Dret a decidir? Diguem-ne pel seu nom

En els darrers temps, i lligat al procés polític que està vivint el nostre país, ha fet fortuna una expressió que s’ha instal·lat de manera indefugible en el nostre imaginari col·lectiu: el dret a decidir. Suposo que tots tenim més o menys clar el que volem dir quan parlem de dret a decidir, però si un mira la legislació comparada a nivell internacional s’adona que aquest concepte no apareix per enlloc. L’expressió “dret a decidir” podríem dir que és un “invent” català. És un eufemisme que prové d’un cert acomplexament del nacionalisme moderat que no gosa o no ha gosat fins ara dir les coses pel seu nom, possiblement per evitar contradiccions internes, per ser el màxim d’inclusiu, per no molestar....Bé, per moltes raons que seria llarg d’esbrinar i que tampoc ens portarien massa enlloc.

El fet és que “dret a decidir” a Catalunya s’ha convertit en un succedani “light” del terme reconegut legalment a nivell internacional: el dret d’autodeterminació, o més ben dit el dret d’autodeterminació dels pobles. Si plantegem la qüestió en aquests termes és evident que tothom a tot el món ho entendrà millor.

Però, què és realment el dret d’autodeterminació?, i, un cop tenim clar què és, els catalans tenim realment el dret a l’autodeterminació?

El dret d’autodeterminació o de lliure determinació és una figura legal existent a la legislació internacional i en l’ordenament jurídic de molts estats legalment constituïts. Així tenim que aquest dret es troba en els documents fonamentals de les Nacions Unides, així apareix en la seva Carta fundacional del 1945, ratificada el 1951, en la Declaració dels Drets Humans de les Nacions Unides de 1970 i en el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics de 1966 (entra en vigor el 1976). Segons aquest darrer document els pobles disposen d’aquest dret per determinar lliurement el seu estatus polític i procurar també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural. A més de tot això cal dir que com a norma té un reconeixement de ius cogens, és a dir, que és d’obligat compliment per tots els països membres.

El dret d’autodeterminació, però, com a figura legal i concepte polític no neix amb la formació de l’ONU i el desenvolupament de la seva legislació. Anteriorment aquest dret ja havia estat un dels eixos centrals dels 14 punts de Wilson, document elaborat pel president dels Estats Units el 1917 com a base per a les negociacions que havien de resoldre la I Guerra Mundial i tots els seus problemes territorials i polítics afegits. Aquest document va ser tingut en compte només molt parcialment en la Conferència de París que va posar fi definitivament al conflicte i va donar lloc als diferents tractats de pau (el més conegut de tots és el de Versalles, però no l’únic). Tot i això podem dir que va tenir una influència molt gran en l’aparició de tota una sèrie d’estats de les cendres dels antics imperis desapareguts en el conflicte. Per desgràcia, no per l’acció dels seus ciutadans a les urnes, sinó més aviat per l’art de l’estratègia política duta a terme per les potències guanyadores.

Abans d’això ja es pot trobar la idea del dret d’autodeterminació fins i tot en documents tan antics com la Declaració d’independència dels Estats Units d’Amèrica del 1776, o el seu exercici pràctic en el referèndum que va decidir la independència de Noruega respecte del Regne de Suècia l’any 1905. Amb posterioritat a aquest referèndum noruec se n’han produït d’altres que han portat al naixement de nous estats amb reconeixement internacional o, en altres casos, a canvis en l’estatus jurídic d’algunes regions o nacions.

Fins a quin punt aquesta legislació és aplicable al cas català? Es fa difícil de dir. Hi ha una línia de pensament que defensa que tota la legislació internacional sobre aquest particular és només aplicable a fenòmens colonials, i aquest supòsit s’allunya de la realitat catalana1. Quan es van crear les Nacions Unides la descolonització era un tema candent i calia donar-hi una sortida legal. Molt sovint, però, el processos d’independència van tenir molt poca participació popular i no van comportar la celebració de quasi cap referèndum d’autodeterminació. Es van limitar quasi sempre a acords entre les elits locals i les potències colonialistes quan no van derivar en conflictes armats.

En canvi, des del final de la II Guerra Mundial fins ara s’han produït al món diversos referèndums d’autodeterminació, la majoria dels quals no han estat realitzats en un context colonial. Alguns s’han produït en el context de processos llunyanament postcolonials, com els de Timor Oriental o Eritrea, però la majoria han tingut lloc en estats no sotmesos a la dinàmica del final de l’imperialisme. Referèndums com els d’Eslovènia, Islàndia, els dos del Quebec o el més proper d’Escòcia responen a realitats polítiques que s’assemblen molt més a la del nostre país. Altres han tingut origen en la inestabilitat provocada pel final del règim soviètic i han tingut desenvolupament i resultats bastant diversos.

En tot cas, podem concloure que els processos d’autodeterminació tenen una certa cobertura legal a nivell internacional tot i que hi ha opinions que ho volen a limitar als processos de descolonització. El que queda clar és que aquest exercici sempre ve donat i impulsat per l’acció política i social que hi hagut en cadascun dels països on s’ha exercit democràticament el dret de lliure determinació independentment de la legislació tant estatal com internacional. Allà on el moviment d’alliberament nacional ha estat prou fort i ha tingut prou empenta no hi ha hagut res que hagi acabat impedint la celebració de referèndums previs o posteriors a declaracions d’independència.

Què pot passar doncs a Catalunya? Doncs això només pot dependre dels catalans, de l’actitud i la fermesa que com a poble tinguem davant dels impediments que posi l’estat espanyol al dret i la voluntat de decidir el nostre futur.