Història | Revista 3515/02/2009

El magatzem del Museu de Reus a Vilaplana (1938-1939)

El 14 d’abril de 1934 es va inaugurar el Museu Municipal “Prim-Rull”, instal·lat a la casa número 27 del carrer de Sant Joan, que havia estat cedida expressament a la ciutat, uns quants anys abans, per una disposició testamentària del notari Pere Rull. L’edifici era –i és– relativament petit, i ben aviat es va veure que el Museu necessitava més espai per exposar i conservar els objectes que s’hi van anar acumulant. La situació es va fer insostenible durant els primers mesos de la guerra civil, perquè s’hi van traslladar molts béns mobles procedents del mateix terme municipal i de moltes altres localitats de les comarques pròximes, arran del salvament patrimonial endegat per les autoritats culturals catalanes. Ben aviat hom va posar els ulls en ca Gai, un edifici situat al camí de l’Aleixar (al tram corresponent a l’actual carrer de Prat de la Riba), que havia estat confiscat després de ser abandonat pels propietaris i que reunia unes condicions molt aptes per a contenir les col·leccions del Museu. Al llarg de 1937 s’hi va dipositar la major part dels materials de cal Rull, tot aprofitant unes àmplies dependències annexes com a magatzems del fons museístic.

El 24 de gener de 1938, però, les bombes llençades per l’aviació feixista van desfer materialment l’edifici del camí de l’Aleixar i van afectar els seus magatzems annexos, tot destruint una part significativa dels fons arqueològics del Museu. Arran d’aquesta experiència dramàtica, els materials més destacats del Museu de Reus van ser traslladats vers un dipòsit que semblava més segur –i que ho va ser, efectivament–, concretament a una casa llogada a Vilaplana. Les peces desplaçades, embalades i curosament col·locades en caixes, es van guardar a les dependències inferiors d’aquesta casa, la número 54 del carrer de Jaume I, mentre que el conservador del Museu, Pere Rius, i la seva família van ocupar-ne les golfes. L’edifici era propitetat de Sebastià Masdeu.

Nogensmenys, als magatzems de ca Gai encara van quedar alguns materials, els quals van ser malmesos o destruïts per un incendi l’estiu del mateix any, probablement com a conseqüència d’un altre bombardeig. La llista de les peces perdudes el 1938 es va publicar en una memòria editada per la Reial Societat Arqueològica Tarraconense pocs anys després, una memòria en la qual no s’especifica –és clar– l’origen real dels successius “incendios” i “derrumbamientos” que havia patit ca Gai. Entre els objectes perduts, hi havia –per exemple– “la parte arquitectónica del retablo mayor de San Pedro”, “casi todo el altar del Rosario de la misma iglesia, obra de Bonifás, cuyas imágenes se pudieron salvar, pero ya mutiladas”, “la paleta de Fortuny” i “algunos grabados y dibujos de este insigne artista”.

La notícia del bombardeig del Museu de Reus va tenir força repercussió en els ambients museístics i culturals de Catalunya. Probablement, va contribuir a motivar la publicació d’un decret del conseller de Cultura de la Generalitat, Carles Pi i Sunyer, de 23 de febrer de 1938, pel qual quedava “prohibit de tenir els objectes del Patrimoni Històric i Artístic reunits en diverses poblacions catalanes, exposats en sales de Museu i subjectes, per tant, al risc dels bombardeigs de les poblacions civils”, tret d’excepcions prèviament autoritzades pel Departament de Cultura. L’article segon del mateix decret assenyalava que els “Patronats o Comissions locals […] dedicaran llur activitat, mentre durin les presents circumstàncies, a cooperar amb el Departament de Cultura i funcionaris dels Serveis a l’obra de reunió, custòdia i protecció dels objectes del Patrimoni Històric, Artístic i Científic servats en les concentracions establertes”. No cal dir que la primera gran ofensiva franquista sobre Catalunya, el març i l’abril de 1938, va obligar a incrementar les mesures de protecció patrimonial del govern català.

Una selecció de les peces traslladades a Vilaplana –embalades i col·locades en caixes numerades i inventariades– fou evacuada per ordre de la Generalitat quan el front ja era en terres catalanes. D’acord amb el contingut o les característiques, les caixes del Museu de Reus van anar a parar als dipòsits establerts al monestir barceloní de Pedralbes, a la masia de can Pol de Montfullà (Bescanó, Gironès) o al mas Descals de Darnius (Alt Empordà). A l’arxiu de l’Institut Municipal de Museus de Reus (IMMR) es conserva una còpia de l’inventari mecanoscrit de quaranta caixes amb objectes del Museu de Reus “dels quals es fa càrrec temporalment la Direcció General del Patrimoni H[istòric,] A[rtístic] i C[ientífic] de Catalunya”, signat per Pere Rius, a Vilaplana, el 12 de juny de 1938. Gràcies a un altre document –manuscrit i anònim– de la mateixa procedència, en què consta la “Situació de les caixes del museu”, sabem que aquestes quaranta caixes van ser traslladades a Bescanó, a Barcelona o a Darnius i àdhuc que es va preparar un segon grup de vint-i-cinc caixes més, assenyalades amb la lletra B, de les quals una quinzena va sortir també del magatzem del Museu de Reus.

Com en el cas del trasllat a Vilaplana, Rius i la seva família van acompanyar els materials del Museu de Reus que van anar a Bescanó. De la mateixa manera, a can Pol es van emmagatzemar les caixes reusenques als baixos de la masia i els Rius es van instal·lar al pis superior, aquesta vegada amb la companyia d’Ignasi Mallol i la seva família (Mallol era el delegat de la Comissaria de Museus a Tarragona), atès que també s’hi van guardar materials procedents de la capital del Tarragonès. Quan les tropes franquistes ja eren molt a prop de Bescanó, Rius i Mallol van haver de travessar la frontera i només van romandre a can Pol l’esposa del primer, Rosa Sendrós, i els seus quatre fills. De manera molt meritòria, la senyora Sendrós va acceptar la responsabilitat de salvaguardar l’extraordinari dipòsit durant uns quants dies per a lliurar-lo, ensems amb la documentació corresponent, al cap de les forces d’ocupació. I així ho va fer, tot i el perill i les evidents dificultats del moment, sense que hi hagués cap pèrdua material ni humana.

Els materials desplaçats del Museu de Reus van tornar, a poc a poc, a cal Rull. D’acord amb un document signat per Sebastià Masdeu el 4 de març de 1940, aquest va reclamar a la nova Junta del Museu de Reus (reconstituïda després del final de la guerra a Catalunya) el pagament del lloguer de la casa de Vilaplana des del febrer de 1938 fins a l’abril de 1939, ambdós mesos inclosos. Val a dir que a l’arxiu de l’IMMR, on es conserva l’escrit de reclamació de Masdeu, no hi ha –però– cap referència posterior sobre la qüestió, la qual cosa fa pensar que el llogador no va arribar a cobrar.