Activitats | Revista 3721/09/2009

De cinema

Veïns

Abans del Cor de la Ciutat, de Nissaga de Poder i abans fins i tot de Poble Nou, i mentre Televisió Espanyola ens oferia les primeres importacions de culebrots llatinoamericans, TV3 preferia buscar al mercat anglosaxó (particularitats del tret diferencial?) i ens oferia sèries com la britànica Gent del Barri o l’australiana Veïns. Aixequeu la mà els que no sapigueu de que parlo. Pocs, oi?

I a tot això, de què va l’escrit d’aquest número. Doncs de veïns, d’alguna cosa havia de servir la introducció, però no d’aquells veïns que us trobeu a l’ascensor amb els quals es parla del recurrent tema climatològic, ni tampoc dels veïns de les antípodes. No pas. Parlo de veïns a escala interplanetària: d’extraterrestres. I sí, teniu raó, no sé si els extraterrestres en saben de meteorologia així que ni confirmo ni desmenteixo les vostres sospites sobre els orígens del veí de l’ascensor. I torneu a tenir raó si penseu que és una introducció agafada amb pinces així que no divaguem més.

Mentre que la ciència deixa la possibilitat de vida en d’altres planetes a una simple qüestió de probabilitats i estadística a falta de proves concloents resulta que el cinema ja ha resolt la qüestió. I tant que n’hi ha d’alienígenes, tants que no ens hi cabran en aquesta pàgina. Fem-ne un repàs.

Emprats molt sovint com a metàfora de la por al desconegut, ja fos aquesta a l’individu o a l’ideologia, el subgènere tingué una primera època d’esplendor a la dècada dels cinquanta, amb paral•lelismes molt fàcilment identificables amb les lluites derivades de la Guerra Freda. Aquells anys ens han deixat clàssics com Ultimàtum a la Terra (1951) , El enigma de Otro Mundo (1951), La invasión de los ladrones de cuerpos (1956) o La Guerra dels móns (1953) basada en la novel•la de H.G. Wells amb la que un altre Wells, Orson, va terroritzar Nord-amèrica anys abans amb un programa de ràdio que ha passat a la història. Podeu trobar remakes més o menys actuals de totes aquestes cintes però cap de millor que els originals.

Posteriorment se’n varen veure més, d’extraterrestres, de totes formes, mides i colors, normalment acompanyats d’efectes visuals matussers i maquillatges indescriptibles però el nou auge del cinema de ciència ficció de finals dels setanta va tornar a reviscolar el tema. Alien (1979) es publicitava amb “a l’espai ningú pot escoltar els teus crits”. Ridley Scoot signava un treball terrorífic i claustrofòbic que encara avui conserva totes les seves virtuts gràcies a un bitxet amb força mala baba i pitjor sang.

Per la seva banda Spielberg iniciava la seva relació amb éssers d’altres móns amb Encuentros en la tercera fase (1977) i pocs anys després es convertia en el rei Mides de Hollywood amb la més que famosa ET, l’extraterrestre (1982). Em direu que no us ha caigut una llagrimeta veient-la? Curiosament la bondat i dolçor d’aquella ésser eclipsava un altre visitant amb males intencions La Cosa (1982), obra molt lloable d’un John Carpenter que podria sortir més cops en aquest llistat. També tenia força males puces el Depredador (1987) amb el que s’havia de combatre Schwarzenegger. Segurament preferiria tornar a enfrontar-se amb ell abans que amb els pressupostos de Califòrnia.

Properament James Cameron ens portarà la molt publicitada Àvatar però ja ha fet les seves aportacions amb Aliens (1986), estimable continuació d’Alien, o a la infravalorada Abyss (1989).

Per la seva banda, Contact (1997) ens oferia una visió el més real possible de com seria aquesta primera trobada de la qual no acostumem a sortir massa ben parats com demostren Independence Day (1996) o Senyals (2002), amb invasions a escala mundial incloses. És clar que sempre ens ho podem prendre amb cert sentit de l’humor com a Mars Attacks (1996) o Men in Black (1997) de Tim Burton.

Bé, podríem continuar ampliant molt més la llista però ara ja és cosa vostra. Potser només cal que aixequeu la vista i mireu al voltant. Qui sap.

Joan M. Rovira