Articles | Revista 4006/06/2010

Crisi !

La situació és complicada i s’ha de ser solidari però la proporcionalitat de la solidaritat hauria de ser justa.

No és el mateix un descompte del 5% en un sou de 1000€ que un 15% en un sou de 6000€

Després d’anunciar retallades de sous a l’entorn del 5% per a tots els funcionaris, de congelar les pensions dels jubilats.... un partit d’esquerres demana que pagui més el qui més té i parlen de que a les rendes a partir de 120.000€ se’ls apugin dos punts l’IRPF i que a partir de 175.000€ anuals els hi apugin quatre punts.

Per a moltes persones és difícil d’imaginar el què són rendes amb aquesta quantitat de zeros al darrera. (I n’hi ha de molt més astronòmiques encara!). Una renda de 120.000€ anual representen 10.000€ al mes que serien més o menys 1.660.000 pessetes.

Quantes famílies mileuristes podrien viure amb 120.000€ l’any? Doncs deu.Quantes persones hi ha a Catalunya que cobrin aquestes quantitats? Diuen que unes 20.000.

I, a persones que cobren aquests sous, voleu dir que els farà trontollar que els apugin algun punt l’IRPF? Jo crec que no! Doncs per què tantes reticències?

Amb 120.000€ a l’any es poden pagar uns cinc mestres. I pregunto: quin grau de responsabilitat poden tenir les persones que cobren això que superi el grau de responsabilitat de cinc mestres que cadascun pot arribar a tenir al seu càrrec almenys 25 alumnes ?

El gruix de persones que cobren entre 60 i 120.000€ és més gran i no estem parlant de persones que cobrin poc. Però d'pujar-los-hi l’IRPF a aquests ni se’n parla! Com a molt un descompte del 15% del sou, que tampoc crec que els faci preocupar massa.

Així podríem anar tirant avall fins arribar a les persones que després de 25 anys de serveis poden cobrar uns 2000€ al mes com les mestres, infermeres... i molts funcionaris, que són un gruix considerable de persones. I d’aquests si que se’n recorden!

Però si encara tirem més avall hi ha els mileuristes. Amb aquests no cal calcular res. 12000 € l’any. Cobren gairebé el mateix ells en un any de treball que els de rendes altes en un mes. Molts són personal administratiu d’ajuntaments....

Més avall d’aquestos encara n’hi ha molts que cobren 600€, 700€ ... amb acomiadament gairebé lliure, amb por de sindicar-se, sense poder queixar-se per res donat que ja els queda clar que la porta és molt gran i que darrera la porta n’hi ha molts que s’esperen.

A banda de tots hi ha els autònoms que formen un teixit molt important de la nostra economia; però que si estan malalts no cobren, si no tenen feina tampoc cobren i que ara els han promès canvis, diuen que millores, si compleixen això i allò i el de més enllà. Ja veurem que en quedarà de tot el que ara prometen!

Però realment què passa? Els diners on són? Jo no sóc economista ni ho pretenc ser i entenc ben poca cosa d’economia, finances... però hi ha coses que cauen pel seu propi pes.

Segons Arcadi Oliveres, doctor en Ciències Econòmiques i professor del departament d’Economia Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona, el comerç mundial mou 10 bilions de dòlars l’any i, a l’hora, els especuladors mouen 400 bilions de dòlars l’any per tant l’especulació és 40 vegades més gran que les transaccions comercials.

Us sona la taxa James Tobin per aplicar a les transaccions financeres? El senyor Tobin va ser premi Nobel d’Economia i va calcular que si en cada compra i venda en les transaccions financeres s’apliqués un impost d’un u per mil es reduiria a la meitat l’especulació mundial i els estats acabarien recaptant 200.000 milions de dòlars a l’any. Així doncs potser caldria aplicar aquesta taxa d’una vegada, deixar-se de pedaços i de fer-ho pagar als de sempre que no són pas els qui més tenen.

I els bancs? Quan ha donat el govern espanyol als bancs? Doncs 40.000 milions €. Ens tocarien 1000€, més o menys a cada ciutadà de l’estat. I quan cobren els seus directius? I els beneficis a on van? Potser l’estat hauria hagut d’exigir quelcom a canvi abans de donar-los tants diners. I el frau fiscal? Doncs segons un estudi realitzat per Vicenç Navarro de la Universitat Pompeu Fabra el frau fiscal a l’estat espanyol arriba als 80.000 milions d’euros. I els paradisos fiscals? I el que cobren els esportistes d’elit ? I el que gasten els grans partits en campanyes electorals...? I la inútil despesa de l’exèrcit espanyol a Afganistan i allà a on sigui? I la grandíssima i inútil despesa de la casa reial espanyola?

Per què no ens plantegem d’una vegada la redistribució de la riquesa? De què tenim por? De ser més pobres? A l’estat espanyol, segons Càrites, hi ha nou milions de pobres això es tradueix en que el 22,7% de la població viu sota el llindar de la pobresa dels quals 19,6% pateixen pobresa moderada i el 3’1% viuen en una pobresa extrema.

Si no volem que el nombre de pobres segueixi creixent. Si no volem que paguin la crisi els qui no l’han provocat. Si creiem que la crisi pot ser una oportunitat per aconseguir un canvi de model econòmic més sostenible i just, hem de fer molta pedagogia en primer lloc i en segon lloc exigir als partits d’esquerres que actuïn com a tals, recuperant el roig dels seus símbols i el cor de la majoria dels seus militants, que ara és el moment, és el seu moment, de marcar línies vermelles i deixar de fer el passarell dels poderosos, especuladors, clubs de Bilderberg i altres espècies per l’estil que són realment els qui ens han portat a aquesta crisi.

Endavant que “tot està per fer i tot és possible”.

Montserrat Foraster i Adserà