De cinema | Revista 3127/11/2007

Herois de paper (I)

Avui parlarem del novè art i que consti que no té res a veure amb la pujada dels preus. La novena posició en la llista de les arts (de forma no oficial) es reserva pel còmic i la relació entre aquest i el setè art és cada cop més estreta.

Els universos de paper aporten al cinema una font d’inspiració des de fa temps. Molts dels seus personatges han passat a ser membres de ple dret de la iconografia popular i per tant coneguts fins i tot per aquells que no han llegit mai cap de les seves aventures i si bé alguns el consideren un art menor el seu volum de negoci és realment suculent.

Proporcionen un marc èpic i espectacular tot representant la majoria de les vegades la clàssica història d’enfrontament entre el bé i el mal i les productores dipositen grans esperances en ells per convertir-los en els productes que ens facin passar per taquilla. En aquest sentit procuren estrenar-les en els períodes de vacances i acompanyades de nombrosos productes de merchandising. I darrerament ens envaeixen, i si no ho creieu només cal que mireu els prestatges dels videoclubs o les cartelleres si voleu comprovar-ho. Fem una breu repassada per a principiants?

Resulten innegables les influències de la historieta gràfica en cintes com ara les notables Terminator (1984), Robocop (1987) o Darkman (1990) però aquests personatges no venien del còmic. Siguem puristes doncs.

Si bé durant molt de temps les dues arts van semblar ignorar-se, a partir de la dècada dels setanta comença a haver-hi les primeres adaptacions que perduren en la nostra memòria. Aquella La Masa (1977) interpretada per Lou Ferrigno, una Wonder Woman o una triple dosis d’Spiderman de vestuari indescriptible foren els primers amb unes fronteres molt poc clares entre televisió i cinema ja que els capítols pilots de les sèries nord-americanes acostumaven a arribar aquí a la gran pantalla com a producció amb tots els drets o com a complement dels ja desapareguts programes dobles.

Però arribats a aquest punt, per fi li va tocar el torn a l’heroi per excel·lència i en forma de gran superproducció. No era el primer cop però si és la més recordada. Ni ocell, ni avió. Superman volava el 1978 amb el rostre de Christopher Reeve. Els vuitanta van veure tres seqüeles més de l’heroi blau i vermell cada vegada pitjors. D’altres personatges van fer el salt com ara Flash Gordon (1980) –es recorda més la banda sonora de Queen que altra cosa-, Supergirl (1986) o The Punisher (1989) però potser el més interessant i de més èxit fou Conan, el Bàrbar (1981) interpretat per un aleshores desconegut Schwarzennegger. Personatge de poques paraules i molt de múscul. Tot un encert a l’hora d’escollir-lo, oi?

L’esquema d’aquestes cintes acostuma a seguir un patró bàsic que encara podem veure avui en dia que, per altra banda, no resulta massa diferent a un esquema bàsic de guió. Una primera part de la pel·lícula reservada a explicar-nos la gènesis del personatge i les seves motivacions i temptacions, una segona part protagonitzada per la lluita contra el dolent de torn –normalment carn de manicomi però que, increïblement, en cap cas és el dissenyador dels vestits de superheroi- i una tercera de resolució, la victòria del bé amb major o menor sacrifici, acompanyada d’una cloenda que acostuma a deixar clar que el que és heroi seguirà sent heroi i és que si la cosa rutlla, una segona o tercera o quarta part no fan mal a ningú –si obviem els soferts espectadors-

De tota manera la relació no era de moment massa fructífera ni creativament ni econòmicament. La DC –propietària de Superman i una de les dues grans editorials nord-americanes amb la Marvel- tornaria a controlar els noranta gràcies a Batman (1989), un superheroi que de la mà de Tim Burton s’adeia molt més als nous temps: fosc, taciturn i venjatiu, una visió molt allunyada d’aquella sèrie –amb pel·lícula inclosa- dels seixanta que vam tenir l’oportunitat de gaudir als inicis de TV3 amb els seus crash, bang i crouch.

Aquest èxit va animar a les productores i Dick Tracy (1990), Rocketeer (1991), La Sombra (1994) o The Phantom (1996), superherois sense capacitat de volar de forma autònoma, s’estavellaven en crítica i públic. En l’època daurada dels videoclubs, moltes altres produccions d’escassa qualitat –com devien de ser!- arribaven directament en VHS. Sempre hi ha excepcions i els Men in Black (1997) o Blade (1998) aconseguien notables adaptacions, fins i tot superiors a l’original.

Bé, ara ja comencem a poder parlar de tu a tu amb el marrec que hem d'acompanyar al cinema. Com continua aquesta relació en el segle XXI? La resolució en el pròxim número d’aquesta col·lecció.

Joan M. Rovira