Entrevista a Màrius Juanpere Aixalà

El Màrio va nèixer el 1962. A Vilaplana el coneixem com el fill petit de la Pepita Júlia i del Màrio de cal Manco, tot i que, tal i com ens explica, a fora de Vilaplana tothom el coneix com a Màrius.

Es va casar amb la Remei, i tenen dues filles, la Júlia i la Mariona.

Volem parlar amb ell de la seva vida al poble, de la seva trajectòria acadèmica i professional, de la situació actual que estem vivint, i també volem que ens expliqui coses d’ell mateix.

Vas créixer a Vilaplana jugant pels carrers, els rius i anant a l’escola del poble, una escola rural amb un mestre per diferents cursos... Com ho vas viure ? Et vas trobar amb alguna mancança després quan vas anar a l’institut ?

Vaig començar a l’escola als 5 anys fins als 14 anys. A l’escola només hi ha havia dues classes i en cadascuna quatre cursos. Fora de l’escola la meva mare, la Pepita, m’apretava a fer deures a casa, però la resta de temps era jugar pel poble o pels afores.
Els dos últims anys, als migdies a l’escola junt amb el Joan Moreno, vam estudiar el que es deia el Comerç, i al final de l’any ens vam anar a examinar a Tarragona. A casa van pensar que sempre serviria per tenir més opcions de cara al futur.
Quan vaig anar a l’Institut no vaig notar cap mancança ni tampoc em vaig trobar amb cap problema. Potser només la novetat de tenir un professor/a per a cada matèria i el fet de l’idioma i l’esport, que al poble es treballava d’una manera més lleugera.
I llavors vaig ser conscient, en aquella època, de quina era la diferència entre ser de poble i ser de ciutat, que no era ni pitjor ni millor, només diferent.

I com vas viure la teva època de joventut al poble ?

A l’època de l’institut vaig fer més amics a Reus però a les èpoques de sortir, vam sortir bastant amb els amics del poble, això sí, sense un duro...

El poble va ser molt diferent quan va aparèixer la piscina, hi ha haver un gran canvi, el poble abans i després de la piscina, com també el poble abans i després del miniclub!

Després vas anar a estudiar a Barcelona, vas tenir clar des del principi què volies estudiar o a què et volies dedicar ?

En aquella època no teníem massa informació de les diferents carreres universitàries i de les opcions que teníem per estudiar. A COU, als últims mesos, vaig decidir què estudiar.

La decisió va ser quasi per elimininació. M'agradaven les ciències, i al final vaig agafar Biologia a la Universitat Autònoma, i vaig viure a Sant Cugat amb un grup de companys en un pis. La meva intenció era acabar treballant de professor.

A casa es van espantar una mica primer, ja que el meu germà havia estudiat a Tarragona, però no em van apretar gaire. Des del primer dia de carrera, junt amb un company de la Universitat, als estius donàvem classes de repàs en un pis de la Maria Júlia a Reus. Treballàvem quasi cada dia de 9 a 21 h, tot l’estiu.

Quan vaig acabar la Universitat vaig haver de fer el servei militar, i com que no hi havia encara la llei de servei social substitutori, no em va tocar més remei, però sempre he tingut la sensació que vaig perdre tot un any de la meva vida, tot i que la meva situació no era pas dolenta. Un dia vaig preguntar si havia vist bé un edifici que semblava una biblioteca. I automàticament em van donar les claus i me’n van fer l'encarregat. Feia 4 mesos que ningú l’obria.

I com ets vas decantar cap a la teva feina actual ? Va ser el destí que t’hi va portar ?

Un cop acabada la universitat, com que la la meva intenció sempre havia estat dedicar-me a la docència, em vaig apuntar a les llistes d’ensenyament d’aquella època, però com que encara no hi havia places lliures, a través d’un contacte, em van oferir anar a l'Hospital de Sant Joan de Reus a fer un pla de formació al laboratori, de forma gratuïta durant dos anys. I així vaig començar, pel matí a l’Hospital i a la tarda donant classes de repàs.

Després van obrir l’Hospital de Mora d’Ebre i és quan vaig començar a treballar a Mora amb contracte laboral com a tècnic.

Quina ha estat la teva trajectòria professional? Què ens pots explicar de Mora?

A l’Hospital de Mora hi he estat treballant 28 anys, primer com a tècnic, al cap de dos anys com a especialista, i els últims 14 anys com a cap de servei.

Per mi Mora és com una segona família, és un Hospital de dimensions reduïdes i jo hi he estat molt bé, al ser més petit, la pressió és diferent i els problemes també.

I després com va anar el pas a l’Hospital de Sant Joan ?

Els 2016 s’uneixen els dos laboratoris, el de Reus i el de Mora, i jo hi demano el trasllat per proximitat.

L'aparició de la pandèmica del COVID19 ens ha afectat a tots però la teva feina ha sigut essencial en aquest àmbit. Explica’ns com ho has viscut o com t’ha afectat.

Des del principi de la pandèmia del COVID teníem clar que ens afectaria molt. I cada setmana ens ha comportat una reorganització contínua del departament.

Vam tenir moltes dificultats de subministrament de reactius a l’inici, també hi havia certa por ja que totes les mostres passen per les nostres mans, tot i que l’afectació al personal sanitari no ha estat massa elevada. Hi ha hagut molta pressió per tot el que s’esperava de nosaltres i els recursos que disposàvem.

Actualment podem dir que la majoria d’esforços s’estan dedicant al COVID19 i també que estem col·laborant en la realització de diferents estudis al respecte, ja que des de l’Hospital es propicia aquesta participació.

Segurament us heu vist abocats al 100% en aquest àmbit. Actualment, has notat un canvi en aquesta dedicació ? Heu pogut retornar a la vostra normalitat professional ?

Durant l’època del confinament vam treballar a torns, i pràcticament el laboratori estava abocat al 100 % al COVID, amb molta pressió i neguit, però actualment estem al 80% de la normalitat. A l’Hospital s’han hagut d’ampliar plantilles per fer les proves PCR del COVID.

Com veus el futur a nivell sanitari en relació a la COVID ?

El futur, a curt termini, és molt incert, però a nivell sanitari sóc optimista a mig i llarg termini ja que sembla que tot el món científic està abocat a buscar una vacuna, però haurem d’esperar mig any.

A nivell social i econòmic, això ja serà més complicat.

I a nivell personal, quin són els teus hobbies, o si disposessis de més temps què’agradaria fer a la teva vida ? Ara també tens el teu trosset i fas la teva verdura...

A mi m’agrada molt llegir, viatjar, fer horta i cuinar. I quan pugui deixar de treballar, segurament aquestes seran les meves principals aficions.

El que tenia més clar de jove era el que no volia ser, pagès. Però la pagesia, diguem-ne recreativa, que és la que no has de patir per la producció, aquesta sí que m’agrada. Com que tenim una horta, que li van donar a la Remei, em dedico a la verdura, als arbres fruiters, però al final sempre acabes esporgant! Quan hi sóc, hi disfruto plantant, recollint i després repartint...

Les meves filles ja s’han anat fent grans i i el que desitges és que siguin autònomes i puguin fer el seu camí a la vida, que això avui és una mica complicat.

Com veus la Vilaplana d’ara ?

Quan era jove la meva vida no la veia a Vilaplana, buscaves una certa modernitat (mal entesa).

Ara tot és molt diferent, quan vens a l’estiu al poble et sents que pertanys aquí.

Les coses han canviat molt des de llavors. Quan tenia 8 o 9 anys, un gos que corria perseguint un gat em va atropellar davant de casa i vaig caure de cap a terra, segurament a la vorera i em vaig quedar cec, no hi veia res ! Quin espant més gros! Els pares em van portar a cal Doctor March i pel camí vam trobar el tiet Jaume Manco. Al saber el que m’havia passat em va preguntar, - Qui sóc jo ? - Jo li vaig contestat, -El tiet Jaume – i ell em va dir - Veus com hi veus, saps qui sóc! -. I jo li vaig dir– No el veig, que l’hi he conegut la veu !

El Doctor va dir al pares que davant la situació de ceguesa, que anés a casa i a dormir, que potser em passaria.

Imagineu-vos ara, el vostre fill es queda sense vista i us diuen que vagi a dormir !!!

Recordo perfectament aquella sensació de terror d’estar al llit sense veure-hi res. A mitja nit em vaig despertar cridant: -Ja hi veig !!

Per tant, sí, les coses han canviat molt, però sembla que a Vilaplana, per tal de garantir tots els serveis i amb tota la qualitat necessària (escola, metge, botigues...), faltarien famílies que hi vinguessin a viure, però està clar que les persones que viuen tot l’any aquí són les que han de decidir quin tipus de poble volen.