedaven poques jornades per acabar la lliga, i l’equip va proposar-se acabar la temporada dignament i reflexionar tots per veure com s’enfocaria la nova temporada.

Artur Àvila