De cinema | Revista 4112/09/2010

De cinema: i si...?

Una conjunció i un condicional. En format de pregunta, és clar. Així de simple. Pot ser que aquesta sigui l’expressió més maleïda de totes? Un simple i si? Quina millor exteriorització de les nostres angoixes i els nostres dubtes interns que aquesta sentència normalment lligada a decisions transcendentals de la nostra existència. D’acord, també existeix el i si banal i insuls com: i si en lloc d’anar al cinema se n’anem a passejar però no em feu malbé l’atmosfera de la introducció.

A més, convindreu que aquest segon condicional per regla general va lligat a successos propers del futur i jo em refereixo a esdevenidors del passat, aquelles cruïlles vitals que de tant en tant travessem a vegades fins i tot sense adonar-nos-en. Segur que si ho rumieu una mica en teniu uns quants, veritat? I per cert, el nostre si banal, com no pot ser d’altra manera, ens porta al cinema una vegada més. De quina manera?

Ja hem vist en anteriors articles la capacitat del cinema per portar-nos a llocs llunyans en l’espai... i també en el temps. La quarta dimensió no té cap secret pel setè art i en podem trobar molts exemples. Herois i antiherois que lluiten per mantenir o canviar aquell i si amb interessos molt diversos.

Probablement un dels primers exemples que se’ns venen al cap als de la meva generació és la trilogia de Regreso al Futuro (1985), un dels èxits de recaptació dels vuitanta i pel·lícula emblemàtica pels que gaudíem de la infància o adolescència en aquells anys. De fet, es tractava d’una pel·lícula amb poques pretensions ben resolta i entretinguda on el protagonista simplement vol que els seus pares s’enamorin per tal de seguir existint.

Però lògicament l’emblema del gènere es La màquina del temps, basada en l’obra de Wells, la llavor del nostre tema, de la qual podem gaudir de dues versions, la primera amb aquell regust de la sèrie B i la segona amb la tecnologia del segle XXI. La versió més recent ens reflecteix el dilema del científic en l’intent de salvar a la seva estimada de la mort i els esforços per trobar-ne la resposta. Dos exemples de motius personals per canviar el passat però... i sí aquest canvi anés més enllà del dilema personal?

Al cinema, especialment el de crispetes, li agrada la grandiloqüència i que hi ha millor que salvar tot el món a la vegada? La ciència ficció s’hi abona i tenim exemples com ara 12 Monos (1995) o la saga Terminator. Un futur desastrós que cal canviar com sigui al nostre present. Pur entreteniment lligat a la fantasia.

En canvi, imaginem-nos que tenim l’oportunitat de canviar un gran esdeveniment del passat. El final de la cuenta atrás (1980), cinta de distreta execució, donava l’oportunitat a un portaavions nord-americà modern a destruir tota la flota japonesa just abans de l’atac a Pearl Harbour. Com hagués afectat això al nostre present? Cal evitar aquest esdeveniment o qualsevol altre, per lamentable que fos, si en tinguéssim l’oportunitat? És el famós efecte papallona que servia de base a El Sonido del Trueno (2005) on un viatge en el temps provoca la mort d’una papallona ara fa 65 milions d’anys que alterarà tota l’evolució del planeta.

Sembla que les possibilitats serien infinites, fins i tot tornant al plànol individual. No recordeu l’excel·lent Atrapat en el temps (1993)?. Bill Murray quedava capturat en un dia en la vida, no precisament el seu millor dia, repetit un cop i un altre fins que... bé m’estalvio donar més pistes que no podria tornar enrera si li espatllo l’argument a algú.

Fins la propera i no us trenqueu el cap amb els i si que de moment només podem viatjar en el temps en el cinema.

Joan M. Rovira