Història | Revista 3924/02/2010

Història dels Maquis – Quico Sabaté

Avui a “Lo Pedrís” porto la biografia d'un dels maquis més famosos, es tracta del Francesc Sabaté Llopart "Quico Sabaté". Lluitadors per les llibertats, mai tindrem prou paraules per donar als maquis el reconeixement que es mereixen:
Als 10 anys Sabaté ja manifestava el seu esperit lliure, no assistia a classe en una escola clerical per la qual cosa els seus pares el van internar. Abans dels 17 anys formava part del grup d'acció anarquista "Els Novençans" de la Federació Anarquista Ibèrica. Aquest grup es va implicar en insurreccions en contra del govern conservador de la Segona República Espanyola el 1933. El 1935 Sabaté va rebutjar complir el servei militar, fidel a la seva ideologia anarquista. També en aquest any "Els Novençans" feia el seu primer robatori (expropiació) per a finançar ajudes a presos represaliats pel règim i les seves famílies.

Durant la Guerra Civil Espanyola Sabaté va lluitar en el front d'Aragó amb "La Columna dels Aguiluchos" de la FAI. Després de la recaiguda de Terol a les mans de les tropes nacionals va tenir un incident amb un comissari comunista que es negava a facilitar armament a les columnes anarquistes i va ser acusat de la mort d'aquest comissari. Va desertar fugint a Barcelona on va seguir combatent amb la CNT-FAI. Finalment Sabaté va ser arrestat pels comunistes però amb l'ajuda d'una dona, ell i alguns altres companys van escapar de la presó. Va acabar la guerra en la 216ª Divisió de "La Columna de Durruti".

A França durant la Segona Guerra Mundial, va estar algun temps confinat en el camp d'internament de Vernet d'Ariège. A l'acabar la Guerra Mundial, Sabaté va tornar a Espanya per incorporar-se als grups d'acció en contra del règim de Franco formant la partida de maquis de Quico Sabaté, que efectuava robatoris a empresaris acabalats i grans entitats bancàries, per finançar activitats contra el règim, activitats de trasllat de propaganda antifranquista des de França, reorganització dels sindicats de la CNT a l'interior i sabotatges i activitats d'escamot urbà a Barcelona.

Va ser detingut i empresonat a França per tinença d'armament i explosius i confinat durant diversos anys en la població francesa de Dijon. Va aconseguir eludir la seva captura durant els següents anys i va ser descrit com "L'Enemic Públic número u del règim" pels mitjans de comunicació durant molt de temps. El seu grup editava una publicació anomenada "El Combat" portaveu dels Grups Anarcosindicalistes que es repartia clandestinament a Catalunya. En la seva última etapa d'activitat guerrillera va mantenir fortes discrepàncies amb els càrrecs de la CNT de l'exili radicat a Toulouse, encara que sempre va comptar amb suports i complicitats dels seus militants a nivell individual.

El grup de Quico Sabaté va col·laborar en accions conjuntes amb altres grups guerrillers llibertaris (maquis) com el de Marcelí Massana i Josep Lluís Facerias. El 1960, a l'edat de 45 anys, va realitzar la seva última incursió en territori espanyol i va ser assassinat a Sant Celoni pel somatén Abel Rocha i l'ex-legionari falangista Pepito Sibina.