De cinema | Revista 5012/12/2012

Forjades amb escàndol

Fa ja algun temps els mitjans de comunicació es van fer reso d’una exposició anomenada Bodies. En ella es mostraven, amb tota cruesa, cadàvers humans amb tot luxe de detalls. Òbviament la controvèrsia estava servida. ¿Art o mal gust? ¿La llibertat d’expressió preval sobre tota la resta? Un cas més recent per tal que hi puguem reflexionar: un pintor suec ha pintat un quadre emprant en part cendres de víctimes de l’holocaust. Un cop s’ha sabut li ha valgut la fama internacional i un diluvi de crítiques mentre ell es justificava. ¿Tot s’hi val, doncs?

El cinema no se n’escapa i té les seves pròpies “ovelles negres”, algunes més merescudes que d’altres. Normalment, per tal que una pel·lícula rebi l’adjectiu d’escandalosa bàsicament cal que topi amb un dels quatre ítems següents: violència, sexe, religió o tocar allò que no sona a algun dels poders establerts. És clar que caldrà diferenciar aquelles cintes amb un cert valor artístic d’aquelles que només busquen el morbo i, perquè no dir-ho, el fàstic o la repulsa de l’espectador com a eina buscada o de màrqueting. Posem-hi noms i cognoms.

¿Què us sembla si comencem amb el reputat Kubrick? Va assolir l’escàndol en diverses ocasions. Aquí en teniu el top five: Espartac (1960) pel seu missatge social, Senders de Glòria (1957) per mostrar la indecència de la guerra, Eyes Wide Shut (1999) pel contingut sexual –tot i ser molt inferior a la resta d’aquest rànquing- Però a la seva filmografia destaquen com a escandaloses l’adaptació de la novel·la de Nabokov Lolita (1962) on un professor de mitjana edat es sent atret per una noieta de 12 anys i l’honor del número 1 li correspon a La Taronja Mecànica (1971), ultraviolenta i excessiva crítica a la societat que el mateix director va prohibir a la Gran Bretanya i no es va exhibir fins desprès de la seva mort.

Però l’escàndol més o menys buscat pot arribar de les maneres més diverses i per raons ben absurdes. Probablement hagueu vist Psicòsis (1960) ¿Què li trobeu d’escandalós? ¿Potser la protagonista a la dutxa? ¿Potser l’escena de l’apunyalament? ¿o potser que es mostrés el cadàver de la mare de Bates? Doncs no, la societat de l’època es va escandalitzar perquè per primera vegada a Hollywood es mostrava un !!!inodor!!! on la protagonista destrueix proves. Que n’eren d’innocents. Ara qualsevol pel·lícula sobre corrupció política d’avui en dia inclouria aquesta escena obligatòriament.

Sí, ha estat una referència a la corrupció força gratuïta i així de gratuïta era A Serbian Film (2010), l’escàndol del Festival de Sitges d’aquell any, amb escenes que val més no descriure. El resultat fou una denúncia pel director del festival i fama per una cinta que la majoria de crítics valoraven com més que discreta. Uns anys abans Sitges també havia quedat corpresa per Reservoir Dogs (1992), tarja de presentació de un aleshores desconegut Quentin Tarantino, director que no escatima mastegots dels que fan mal a les seves produccions.

Anys abans, Baise-moi (2000) adaptava la novel·la homònima amb pocs recursos però aconseguint gran repercussió en els mitjans gràcies a un guió que barrejava violència i sexe explícit a parts iguals. Semblant repercussió va tenir L’imperi dels sentits (1976), qualificada de pornogràfica a molts països, es basava en la història real i truculenta de dos amants que no acaben massa bé.

Però ja n’hi ha prou de sexe i violència. Religió i cinema també han tingut les seves topades i en posarem dos exemples malgrat les bones intencions dels seus autors. Sort que no portaven mala bava!!!

Martin Scorsese ens mostrava els darrers dies de Jesucrist a L’última temptació de Crist (1988). Fins aquí tot normal però el que va molestar als més conservadors fou l’escena de la creu on s’especula amb una vida alternativa del messies lligat a Maria Magdalena –amb escena amorosa explícita inclosa- Boicot i un cinema cremat a França per una pel·lícula que avui en dia resta força oblidada. Mel Gibson també ens explicava la història més gran contada a La Passió de Crist (2004) amb tanta dosis de sang que enriguissin vostè de La Matança de Texas i amb un dolby sorround que feia sentir en pell pròpia cada fuetada. ¿Calia es van preguntar molts? El dringar de la caixa li va donar la raó al senyor Gibson.

Així doncs, què en penseu vosaltres? Tot s’hi val? Apa, rumieu-hi.

Joan M. Rovira