La nostra gent - Entrevistes | Revista 85

Entrevista: Bruno Anguera Garcia (30 anys) - Pianista

Foto Bruno 1 Cada vegada que m’he assegut davant d’algú per entrevistar-lo he tingut unes sensacions semblants: fos quina fos la persona, la proximitat o el respecte que li tingués, un pessigolleig tafaner acabava sempre per apuntar a la boca de l’estómac. Les ganes i la vanitat de servir bé la comanda tenallen i traeixen les sensacions, i no sempre m’han ajudat a entregar un bon producte...
Aquesta vegada, però, ha estat diferent. El Bruno és veí meu, el veig entrar i sortir de casa, aparcar el cotxe, el sento com assaja amb el piano o canta a l’estiu... Així i tot, he de dir que no el conec! Això és el que li he dit, i ell m’ha respost amb un elegant “tu pregunta...”. I és el que he fet!
Davant del desafiament, sempre mirant d’esquivar una anàlisi forense de la persona, hem descobert que seria molt més enriquidor mirar d’explorar què fa i indagar què pensa de la cultura, en general.

Quan et vas adonar que la música era el que et cridava més i vas decidir que volies ser músic?
La meva àvia Matilde sempre em deia que m’agradava molt escoltar música, assegut a la seva falda, i que li feien mal les cames perquè m’hi estava molta estona.
Vaig començar música tard, normalment es comença amb sis o set anys i jo vaig fer-ho quan en tenia dotze. Va ser la meva voluntat qui va portar-me a dir als pares que volia fer música, però no tinc un record clar del dia que va passar, sinó que va ser que em vaig sentir atret a fer-ho: sí, sí, em vaig il·luminar! De petit sempre havia fet teatre i m’encantava disfressar-me, ja tenia una vena artística. Aleshores, quan vaig acabar el BAT, vaig triar la carrera de Música i em vaig trobar amb el retret dels que em deien “Ah, només has de fer música?” Així que em vaig matricular a Hispàniques, però vaig durar tres mesos! (riu)
A partir d’aquí és quan vaig veure que em volia dedicar a la música, i no va ser cap cosa premeditada, va ser com una evidència, un “anem fent passos...”. No ens vam asseure, amb els pares, per parlar-ne.

Vas començar directament amb el piano?
No sé ben bé per què, però va ser piano des del principi, no en vaig dubtar gens. Tinc un lleuger record del piano de la Isabel Mallol, un dia que vaig anar a casa seva, però és molt vague i no sé si m’ho he inventat, eh?

On t’has format?
Vaig començar lo bàsic a la Selva del Camp (4 anys). Després el Grau Mitjà (5 anys) a Vila-seca i finalment els estudis de Grau Superior (4 anys) al Conservatori del Liceu, a Barcelona.

I el cant?
Va ser una cosa que vaig provar en una època de la meva vida, només. Vaig cursar-lo a Vila-seca, com a segon instrument. Va ser un aprenentatge molt important. Durant set anys, vaig cantar en molts cors i altres. La diferència és que el cant no l’he fet professionalment, com el piano.

I en acabar la carrera, què vas fer?
A l’últim any de carrera vaig anar a viure a Sitges (a casa de la meva cosina Sarai). Allí hi ha una Escola de Dansa i Arts Escèniques on només hi treballava una pianista, i no sé com s’ho va fer la meva cosina, però va aconseguir que hi pogués contactar. Aquesta professora em va ensenyar a acompanyar dansa. Em va agradar tant que ho vaig començar a contemplar com una sortida professional, a més hi ha molt pocs pianistes que sàpiguen fer-ho, ja que és molt concret i difícil. Més endavant em vaig assabentar que a París feien cursos específics d’acompanyament de dansa. Vaig provar i em van agafar! I, cap a París! Vaig entendre que si volia tenir un futur acompanyant dansa, me n’havia d’anar fora... Em va sortir feina a Mulhouse, Alsàcia, al Ballet de l’Òpera Nacional del Rhin i després, el que faig ara. Treballo en les rutines del dia a dia, dels assajos i exercicis propis del ballet. Jo, durant la classe, faig tot l’acompanyament musical i lo guai de la meva feina és que, a part de la classe, tinc l’oportunitat de tocar als espectacles (que és un dels motius pel qual vaig acceptar aquesta feina!), ja sigui tocant sol o amb orquestra, és superguai! El meu horari és de sis hores, a banda dels assajos o altres estudis que faig pel meu compte.

Et veig content...
Sí, però a mi m’agradaria molt tornar! Ara bé, allí hi tinc la feina, que està molt bé!

I et sents valorat?
Home, clar! A nivell professional estem valorats i es considera que fem una feina que ha de tenir la categoria que té i no són projectes efímers, estan molt protegits, no hi ha un abús.

Veig que la teva experiència pot animar a algú a seguir els passos. Què els pots dir? Com veus Vilaplana en aquest segment cultural que tan sovint és tan difícil de parlar-ne o senzillament de “fer coses”?
El que passa és que hauré de ser una mica pessimista, perquè aquest país és una merda, eh?
Jo penso que quan es parla de coses culturals, sempre, sempre, SEMPRE POT SER MÉS, i MAI ÉS PROU! Jo ara visc a França, a Mulhouse, i qualsevol petita cosa (com els nostres rentadors o la plaça de la Barana de la Riba) es dignifica i se li fa cas, i se li treu un profit... Es fan festivals, amb iniciatives privades, però també amb el suport de l’Administració Pública; treuen molt profit del que tenen.
Jo crec que aquí el públic hi és! A la gent de Vilaplana, si li proposes un concert a com el de la Mercè Mestre a l’església o quan jo el vaig fer amb la meva amiga que cantava, o aquí al jardí de casa..., estava ple! Jo crec que la gent té interès! El mateix passa amb el teatre (no he vist mai la sala del casal buida!) o el Mussart! És una llàstima que aquest país estigui una mica desert en aquestes coses, és molt trist! Però portar qualsevol acte cultural suposa un cost que cal pagar. A Vilaplana no tenim un castell, però tenim un entorn que és una passada! Sempre és poc! Malgrat tot hi ha iniciatives com el Mussart, però és un dia a l’any!
Reconec que pel fet de viure fora no hi estic gaire implicat, però a vegades, parlant amb el Pitxi o amb la gent de Lo Pedrís, veus que hi poseu ganes i iniciatives, però no s’hi arriba per temes de diners; i és una llàstima que no es puguin fer més coses, perquè al final és el que dona vida al poble.

Venim d’una època que la cultura s’entenia i es veia des d’un prisma molt diferent de l’actual i canviar aquesta inèrcia és complicat...
Doncs jo no sé si hi estic tant d’acord, perquè el concert que vam fer aquí a casa estava a rebentar! I ningú no es va posar corbata per venir! Jo crec que si dius a la gent: “Concert”, vindrà, estic segur que si fas tres concerts (no cal fer-ne més!) estaran plens tots tres.

Ara ets molt optimista...
Amb el públic sí, però soc pessimista, no pel nivell dels músics, sinó per la dinàmica de l’Administració, pel fet que no hi ha una tradició de pensar que invertir diners en cultura aporti beneficis, que no només és una despesa, tot i que entenc que hi ha coses prioritàries. Si ve algú de fora a passar uns dies i veu que hi ha un concert, hi va i li agrada, se’n recordarà i potser ho dirà i l’any que ve en lloc d’una persona en seran quatre. El que falta és PENSAR així!

Però això que dius no és pas fàcil!
Com tot! Però és que val la pena i estic segur que la gent hi serà! I encara et diré més: Si es cobra 5 € d’entrada, la gent els pagarà i hi continuarà sent! N’estic segur! Evidentment, si fas un concert cada setmana, no funcionarà! No som a Barcelona o a una gran ciutat.
Però és que aquí tenim un entorn privilegiat! La Matilde fa uns embotits que flipes! Tenim tantes coses que estaria bé integrar! És molt fàcil en aquest sentit... El microcosmos de Vilaplana, en general, em sembla que s’aprofita poc en comparació amb el que veig a França, allí hi ha aquesta cultura de dir “apostar a nivell cultural pel talent local o de fora, aportarà un prestigi o un dinamisme al poble a molts nivells.” Tot i això, no pretenc que sembli una crítica de res... I perdona que siguem pessimistes els músics, però ens donen motius per ser-ho!

Caldria una Gestió Cultural per tot això que em dius!
A vegades la gent ens pensem que quan anem a un espectacle ho hem d’entendre tot. Amb la música també passa això, però no passa res! Ja l’has sentida! I potser una frase ja t’ha donat una imatge o sensació i pots arribar a emocionar-te amb això. La música és l’art en què el menys important és entendre les coses, perquè és so... i, si no, com descrius una nota? En canvi en dansa, si veus moviments i no entens la història, ja tens un problema! Però, tot i això, alguna cosa t’haurà quedat, el que cal és una actitud activa.

Estàs dient que a Vilaplana podem fer coses, no?
Tinc el convenciment que l’art és la cosa més democràtica del món i, evidentment, quan parlem de músiques més elaborades, més complexes, si es té una formació, s’entendrà millor. Perquè l’art té una propietat que se’n diu Bellesa, que és universal, i no cal saber res perquè un dia, inesperadament, a una persona que mai hagi escoltat música clàssica li pugui arribar a tocar, hi pugui accedir! Allò tant de Vilaplana de pensar Què coi hem de fer ara un concert? És mentida perquè potser vindrà algú i potser al·lucina! Tot i que tradicionalment s’hagi associat amb elits, la música i l’art és per a tothom! N’estic superconvençut! I sempre animo la gent a escoltar música clàssica perquè no està feta per a mi, només.

Estàs animant qualsevol persona, de qualsevol edat i formació a fer qualsevol cosa a nivell artístic!
Sí, i que s’adapti a cada necessitat! Per exemple, portar una troupe d’òpera a Vilaplana seria caríssim! O potser, a la gent, no li interessa tant sentir una simfonia de Beethoven... o escoltar Wagner, perquè potser els adormirem!
La idea que tinc de la música no és anar al Liceu amb corbata! És tenir predisposició a escoltar i a deixar-te seduir (i després ves al Liceu amb corbata, si t’agrada, que està molt bé també!).

Es tracta de provocar?
Més aviat de proposar! A la gent si li proposes hi va. Això no seria un problema. Evidentment, adaptant-ho per fer-ho assequible i que no cansés. A més, aquí tenim un nivell brutal: mira el Joan Magrané, és al·lucinant, farà el que voldrà! El talent hi és! Jo l’he vist. I aquí, gent de primeríssim nivell es mengen els mocs!

Per acabar: què li demanaries als reis?
Un piano de cua! (riu)
Jo fa molts anys que no hi crec, però mira, relacionant-ho amb Vilaplana i amb alguna cosa que em toca, potser demanaria (ara quedarà molt bé, això!) que de la mateixa manera que demano més reconeixement per mi, demanaria el mateix per al meu pare i per als pagesos, també! El pagès és garantia d’una identitat. A Vilaplana som pagesos i d’això venim. I al nostre país, el que he dit que passa amb els músics, també passa amb els pagesos.