Recerca - De cinema | Revista 76

De cinema: Un ofici vocacional (II)

“Como decíamos ayer” és una frase ben adient per continuar la repassada de pel·lícules protagonitzades per professors. Aquesta sentència, és clar, té bastants més anys que el cinema. La va dir Fray Luís de León en tornar a la seva càtedra després d’una estada de cinc anys a la presó per acusacions bàsicament fonamentades en enveges.

Aprofitaré l’anècdota històrica per enllaçar-ho amb La professora d’història (2014), cinta francesa que ens porta a parlar d’una de les principals virtuts que al meu entendre ha de tenir un docent: motivar al seu alumnat. En aquest cas, i atesa la falta d’ambició i l’alt valor que concedeixen els seus estudiants als objectes materials, la professora intenta motivar-los tot participant en un concurs sobre que significaria ser un adolescent com ells en un camp de concentració.

També la implicació és una de les tasques dels professionals de l’ensenyament, tant la pròpia com aconseguir la dels seus estudiants. Les choristes (2004), que segur que us sonarà més com Los Chicos del Coro ens relata els esforços del nou mestre Matthieu per canviar el mètode pedagògic de la mà dura i la disciplina per altres valors com ara la sensibilitat i la lleialtat gràcies a la música.

En general estaríem d’acord que els docents no només han de transmetre coneixements sinó també eines per l’aprenentatge i el coneixement fomentant l’autonomia i el raonament. Julia Roberts va protagonitzar Mona Lisa Smile (2003). En el seu rol de professora nouvinguda, intentarà transmetre nous valors a les seves estudiants a les quals se’ls hi havia dit fins aleshores que el millor al que podien aspirar a la vida és a un bon matrimoni i a tenir fills. Encara hi ha qui pregona aquests missatges avui en dia, oi?

Evidentment la connexió que s’estableix entre estudiant i professor pot ser molt intensa i mai unidireccional. Professor Lazhar (2011) demostra com es poden ajudar mútuament en les pèrdues vitals que han patit, la dels alumnes ben colpidora ja que l’anterior docent s’ha suïcidat a l’aula.

És clar que cal preveure molt bé les activitats a l’aula. La ola (2008) és una pel·lícula alemanya que va assolir certa notorietat internacional. En ella, un exercici al voltant de la democràcia no surt massa bé i tot plegat és descontrola. Sembla ser que és molt fàcil caure en una mena de dictadura quan es manipula un col·lectiu. Ves que aquesta pel·lícula no torni a estar ben vigent.

En fi, finalitzem aquest viatge per les escoles del món a l’altra banda amb la primera experiència com a docent de la jove Wei Minzhi. Potser un pel massa jove ja que comença als tretze anys quan el professor titular li demana que el substitueixi a causa d’una malaltia familiar. Això sí, com diu el títol Ni uno menos (1999) la condició per rebre el seu salari és que cap alumne deixi els estudis... i és clar, això no serà tan fàcil.

Fins aquí el nostre retorn a les aules. Han quedat moltes altres assignatures pendents. Us animo a assistir a més classes cinematogràfiques sobre els docents!!!

Joan M. Rovira

+ Publicar el meu comentari

Per a enviar comentaris es necessari estar registrat