Dones rurals: trajectòries de vida

SAMPEDRO GALLEGO, Rosario: “Como ser moderna y de pueblo a la vez: los discursos del arraigo y del desarraigo en las jóvenes rurales”. Revista de Estudios de Juventud, nº 83, 179-193, 2008.

Dones rurals: trajectòries de vida
Coral Cuadrada, URV



Quan es parla del món rural i especialment sobre les dones rurals, sol anteposar-se el desig a la realitat. És habitual caure en la temptació d’imaginar que els autèntics habitants i llocs mantenen formes de vida acords amb la naturalesa i amb les essències de la solidaritat col•lectiva. Acostuma a ser comú evocar la pagesia en termes de puresa i per aquesta raó destacar per sobre de tot els processos de resistència del camperolat envers els canvis. Aquesta, tanmateix, és la condemna que posem sobre els i les que dia a dia viuen a les zones rurals. Moltes vegades no apreciem el que fan, i malgrat sigui de forma inconscient, el nostre reconeixement consisteix en dir(lis) com han de ser.

Vull parlar avui, no de les diferències de les dones rurals, ans al contrari, dels desequilibris amb els quals elles s’enfronten de forma quotidiana. No pretenc destacar perquè són diferents, encara menys perquè i si haurien de ser distintes. El que faré és centrar-me sobre quins són els elements que incrementen la posició desigual a la que han de fer front pel fet de viure al camp. Potser el que primer crida fortament l’atenció són les desigualtats per sexe en bona part dels nostres pobles. Especialment en les edats intermèdies hi ha molts homes i poques dones. A les etapes centrals de la vida –de formació de famílies, de plenitud del desenvolupament personal– hi ha una notable absència de dones, pensem per exemple en les iniciatives tan conegudes com les caravanes de dones a Plan, un petit poble dels Pirineus d’Osca el 1985, de considerable ressò mediàtic, o la “caravana de l’amor” de Castellbó (Lleida), anunciada el maig d’enguany. Copsem doncs, en molts indrets, un món rural cada vegada més masculinitzat, un paisatge social retratat amb encert per Íciar Bollaín a Flores de Otro Mundo.

Com a d’altres àmbits i llocs, una de les més importants fonts de disharmonia està als mercats de treball. Per a les dones que resideixen a aquestes zones els treballs assalariats dins del poble no sovintegen i, amb freqüència, el predomini són les ocupacions precàries. Les dones rurals treballen i la seva taxa d’activitat és major que als nuclis urbans, però acostumen a fer-ho en feines marcades per l’eventualitat, la irregularitat i l’estacionalitat. Aquestes característiques laborals, quan es produeixen de forma continuada, fan que les dones, al contrari dels homes, difícilment puguin portar a terme una trajectòria professional com a part del seu curs vital. Les que aspiren a assolir una professió tenen dues opcions: o bé realitzar la seva activitat fora del seu poble, com assalariades o professionals; o bé endegar una iniciativa empresarial que de forma habitual serà regulada, o almenys tutoritzada, familiarment, fins i tot en el cas en que ho facin com autònomes.

Quan l’activitat és extra-local, dones que viuen en un poble i treballen fora, la qüestió sembla “no natural”. Perquè resulta estranya? Perquè trenca l’estereotip que tenim de les poblacions pageses. Suposem que la gent del camp, en equilibri amb el seu medi, no té necessitat de desplaçar-se. Però la realitat és ben diferent, les dades reflecteixen que el volum i la importància del treball fora és notable i, de fet, pels grups d’edat més joves és majoritari. Per a les dones, a més, la possibilitat de sortir dels mercats laborals restrictius els hi obre la porta a treballs de major qualitat i en millors condicions laborals. Quan l’activitat és empresarial, ho és familiarment. Aquí, en contrast amb l’anterior, no desfà l’estereotip, tot sembla “natural”. Això no obstant, la figura de l’empresari/ària construeix un altre tòpic: la visió idíl•lica de la família que treballa en grup (el que no és per a res sinònim d’estructura igualitària, sobretot pel que respecta a les dones). Ser dona pagesa amb èxit significa poder gestionar de forma suficient la mobilitat per accedir a llocs de treball forans, o aconseguir un entorn familiar on l’accés igualitari sigui possible. Ambdues condicions són difícils. La família, la cura dels infants i dels ancians, s’interposa habitualment en el desenvolupament d’una activitat que implica el desplaçament diari. D’altra banda hi ha el problema de les comunicacions, el que fa quasi obligat el recurs al vehicle privat.

En els casos en que es superen totes les dificultats, la cura de les persones comporta que progressivament es canviï el treball assalariat pel de les activitats productives familiars. El model patriarcal de relacions familiars s’intensifica en el cas de que els grups domèstics siguin també empreses. Només en els casos en que les activitats d’emprenedoria familiar es desenvolupin en condicions equilibrades i harmòniques, les dones poden assolir un desenvolupament vital satisfactori. Una de les estratègies d’arrelament, associada al desenvolupament vital, es centra en la reformulació de les identitats –en plural– de gènere. Com ha destacat la sociòloga rural Rosario Sampedro: “l’element fonamental en l’arrelament són les estratègies lligades a l’elecció de parella i a la construcció del propi projecte de relació emocional i familiar.” 1 nota a peu de pg.

Al camp assistim tímidament a reformulacions dels models de subsistència i de convivència domèstica. Si observem algunes d’aquestes activitats rurals que conformen la imatge innovadora, sostenible i saludable de la vida rural, trobem projectes que són portats a terme en parella –projectes turístics, agroalimentaris o mediambientals. L’activitat agrària d’antuvi, que dominava el paisatge pagès, es denominava “explotació familiar” i transmetia i es fonamentava en les desigualtats domèstiques de gènere en l’organització del treball i en la gestió productiva. La confusió entre treball domèstic i productiu amb formes no anivellades arribava fins el punt en que la majoria de les dones eren considerades en els registres oficials tant sols com a “ajudes familiars”, amb el que comporta a l’hora de cotitzar de cara a les pensions de jubilació.
Enguany, però, alguns dels nous projectes vinculats al territori perden el caràcter familiar atàvic i les noves societats en parella reformulen la participació d’ells i d’elles en termes de major equitat, en activitats novedoses lligades a la capacitat pròpia i personal d’ambdós. El desenvolupament d’equilibris de gènere dins l’àmbit domèstic amb coresponsabilitat compartida, mostra la gran polaritat de les àrees rurals en les que, al bell mig d’un desert de forta masculinització, copsem oasis amb noves lògiques domèstico-productives.