De cinema | Revista 4415/06/2011

De cinema: Tafaners de mena

Una habitació en penombra. La llum de la lluna, esmorteïda, es filtra per la finestra i amb prou feines serveix per perfilar els mobles de la cambra. Només una mica de claror s’escola pel baix de la porta. I de sobte, a l’altra banda, algú s’hi posa davant. Busca forçar el pany i sense gaire esforç ho aconsegueix. L’ombrívola figura entra a la cambra i ajusta la porta al seu darrera. Furga a la butxaca i en treu una llanterna que projecta una llum minsa però suficient per fer que els seus passos siguin segurs i decidits. Ràpid i sigil•lós es dirigeix cap a l’escriptori i n’obre un rere altre tots els calaixos fins que troba allò que busca però aleshores una alarma esquinça el silenci de la nit i es senten corredisses que hi responen. Aviat tindrà companyia i aleshores...

Ves a saber com seguirà la nostra història però, malgrat les limitacions descriptives de l’autor de l’article, segur que molts de vosaltres estaríeu interessats en conèixer com acabarà el nostre o la nostra protagonista. Hi tenim certa afició al gènere d’espies, oi? El cinema se n’ha adonat i ens ha portat moltes pel•lícules i icones que han passat a la cultura popular.

Sí, resulta molt fàcil començar amb l’espia per excel•lència. James Bond, d’arrels literàries, com molts dels nostres protagonistes però probablement és el primer nom que ens ve al cap, veritat? Traslladat a la gran pantalla a partir dels seixanta, ha resistit canvis d’actors i modes passatgeres per convertir-se en objecte d’estudi. Podem gaudir (o patir, que també té els seus detractors i molts) de 22 pel•lícules oficials que ens permeten veure l’evolució (que sí, que encara que sembli mentida el personatge ha canviat, fins i tot hi ha qui opina que 360 graus...).

Era evident que l’èxit inicial de la franquícia 007 propiciaria un bon grapat d’alternatives més o menys reeixides. Harry Palmer no té un cartell tan popular. Us l’heu d’imaginar com una mena d’antítesis de Bond: allunya’t del glamour, més a prop de la part burocràtica de la feina i bastant més cerebral. Les faccions de Michael Caine s’han associat a aquest personatge en cinc ocasions.

Però en realitat la majoria dels nostres espies s’allunyen tan com poden dels despatxos per fer-nos gaudir de l’acció,fins i tot prescindint de quelcom semblant a un guió. Potser per això regularment triomfen en taquilla com demostren les sagues de Bourne (trilogia fins al moment) o de Missió Impossible (podreu veure ben aviat la quarta)

A més, com s’ha comentat, moltes d’aquestes cintes tenen el seu origen en novel•les, gènere més popular als països anglosaxons que no pas aquí. La popularitat de noms com els de John Le Carré (El jardinero fiel, El sastre de Panamà, La Casa Rusia...) o Tom Clancy (La Caza del Octubre Rojo, Juego de Patriotas...) serveixen per a publicitar les adaptacions cinematogràfiques amb tanta força com els actors principals.

Però, ¿l’espia neix o es fa? Resultaria agosarat en l’espai que es disposa definir l’espia. N’hi ha de tantes tipologies: vocacionals (Spy Game), patriòtics (Resplandor en la oscuridad), quotidians (La vida de los otros), clàssics (39 escalones), històrics (Munich), per fer riure (Johnny English), empresonats (Traidor en el infierno), tecnològics (Enemigo Público), dobles agents (No hay salida) i fins i tot espies que no ho són (Con la muerte en los talones)... i podríem continuar. Però en general, l’arquetip que s’imposa és el desencantat del tipus “buf, quina mandra anar a treballar però és el que toca”.

Veieu, segurament tots nosaltres tenim alguna cosa d’espia.
Joan M. Rovira



+ Publicar el meu comentari