De cinema | Revista 54

Claustrofòbics abstenir-se

Un 28 de desembre de 1895 es va realitzar la primera sessió de cinema. Els assistents van contemplar la famosa sortida d’obrers d’una fàbrica i tres curts més. Fou un èxit malgrat que els Lumière en aquelles primeres projeccions no feien altra cosa que mostrar la realitat, sense actors, poc muntatge i amb la càmera sempre en posició fixa. Fou Méliès qui poc temps després portaria l’espectacle al cinema amb històries fantàstiques que fins i tot portaven als espectadors a la Lluna.

El cinema explicava històries, sí, però també servia per transportar-nos lluny, molt lluny, a contrades exòtiques, selves inexplorades i deserts sufocants en una època en que viatjar no era tant fàcil com pot ser-ho ara. Però vet aquí que alguns directors i guionistes van decidir, no portar-nos a espais oberts, sinó tancar-nos en espais reduïts com ara casa nostra o el nostre lloc de treball, per intentar sorprendre’ns, que d’això es tracta.

Aquest recurs narratiu és sense cap mena de dubte arriscat però molt adequat quan no es tenen gaires diners: l’estalvi en decorats i actors -no en necessites gaires a menys que rodis l’escena del camarot dels germans Marx- és evident però a canvi cal tenir una història molt interessant que explicar i un domini del moviment de càmera i del temps narratiu notable. Ara en posarem uns quants exemples, alguns d’ells tenen escenes d’exterior però el seu nus es desenvolupa en un espai tancat.

Potser dos gèneres han estat els més prolífics en aquest aspecte: el de terror i el de ciència ficció que, quan ens allunyem de les grans produccions, els diners comencen a escanejar i també són més proclius al risc. Amb un inquietant “a l’espai ningú pot escoltar els teus crits” se’ns presentava Alien (1979), una història desenvolupada a l‘interior de la nau Nostromo. I en aquesta línia tindríem Apollo XIII, 2001, Europe One o la recent Gravity (2013)

És clar, direu, on vols que vagi la gent a l’espai. Teniu raó. Qualsevol història als estels implica un espai més o menys reduït sobretot pel petit detall que a fora no hi ha aire i això acostuma a perjudicar la vida per aquest costum que tenim de respirar. Però si baixem al nostre planeta la ciència ficció també és capaç de tancar-nos en espais reduïts com a The divide (2011) on els supervivents d’un atac nuclear han de conviure en un bunker o The purge (2013) on descobrim que no existeixen els veïns perfectes.

El terror també ha aprofitat aquest escenari. Descobrim que qualsevol casa té un munt de racons on s’hi posa la pols i també on psicòpates de carn i ossos o éssers del més enllà poden amagar-se –i si s’ajunten els dos elements com passa a El Resplandor (1980) ja ens podem agafar bé a les butaques- I de nou, molt més exemples en aquesta línia com Poltergeist, Los Otros i una llarga llista de cases que es mereixen estar entre les que intenta vendre el “banc dolent”. Aneu en compte.

Però en aquest article tancat també hi caben focs pirotècnics com els de la Jungla de Cristal (1988) i seguidores avantatjades com Redada Asesina (2011), les dues amb protagonistes que voldrien marxar de grans edificis com diputats del congrés un divendres a la tarda.

Però, a banda de manca de recursos econòmics o idees originals, també algunes adaptacions que intenten respectar l’essència del teatre mantenen el gust pels espais tancats com poden ser La soga (1948) o El sopar dels idiotes (1998).

Ara a gaudir del cinema a la televisió de casa o a la sala del cinema, ben asseguts entre quatre parets.

Josep Maria Rovira