De cinema | Revista 5317/09/2013

Cosa nostra

Dia sí, dia també, podem comprovar als noticiaris com s'han esforçat els nostres polítics per a que tinguem una bona opinió d'ells. Corrupció, prevaricacions, sobres B, quitances diferides... tot un vocabulari nou i una classe mestra en economia i dóna la impressió que aquí no passa res. Així que m'he dit: " Per què no parlar del cinema de gàngsters?". Vaja, m'haurà traït el subconscient?

El cinema ens ha lliurat autèntiques joies en aquest camp, pel·lícules que formen part de l'imaginari col·lectiu de la majoria de nosaltres. Seré clàssic i poc original, ho reconec, però és de justícia començar per l'obra mestra que és El Padrí (1972) amb la interpretació genial de Marlon Brando i la música de Nino Rota i un grapat d'escenes inoblidables com ara el llit ensangonat pel cap de cavall, una bona manera d'aconseguir que algú faci el que vols. Les aventures dels Corleone tingueren continuació en una seqüela rodada dos anys després que trenca el tòpic que segones parts no han estat mai bones amb la caiguda de Batista com a escenari de fons i una darrera part, inferior però prou lloable, rodada 15 anys després i amb els draps bruts del Vaticà en el guió.

La típica màfia, aquella que l'imaginari situa als Estats Units i amb accent italià té d'altres dignes representants i sorgits ben a prop de la llei seca com ara Scarface (1932) o també Al rojo vivo (1949) amb un dels rostres més coneguts del gènere, James Cagney. Però segurament ens són més coneguts exemples més recents com ara Uno de los nuestros (1990), mostra del millor Scorsese, l'extensa Érase una vez en América (1984), darrera obra del gran Sergio Leone o Casino (1995) totes elles amb el segell inconfusible d'un monstre de l'actuació com és Robert de Niro i un secundari de luxe en aquest tipus de films com és Joe Pesci.

En aquest joc del gat i la rata, també ens cal la visió del policia, l'infiltrat que es juga la vida a cada respiració que fa. Donnie Brasco (1997) o Infiltrados (2006), en aquest cas amb la màfia irlandesa com a contrincant, poden ser uns bons representants de la feina policial a l'ombra amb policies que dubten de tot i tothom.

Però la màfia italiana no és l'única que dóna joc. Hem esmentat la irlandesa, però la llatina té una magnífica representant amb El Precio del Poder (1983), violenta narració de l'ascens i caiguda d'un capo –un clàssic fil argumental del gènere- amb una altra cara coneguda del gènere com és Al Pacino en estat de gràcia. Ara, si el que volem és allunyar-nos de les espectaculars llums de Hollywood trobem Ciudad de Dios (2002), realista representació dels crims i misèries dels suburbis brasilers.

I ja que hem començat a viatjar, travessem el Pacífic per trobar-nos amb els yakuza, la màfia japonesa i amb Takeshi Kitano i la seva Hana-bi, flores de fuego (1997), no l'unica però potser la millor aproximació al tema, com no, amb el segell de violència poètica que el caracteritza. Més enllà, el ric cinema coreà ens aporta The Yellow Sea (2010) amb els intents d'un pobre taxista per localitzar la seva dona.

Acabem el nostre viatge a Europa. Les màfies de l'est aporten Promesas del Este (2007), situada al Londres marginal i finalment i darrera paraula, Itàlia, però no amb la màfia sinó amb la camorra napolitana de Gomorra (2008), adaptació d'una famosa novel·la que li ha valgut amenaces de mort al seu autor.

Ja veieu, tota una volta al món del crim en unes poques línies. Gaudiu-ne des dels dos cantons de la llei.

Joan M. Rovira