Homenatges | Revista 5128/02/2013

El mirall de l’Alfredo

Moltes vegades hem sentit a dir o bé nosaltres mateixos hem dit, com de gran i bona persona era algú. Ara, puc dir amb crit altiu que m’ha deixat una gran persona amb un cor immens.

Sempre va ser un home fort, actiu, vigorós, decidit, treballador; mai en tenia prou. Tot i que va patir en primera persona la desgràcia d’una postguerra, cosa que no va poder oblidar mai i que s’emocionava quan hi pensava.

I en parlava, en parlava molt, del seu pare tancat a Salamanca, dels anys que no va poder passar al seu costat i dels inconvenients de ser fill d’un “desafecto”. Simplement volia viure en pau, una pau que a força de dit algú va intentar trencar.

Però de tot això, ell en va saber trobar en el coratge...tendresa i en la humilitat...fermesa.

Parlar de l’Alfredo és parlar d’un gran caçador i d’una font de sabiduria no lletrada que coneixia les muntanyes que l’envoltaven fins al punt de descriure-les pam a pam. Un altre puntal de la seva vida fou el forn de pa del que tants de nosaltres vam poder gaudir i que tan sovint hem trobat a faltar.

Però tot comença i acaba, i el forn es va acabar enduent-se un crostó de vida tan gran com les nostres muntanyes. Ell va deixar gran part del seu “Jo” dins d’aquell forn de volta quan el va tancar per última vegada. Però mai va perdre l’essència del seu treball, i això ho podíem veure en la seva cara quan de tant en tant li demanàvem que tornés a pastar en el forn de la Drecera. Les seves rudes i fermes mans es tornaven delicades en cada moviment mentre acaronava la pasta fins donar-li forma i gust pretèrit.

No va tenir una vida fàcil, va patir molt, però per sort sempre va tenir la seva família i els seus amics, i de la mateixa manera, ell sempre hi era quan el necessitaves. Sabia com fer-te riure i passar una tarda o una vetllada agradable tot explicant “batallites”. Algunes et feien riure i d’altres no tant, i moltes et feien pensar i reflexionar.

Però es va començar a consumir quan la tieta Carme el va deixar, una mort del tot inesperada per ell i per a tots. Aquesta pèrdua li va envair els ulls. Els matins, quan es despertava, l’entristia veure el sostre desert, i per molt que el volguéssim fer riure, no desapareixia la tristor de la seva cara.

Sempre amb la seva gorra, sempre amb una frase que de vegades et deixava desconcertat, sempre amb la seva mitja rialla, sempre amb el seu fort caràcter, sempre essent l’Alfredo.

Tots els que l’envoltàvem no volem pensar que ens ha deixat, ell segueix entre nosaltres com l’albada trenca la foscor d’un nou dia.

Tiet, has estat generós amb nosaltres esperant l’últim pas, sabent que només seràs en allò que els altres guardin de tu.

I d’alguna manera, ni que només fos per veure’t la claror dels teus ulls mirant al cel, ni que només fos per sentir el frec de la teva presència, ni que només fos poder-nos dir un altre adéu serenament, ni que només fos pel suau lliscar d’un temps perdut al teu costat, ni que només fos recórrer junts el vell jardí del teu passat, ni que només fos perquè sentissis com t’enyoro, ni que només fos per riure junts un altre cop, ni que només fos... tot això m’agradaria gaudir-ho un altre cop.

Jo tinc per tu, un niu en el meu arbre i un núvol de farina blanca penjat d’alguna branca.

Cecília Vilanova Aymamí.
Vilaplana, febrer de 2013