Narrativa | Revista 1819/11/2004

El sentit de la lectura

La lectura ha estat l’origen de moltes institucions culturals, des dels diversos àmbits de l’Acadèmia, on l’activitat entorn del llibre té per decret el protagonisme màxim, fins a entitats, com el Centre que a Reus va prendre el seu nom fa 141 anys i on el fet de llegir com a afició ha esdevingut el senyal sota el qual s’han anat agrupant generacions de lectors amatents a les inquietuds literàries. Aquesta activitat, social en els orígens, quan llegir volia dir escoltar algú que recitava -en l’Edat Mitjana-, i en el desenvolupament de totes les branques del saber, així com en tantes manifestacions on la lectura en veu alta ha constituït fins avui mateix un dels més plaents exercicis de saló, és, tanmateix, entesa habitualment com una acció solitària.

I és aquest prisma de la soledat el que en el segle que ara acaba ha atorgat al fet de llegir el valor personal, íntim que tothom li atribueix per definició. Ha estat Proust qui millor ha explicat el significat de l’acte de llegir, “aquest miracle fecund d’una comuncació dins de la solitud”, un dels més feliços que pot dur a terme l’ésser humà. La lectura, que parteix de la immobilitat física, impulsa durant l’adolescència el pensament i l’emoció fins a les esferes més allunyades de l’acció i l’aventura, alhora que en l’adultesa intel•lectual projecta la ment cap a les reflexions més pregones. El descans físic va acompanyat durant la lectura d’alguns refinaments -sempre al servei de la tranquil•litat- que depenen de les preferències del lector.

Aquest relaxament, però, és només el punt de partença per al trasbals interior, aquella inveterada paradoxa de la lectura, perquè, de fet, quanta més immobilitat externa, més agitació interior. El repòs del cos no ha d’anar paral•lel al repòs de l’esperit, ni tan sols a la seva expectació amatent. La lectura, per Marcel Proust, “està al llindar de la vida espiritual; pot introduir-nos-hi; però no l’és”. De la mateixa manera que no podem confondre el llibre amb la cultura, ni el fet de posseir o comprar volums -ni tan sols el fet de llegir segons quines obres- amb l’entitat de lector. El consum llaminer de llibres, sense l’esforç personal d’iniciar-s’hi en els camins del viure, pot aconduir a la situació falsa de substituir l’impuls espiritual de cadascú per una vida virtual, llibresca, per les idees d’altri, mai no encarnades en la pròpia existència.

Només es troba el sentit de la lectura en aquell acte pròdig que ens regalem amb delit, per pur plaer, perquè sí. I que no demana res a canvi, ni aporta qualificacions ni profits de cap mena en el futur, ni títols. Únicament la felicitat de poder augmentar, amb cada llibre, aquell pòsit de la nostra (petita) saviesa, que Proust, un altre cop, s’encarrega de situar, just on s’acaba la de l’autor amb qui hem establert el nostre intercanvi més íntim, sense deixar d’estar sols i acostant-nos cada vegada més a l’entramat del món i al coneixement de la humanitat de la qual som una mínima referència. En acabar, cerquem respostes, ens falten encara més paraules. Aquest és el resultat òptim: se’ns obre un món d’interrogants, de pulsions, de desitjos que fan vibrar un per un tots els ressorts d’aquell cos passiu davant dels fulls.

La lectura no dóna solucions, ni absoluts, no dóna la veritat. Ens incita a cercar-la. Ens fa sentir vius. De fet, ens fa protagonistes des de l’anonimat, malgrat la miopia del poder que ens vol protegir de les idees pròpies i malgrat els esforços de tants elements de la societat actual adreçats a igualar i esborrar qualsevol intent individual per aconseguir una mínima engruna de pensament. La lectura, hores d’ara, és un acte de desobediència, una subversió fulgurant: ens duu a ser nosaltres mateixos.

Montserrat Corretger