Articles | Revista 912/10/2002

Coses de casa

Quan l’amic Jordi Mariné, nét de l’entranyable Macià, em va demanar per al Pedrís un article sobre l’avellana, puix es volia fer un número monogràfic, em vaig sentir desconcertat, car jo havia començat a preparar un article sobre els avantpassats del mas de Mariné. Però, una vegada refet, vaig comentar-li que, precisament sobre l’avellana, Vilaplana tenia uns Goigs a la Mare de Déu, la lletra dels quals era del nostre gran poeta Oleguer Huguet, el dibuix del no menys estimat Josep Ferré Revascall i musicats, precisament pel Sebastià Tost (Teodoro) ja traspassat des de molt més temps. Em va semblar que “el detallet”, tots tres vilaplanencs, valia la pena. I tot seguit vaig començar a pensar en la meva col.laboració. I vaig recordar que un dia……

Un dia, al revolt que fa la carretera just al mas del Mariné, vaig sentir uns turistes irlandesos que es mostraven estranyats pel fet que els pagesos de la contrada s’haguessin dedicat tan curosament a emmargenar els boscos… I no vaig poder resistir la temptació d’explicar-los que en un temps passat la fil·loxera havia fet estralls de les vinyes del terme i una bona part d’aquestes havien estat abandonades i que els pins havien acabat substituint-los i que des de llavors el principal cultiu havia passat a ser de l’avellana.

Però els temps canvien, diu el més antic dels adagis, i ara veiem que no tan sols va desaparèixer pràcticament el cultiu de la vinya, sinó que amb els cereals va passar el mateix.

Curiosament, (malauradament, també) perdíem el pa de cada dia i el vi de l’alegria. I encara en resta testimoni en persones tan estimades com el Sebastià Mestre (Molí) fill d’aquella dona que, a més de ser la Maria del Molí, el molí del moldre, vivia al carrer de l’Era, l’era del batre). Els temps canvien, però l’home no pot viure sense recordar el passat. I ara tenim al menjador de casa, com a penyora del molt que ens va estimar, una ampolla de vi elaborat per l’altre dels fills de la Maria, l’enyorat Amadeu que va ser dels primers que va retornar a fer vi ara amb mètodes casolans. L’incomparable Salvador Simò (Sabaté) va ser el seu “partener”. (Qui vulgui aprofundir en aquests coneixement pot veure “Vilaplana a mig segle XVIII”, de mossèn Saludes)

L’aparició de l’avellana té, doncs, un marcat flaire salvític. Temps durs al començament van acabar fent del nostre fruit “allò que servia per a comprar pa” (No et mengis les avellanes, que són per comprar pa—es llegirà un dia a l’Anecdotari de l’Oleguer Huguet—I l’altre que respon:— El vent ha fet caure moltes avellanes. I la rèplica que no triga: — Avellanes, rai, pomes i peres!) I és que les avellanes caigudes es podien aprofitar perquè ja eren granades, i “anirien totes al munt” d’integració comunitària, l’equilibri socioeconòmic amb la nostra terra va definitivament per mals averanys i pren el color crític de les catàstrofes irreversibles. Ha caigut estrepitosament el preu del nostre producte vital, oh Europa!

Avellana, emmalurada fruita i cansada esperma dins de càpsules de closca, feridade mort contra els espasmes del segon mil·lenni, desatesa, relegada, agonitzada flegma dins d’un llarg continent de paperassa; Tractat de Roma, Acta Única, Maastricht. Articles, signatures, concessions, imposicions, acords, estratègies, velocitats de primera i de segona... Mentre ens debatem políticament per instaurar-te com la vella deessa mitològica enmig de les dotze comares del veïnat, aquí, al Camp de Tarragona, en aquesta cèl·lula minúscula del teu continent de diversitats i anhels de llibertat, se’ns planta davant l’esfondrament patètic de la nostra complicitat secular amb la terra. Agricultura, des d’ara, a casa nostra ritmarà amb sepultura, Europa. Davant per davant dels nostres ulls has canviat els teus vestits de gasa, la transparent porositat del teu supparum de seda, per una agra mortalla de Tractats de la Unió i t’assembles a una dona que fa dissabte i té ordres estrictes d’endreçar la casa comuna, de treure tot vestigi de pols per arqueològica que sigui, per molt duchampniana que ens sembli la seva textura, per molt vital a la nostra supervivència i per molts estrats que representi a la coherència de la nostra genealogia sectorial.

Oh, Europa!, dins d’aquesta frenètica disposició d’un nou ordre de cohesió d’interessos, de consens i de cooperació econòmica, un fantasma blau comissionat per Brussel·les ha inoculat a la nostra llavor blanca un virus letal, incombatible: el germen irreversible del desànim i de l’atzucac.

Sense possibilitats de viure ni facultats per procrear, ens ajupim al pes del teu mapa profilàctic, Europa, i som una tribu més que dimiteix de viure, que s’esborra del gran llistat ètnic de les diversitats.

Però ens venjarem (tenim infrastructura per fer-ho). Empudegarem la volta celístia d’aquest Mare Internum amb el tuf infame de la nostra refineria de cru i les químiques: diòxid de sofre, òxids de nitrogen, hidrocarburs, àcid cianhídric, fosge, clor, àcid fluorhídric, acrilonitril. Entintarem el blau d’aquest mar de llegendes amb miccions sulfuroses i residus nuclears perquè s’oblidi tot rastre planetari del teu coit mític amb Zeus. I construirem un gran parc d’atraccions per estimular i propagar el concepte de cultura del simulacre –tal com ens diu Baudrillard- i emmascarar així tot vestigi de realitat diversa, profunda, mediterrània.

I encara: arrencarem els plataners ombrívols de les vores de totes les nostres carreteres. Salvador Junapere



+ Publicar el meu comentari