De cinema: Carretera i manta

Arriba l'estiu i segur que ja esteu pensant en un viatget per canviar d'aires. Probablement a alguna banda per relaxar-se, recarregar les piles, veure coses noves... potser just a la cantonada, potser a l'altra banda del món, això ja depèn de les ganes i dels recursos de cadascú. I després? Bé, després per la majoria és un retorn a la rutina diària, patir una mica de síndrome postvacacional, avorrir a família i amics amb les fotos -ei, de veritat no cal ensenyar cada detall- i començar a planificar les del proper any. Però si en canvi el viatge us ha transformat profundament, si ja no torneu a ser la persona que éreu abans de començar-lo, ei, l'enhorabona: acabeu de protagonitzar la vostra pròpia road movie.

La road movie és un gènere cinematogràfic amb entitat pròpia que, si bé es reconeix des de la dècada dels seixanta del segle passat coincidint amb l'abundància del món occidental després de la Segona Guerra Mundial i la creixent individualització de la societat, té les seves arrels en les tradicions literàries més antigues com ara l'Odissea d'Homer.

I què caracteritza una road movie? Doncs amb moltes variants, normalment ens trobem amb un o diversos protagonistes que inicien un viatge que els revelarà alguna cosa vital sobre ells mateixos. Així doncs, el viatge és fonamental com a rerefons però no pas el destí. L'arribada al final del viatge, si es produeix, només servirà per copsar el canvi fonamental que ha patit el protagonista.

Com a característiques tècniques, acostumen a tenir una magnífica fotografia que fa lluir els diversos paisatges i unes cançons -sobretot en les cintes d'origen nord-americà- molt identificables dins la cultura popular. Però, què us sembla alguns exemples per il·lustrar-ho?

Segurament a tota una generació si ens pregunten per una road movie paradigmàtica diríem sense dubtar-ho Thelma & Louise (1991), la història del viatge de dues dones que es rebel·len contra la violència masclista. Moltes dificultats va tenir la cinta per veure la llum i convertir-se en el clàssic que és avui en dia, entre elles el final gens complaent i que ens fa veure que els nostres herois, en aquest cas heroïnes, no han de tenir necessàriament un final feliç del viatge. Aquell mateix any tenim My Own Private Idaho (1991) amb un altre clàssic de les road movies. La cerca d'aquell familiar desaparegut, en aquest cas la mare -i no, no parlem del Marco en el seu viatge als Andes-.

Com veiem, el cotxe és tan protagonista com els intèrprets, símbol de maduresa i independència. Però també es poden fer road movies sobre dues rodes. Un clàssic que a tothom li sona és Easy Rider (1969). Fins i tot, alguns la qualifiquen com la cinta primigènia del gènere, una pel·lícula que retratava la societat nord-americana de finals dels seixanta ja allunyada de l'autosatisfacció dels anys anteriors i que copsava la conjuntura de l'època. Per la seva banda Diarios de Motocicleta (2004) ens portava per les carreteres de Sud-amèrica en el viatge que canviaria la visió del món d'un personatge que entraria a la història: Ernesto “el Ché” Guevara.

Però de fet, qualsevol vehicle és prou bo per fer una road movie. Per exemple, una talladora de gespa com passava a The Straight Story (1999), pel·lícula basada en fets reals al mig-oest nord-americà i on destaquen tant la qualitat de les interpretacions com la banda sonora.

Per la meva banda, el nostre viatge s'acaba aquí. Les road movie són un gènere molts cops diluits en altres, amb les fronteres poc clares com pot ser amb la ciència ficció com ara Mad Max (1979), el terror de Duel (1971) o les cintes d'acció romàntiques com ara Bonnie & Clyde (1967). I recordar-vos que no cal un vehicle a motor per fer la vostra road movie. Una bona pel·lícula li ha canviat la vida a més d'un. Només cal que trobeu la vostra.