Homenatges | Revista 3924/02/2010

El Pere que jo he conegut

Esperant les fredes neus que arriben ja a la Mussara, Reusdigital.cat em convida a escriure unes paraules sobre Pere Anguera. Em ve a la memòria una gèlida i boirosa nit al Tossal dels Tres Reis, a prop de Fredes, fa més de trenta anys. Va ser en un aplec dels Països Catalans on vaig conèixer diversos grups d’independentistes, un dels quals era el Pere. Aquella nit vam compartir cançons, proclames i frases adients. Allí, també vaig conèixer el poeta Joan de la Rubia, el cantant valencià Paco Muñoz i el polifacètic Jaume Arnella. Del Pere em va quedar el seu discurs abrandat i la singularitat del seu parlar.

Després, en sovintejar Reus, vaig compartir moltes converses amb gent referencial per a mi, d’aquells anys 70, com l’Isidre Fonts, el Ramon Llop, l’Enric Aguadé, la Teresa Fortuny, el Josep Maria Martí o el Pere Anguera. Tots ells i molts altres formaven part d’aquell Reus viu amb pensament progressista, que omplia de diversos arguments la meva nadiua formació autodidacta. El febrer del 78, el Col·lectiu Llibertari de Vilaplana va organitzar un festival per la llibertat d’expressió i la sortida de la presó dels Joglars. Recordo que li vaig demanar al Pere l’elaboració d’un manifest i li vaig dir que no es tallés ni un pèl en el contingut. I així va ser. Aquest manifest el va llegir Ramon Llop a l’escenari de Cal Ritu, a Vilaplana, amb la mateixa força i passió que llegien els manifestos Trotski o Lenin a la Plaça Roja de Moscou. L’aplaudiment va ser atronador.

Aquest inici del Col·lectiu a Vilaplana va portar un sovinteig de converses i col·laboracions múltiples entre aquests amics de Reus i els llibertaris de Vilaplana, entre els quals em trobava jo. En una primera etapa, el Pere era el nostre corrector d’emergència quan fallava el Joan Masdeu en l’elaboració de la revista ‘La Plana’. Recordo portar-li folis mal escrits i entre els dos intentar fer una composició mínimament coherent i entenedora d’aquell català vilaplanenc que després imprimíem amb el Xavi Bonet i el Salvador Palomar, i més tard al local del PSUC. Recordo, també, una conversa a l’etern Centre de Lectura amb el Pere. Ell amb la seva pipa i una trenca de color blau i jo amb uns cabells sense tallar durant disset mesos. Em va fer reflexionar sobre el castellà com a idioma estranger a Catalunya. Poc temps després, em va convidar a casa seva a una reunió entre simpatitzants del BEAN (Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional), de Nacionalistes d’Esquerra. D’aquell temps també recordo un acte amb el Xirinacs i Grau Mora al Centre de Lectura, un dia fred de Carnaval.

Uns anys més tard, quan l’inspector Lázaro li va aplicar la llei antiterrorista juntament amb Font de Rubinat i Josep Mariné, vaig prendre part molt activament en les mobilitzacions que van sacsejar Reus i part del territori català fins a l’alliberament de tots els detinguts. Recordo els tres reusencs saludant des d’una llotja en un recital de Lluís Llach, al Teatre Fortuny de Reus, ple a vessar.

Puntualment, hem coincidit i hem discrepat. Potser la vegada que més, en un acte al Centre de Lectura, del Partit Popular, amb Miquel Ángel López Mallol i Alberto Fernández, presentats pel Pere, com a representant del Centre. Era una època en què el govern d’Aznar ens havia enviat a la guerra de l’Iraq i escridassava a Jose Antonio Labordeta o a Josep Borrell, entre d’altres, al Congrés dels Diputats i no escoltava els milers de persones que, a tot el món, li demanaven aturar el genocidi d’Iraq.

Aquestes actituds dels ‘populars’ van ser el detonant del boicot al PP al Centre de Lectura. Els aznaristes van aprofitar aquests fets per fer-se les víctimes i capgirar el desprestigi que patien a tot l’Estat amb la complicitat d’alguns mitjans de comunicació locals i estatals. Aquest fet, però, no va trencar la bona relació personal que sempre havíem mantingut malgrat el disgust inicial i les crítiques que els contraris a la guerra vam rebre per part d’un minúscul sector de gent, la majoria dretanosa. Temps més tard, un 20 de novembre, em va trucar per compartir uns vins amb amics i, així, celebrar un aniversari més del final de la dictadura.

En els darrers anys, he coincidit amb el Pere al Mercat Solidari. Ell, com a bon lletraferit, era dels més matiners a l’hora de venir a buscar algun llibre que encara no tingués. Aquesta primera hora sempre ha estat reservada a lletraferits com ell, el Jaume Massó o el Xavier Robert, apassionats dels llibres de la ciutat i de Catalunya. Al Pere també li he d’agrair la desinteressada col·laboració en la presentació del meu llibre ‘Les Causes Pendents’, que juntament amb Montserrat Duch i Joan Surroca vam fer al Centre de Lectura, i les entrevistes que va concedir a la meva filla en la realització del seu treball de recerca sobre els presos polítics a la dictadura, el franquisme i la democràcia.

Últimament, he seguit el seu estat a través d’amics comuns que l’estimaven molt com el Ramon Salvat o el Venanci Bonet. I coincideixo amb el lament que feia Xavier Amorós al dir que el Pere Anguera encara tenia molt per fer al món intel·lectual i cultural dels nostres temps i en la seva vida personal. Ara, quan passejo els meus cinquanta anys per Vilaplana, no m’imagino anar a Reus i no trobar-me en algun carrer de la ciutat el Pere amb el seu rostre seriós i intemporal que en el contacte proper estava carregat de sentit de l’humor.


Aquest article, fou publicat l' 11 de gener del 2010 al Reus Digital Xavier Joanpere Olivé



+ Publicar el meu comentari