Història | Revista 912/10/2002

El conreu de l'avellaner al camp de Tarragona

APUNTS HISTÒRICS

L’avellaner (Corylus avellana) és un arbust de la família de les betulàcies present a moltes àrees temperades de l’Hemisferi Nord. Les seves formes silvestres viuen en vessants obacs i fons de valls fluvials, generalment àrees fresques i ombrejades, associades amb freixes, aurons i roures. Aquí, però, ens interessa el seu ús agrari i, especialment, l’evolució de la seva presència a la nostra àrea geogràfica.

Abans del segle XIX

El conreu de l’avellaner és antiquíssim. Ja és mencionat en remots manuscrits xinesos. Els grecs clàssics les anomenaven nous pòntiques per provenir de les ribes del mar Negre.

Els primers testimonis dels conreus a la península Ibèrica ens els donen alguns escriptors àrabs que, fins i tot, arriben a citar diverses varietats d’avellana. Potser aquestes coincideixen amb les actuals o en són l’origen. Aquests mateixos autors ens indiquen que es recollien plançons d’avellaners silvestres a la muntanya per trasplantar-los en horts o “jardins” de la terra baixa. En els seus textos es dóna a entendre que la procedència dels plançons és autòctona. Així es desmunta la teoria de l’origen asiàtic de les nostres avellanes.

Al Camp tenim referències escrites del conreu de l’avellaner des del segle XIII. El tenim documentat l’any 1287 a Alforja, el 1296 a la Selva del Camp, el 1331 a Vilanova d’Escornalbou i Duesaigües. Durant el segle XV l’arquebisbat de Tarragona obtenia quantiosos beneficis del delme (*1) sobre les avellanes plegades a la Selva. Sembla que aquests camps d’avellaners se situaven quasi sempre en vessants muntanyosos, espais poc apropiats per al conreu del cereal, majoritari aleshores.

Sabem també que a Valls a partir de 1460 es va impulsar la plantació d’avellaners per tal de substituir el conreu del cànem, en aquell temps molt corrent a la zona.

Sembla que en els següents segles la situació no va canviar massa. L’avellana va continuar sent un producte agrari secundari davant altres produccions més típicament mediterrànies: primer els cereals i, a partir dels segles XVII i XVIII, la vinya. També el seu paper era inferior al de l’oliver i el garrofer. S’ha calculat que durant el segle XVIII a tota la nostra àrea geogràfica es podia arribar a recollir un màxim d’uns 80.000 sacs d’avellana de quartera (*2) i mitja.

En el cens de població i producció econòmica realitzat el 1802 es posa de manifest que al municipi de Reus no s’hi produia ni avellana ni ametlla, almenys en quantitat apreciable. Això sembla demostrar que a principis del segle XIX l’avellaner continuava confinat a les àrees de muntanya.

El segle XIX

La situació que acabem de descriure no comença a canviar fins ben entrada aquesta centúria. L’avellaner hagué d’esperar que la vinya patís diversos assots per poder començar a imposar-se. El primer pas cap a la substitució s’exposa l’any 1862: en una reunió convocada a Reus per l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (*3) alguns experts proposen el conreu de l’avellaner com a alternativa a la vinya, aleshores molt malmesa per la plaga de l’oïdi (*4). No sembla que aquesta iniciativa tingués massa èxit, malgrat els molts problemes que donava també el mildiu en els ceps. En els decennis successius, Catalunya, i especialment el camp, va viure la millor època per al comerç del vi. L’extermini de les vinyes franceses a causa de la fil·loxera comportà un augment espectacular de les exportacions i els preus de venda.

Finalment, però, la fil·loxera acaba arribant a la comarca (1895) i la devastació serà total. En aquestes condicions es reprèn l’antiga idea d’anar extenent el conreu de l’avellaner. Aquest, mica a mica, anirà sortint de les petites clapes muntanyenques i conquerint la plana del Camp.

El segle XX

És, sens dubte, el segle de l’avellana a les nostres comarques. De ser un conreu menor o residual passa a convertir-se en majoritari al Baix Camp i en molt important a l’Alt Camp, Tarragonès i Priorat. Un exemple ben documentat: el 1900 l'avellaner suposava el 0,5 % dels conreus al terme de Reus i el 1962 el 26 %. A altres municipis aquest percentatge és encara molt més elevat. Cap a les dècades de 1960 i 1970 s’arriba quasi bé al límit del monocultiu. El cas de Vilaplana en seria un bon exemple.

Aquest enorme creixement de l’avellaner es va donar, sobretot, a costa del retrocés progressiu de la vinya, però també de l’oliver, el garrofer i el cereal. Aquesta expansió no va compensar, però, totalment la pèrdua d’espai agrícola provocada per la crisi de la fil·loxera. De manera que molts terrenys, especialment de muntanya, abans ocupats pels ceps, van quedar erms i ara són de bosc.

L’èxit de l’avellana a la comarca va convertir Reus en el principal centre exportador de fruita seca de l’Estat espanyol amb nombroses empreses magatzemistes i transformadores. Paral·lelament es va estendre el cooperativisme, que durant la segona meitat de segle es convertirà en un element decisiu i dinamitzador de l’activitat agrària.

L’economia lligada a l’avellana ha patit les vicissituts d’un segle convuls amb moments d’eufòria notable (les dècades de 1910 i 1960 per exemple) i altres de moltes dificultats (els inicis dels 30, la Guerra Civil, les intervencions sobre preus i exportacions de la postguerra). L’entrada a la CEE (*5) (ara UE) el 1986 lluny de significar un avantatge per als agricultors va suposar l’inici d’una nova crisi, que ara sembla definitiva. Els acords preferencials amb Turquia i la saturació dels mercats internacionals en l’era de la globalització van portar a una caiguda continuada dels preus de venda que feia inviable la continuïtat de les explotacions. Es va optar per dues vies: l’abandó i la reivindicació. Efectivament l’abandó de l’activitat agrària ha estat significatiu des dels 80, però no és menys veritat que a la vegada va sorgir del territori un gran esperit de lluita i resistència. L’anomenada “guerra de l’avellana”, encapçalada principalment pel sindicat Unió de Pagesos, ha suposat poder aconseguir guanys significatius que han permès allargar la vida de les explotacions, però no assegurar el futur del sector.

El segle XXI

Tot sembla indicar que serà aquest el segle de la desaparició del conreu de l’avellaner al Camp. Fins i tot és possible que suposi la fi de la mateixa activitat agrària a la comarca. No es veu una sortida clara a la crisi de la fruita seca i la taxa d’activitat al sector primari (agricultura, ramaderia i pesca) està sota mínims. Només una acció molt decidida de les administracions pot evitar la desaparició de la pagesia en una regió que ha estat durant segles el puntal de l’agricultura catalana i en la qual l’avellana ha estat un motor de progrés i creació de riquesa.

*1. Impost eclesiàstic sobre la terra que consisteix en el pagament de la desena part de les collites.
*2. Mesura per a grans equivalent aproximadament a 70 litres. Per a l’avellana l’equivalent d’uns 40 quilos, per tant uns 60 quilos el sac.
*3. Patronal agrària catalana nascuda a mitjan segle XIX amb la finalitat de defensar els interessos dels grans propietaris però també d’impulsar una certa modernització del camp.
*4. Malaltia de la vinya provocada per un fong. Facilment apreciable per la seva aparença cendrosa.
*5. Comunitat Econòmica Europea, popularment Mercat Comú, gènesi de l’actual Unió Europea.

BIBLIOGRAFIA

· Anguera, P.; Gort, E.; Mèlich, J.: Aproximació a la Història de Reus (2 vols.). Reus, 1980
· Anguera, P.: Economia i societat al Baix Camp a mijans del segle XIX. Reus, 1982
· Gran Geografia comarcal de Catalunya. Vol. 5. Barcelona, 1992
· Maluquer de Motes i Bernet, J.: Història econòmica de Catalunya. Segles XIX i XX. Barcelona, 1998
· Matons, A.; Trotter, A.: Descripció de les més importants varietats d’avellaner cultivades a Catalunya. Barcelona, 1922
· Pijoan i Jaqués, J.: Història i present de l’exportació de fruita seca a Reus. Reus, 2000
· Recasens i Rovira, M.: La Selva del Camp en el segle XVIII (Població, societat i economia). Reus, 1992

Jordi Serra i Ferré