Activitats | Revista 3923/02/2010

El far d'Arenys de Munt

Ara mateix aquest país carda por! Realment la situació política i institucional catalana fa autèntica basarda. En el marc d’una crisi estructural, arreu del planeta, que ha convertit les xifres macroeconòmiques del fracàs en milions de microtragèdies personals i familiars, a Catalunya hi afegim les nostres misèries particulars. Avui, el pretès oasi nostrat s’assembla ben poc al recer de civilitat del qual hem presumit moltes vegades.

De l’estiu ençà se’ns ha encès a les mans la caixa dels trons i sembla que tot vulgui petar. En el nostre cas no s’escau aplicar-hi l’exemple clàssic de la caixa de Pandora. La diferència substancial entre la realitat nostrada i la mitologia grega és que a casa nostra els petits zeus locals, els mateixos que han omplert la caixa – dia a dia, durant els 35 anys de transició postfranquista ininterrompuda – amb llurs vicis i mesquineses, amb renúncies i traïcions, tan personals com col•lectives, s’han cuidat –ells mateixos!- d’obrir-la. I ho han fet utilitzant dues eines, que menen sempre al desastre, de manera inevitable: la incapacitat i la irresponsabilitat.
D’una manera o altra s’ha obert la caixa de tots els mals i ara, s’espargeixen arreu. S’han concatenat tantes malures en tan poc temps que la situació és inabastable per a una democràcia de baixa intensitat com la que patim des de fa 34 anys. És inimaginable per a la major part de la ment societària. I és inavaluable des de qualsevol paràmetre de racionalitat polític i dialèctica.

En aquests moments em ve al cap, de manera obsessiva, aquella oració tràgico-còmica que la història local atribueix al vell de Pla de Xifra, quan fa cent anys, apedregat per la mainada a la Plaça de la Vila, pel pecat de ser pagès i pobre, clamava desvalgut: “Santa i salva amén Jesús, digueu canalla. Llamp del cel quins grans que cauen!”
No puc amagar-ho. Personalment estic tan superat per les circumstàncies que en molts moments només puc expressar la meva perplexitat reiterant l’atàvica blastomia montsenyenca: “Carda por, companys. Ara mateix, aquest país carda por!”

I no crec pas que sigui per un excés d’ingenuïtat per part meva, ni per haver viscut en cap torre d’ivori, d’esquenes a la quotidianitat de la política catalana. Del 1979 al 2007 – durant 28 anys consecutius – he assumit responsabilitats polítiques, sempre per la via de l’elecció popular. Així doncs, conec força bé les institucions públiques. He denunciat les seves febleses i he reclamat la superació de les seves mancances. M’ha tocat patir el sectarisme partidista. He blasmat els símptomes i les proves de corrupció. I he hagut de plantar cara, més d’un cop, als corruptors... Però...-sants del cel!-, mai tot plegat i tot alhora!!! Amb sinceritat, no hi estic fet.

Ara, a casa nostra, hi ha brams, hi ha esgarrifances, hi ha sang i fetge a dojo...! I una manera covarda d’espolsar-se de sobre la responsabilitat per part dels nostres prohoms. Cap d’ells confessarà haver obert la caixa, però ningú s’atrevirà a negar que entre tots plegats l’han anat omplint de mica en mica.
Només una veu escadussera ha descrit la situació amb contundència: Fi de cicle! Cal fer net de soca-rel. El valor primer d’aquest clam no és pas que sigui valent i certer –que ho és- sinó que surt de dins de la “caixa”. És l’expressió final, feta amb lucidesa autocrítica, per un servidor honrat del sistema. La seva limitació i per tant la seva manca d’eficàcia real, al menys a mig i llarg termini, és que només pretén fer endreça – ara dita regeneració.

Més enllà del renec, aixeco el cap i intento recuperar el nord. I veig un far, el far d’Arenys de Munt. De moment puc sortir dels esculls i fugir de les trampes mortals del cinisme, en els diversos graus i accepcions (corrupció, passotisme, consumisme, individualisme, nihilisme...).
No és pas una llum que només orienti els que creiem fermament en la indivisibilitat de les llibertats, els que no acceptem les falses dicotomies entre llibertats socials, econòmiques nacionals i que no ens hem deixat enganyar mai per la pretesa incompatibilitat entre llibertats individuals i llibertats col•lectives.
Arenys de Munt és l’esperit superador d’una manera de fer política a partir del segrest de la voluntat popular i en profit només d’una minoria. Arenys de Munt és democràcia participativa, amb protagonisme de la societat sencera, sense mitjancers... És il•lusió en lloc de conformisme i llibertat interioritzada, amb orgull i dignitat, més enllà de la legalitat imposada.

És ben cert, la primera espurna de claror té data en la història: 13 de setembre del 2009. Però la seva radiació més esplendorosa i que sens dubte ens pot permetre sortir de l’atzucac actual, és l’assemblea de la Coordinadora per a la Consulta sobre la Independència celebrada el proppassat dia 24 d’octubre. Gairebé 500 persones participants, 115 comissions locals organitzades –autoorganitzades!-, 35 entitats d’àmbit nacional. I un funcionament assembleari, gairebé perfecte, fruit d’una identitat llibertària assumida per a tothom sense complexos i amb responsabilitat de país. Compromisos clars i d’aplicació pràctica immediata. I un clam unànime: PROU!!!

L’acte d’aquella tarda de dissabte de tardor de l’any que som, a la Casa de la Vila d’Arenys de Munt, va esdevenir un gest inequívoc d’autoestima col•lectiva. I el que és més important, en va néixer una proposta popular rupturista – la primera en molts i molts anys. I entre tothom, consensuadament, vam definir un rumb clar: Cap a la llibertat, ara!!.

Jaume Soler i Pastells
Exalcalde d’Arbúcies