Recerca - De cinema | Revista 87

Catifes vermelles

Després de la quietud pandèmica sembla que es reprenen amb normalitat les cerimònies de lliurament de premis de les Acadèmies del Cinema a les pel·lícules miraculosament estrenades el 21, tot i les dificultats.

L’estrella dels Goya ha estat El buen patrón de Fernando León de Aranoa, emportant-se sis guardons, els premis a Millor pel·lícula, Millor director i Millor actor protagonista (Javier Bardem), entre d’altres. S’imposà de llarg, sobretot en els premis més pesants, a Las leyes de la frontera, inexplicablement favorita per a molts.

Amb un guió molt cuidat, com ja ens hi té acostumats aquest director, El buen patrón fa una certa crítica social d’aquella època casposa en la que els empresaris, amb una economia a l’alça, pretenien vendre la idea que l’empresa era una gran família, i si les coses li anaven bé a l’amo, aquí don Julio, tots se’n beneficiarien. Mentida, és clar. Bardem l’interpreta estupendament. Recorda una mica a aquelles pelis espanyoles en B/N dels 60’s. Podries veure-hi perfectament al José Bódalo fent de patró i a la Marisol de “Lolita”; això sí, passat pel sedàs d’un León de Aranoa, elegant i amb una mica de mala llet, capaç de portar-nos una història d’aquella època fins aquí.

Això és per mi el que no aconsegueix Daniel Monzón a Las leyes de la frontera, que ha tornat novament al món lumpen amb una peli d’aventures d’un grup de quinquis, també molt semblant a les que els anys 70-80 es van estendre com bolets, que si Perros callejeros, que si El pico, o Yo el Vaquilla; amb drogues, Seats 124, persecucions, barris xinos, pasma... en fi, del mateix estil, però sense aportar res més de singular que una bona ambientació i vestuari. Dir, però dues coses, una, que Chechu Salgado (premi a Millor actor revelació) està molt bé i l’altra, per no semblar una detractora salvatge d’aquest gènere, que el cinema quinqui també ha donat bones pel·lícules, com Barrio, Historias del Kronen...

El premi a Millor actriu protagonista va ser per Blanca Portillo, esperat, en el paper de Maixabel Lasa, la companya de Juan María Jáuregui mort per ETA. Maixabel ens parla d’un fet real, quan onze anys després de l’assassinat, la vídua accedeix a entrevistar-se amb Ibon Etxezarreta, l’ex-membre de l’organització que va disparar el tret. En el seu moment va ser, i és, una trobada colpidora, que ha estat tant o millor explicada en documentals com Zubiak (ETA, el fin del silencio) o en l’entrevista de Jordi Évole a l’ex-membre d’ETA Iñaki Recarte, o a Patria de Fernando Aramburu. Icíar Bollaín presenta una pel·lícula emocionant, amb una molt bona interpretació dels protagonistes i uns diàlegs que no tenen pèrdua, però jo prefereixo la Bollaín de Te doy mis ojos, més que la que utilitza la imatge pertorbadora d’un botxí clavat de genolls a terra (no li calia el recurs).

Dir només quatre coses de La vida era eso, l’òpera prima de David Martín de los Santos, que amb una llarga trajectòria en documentals i curtmetratges, ens ha ofert una pel·lícula petita, sense pretensions, però preciosa, una declaració d’amor a Petra Martínez, la protagonista, també nominada a Millor actriu, i que està perfecta.

La gran perdedora va ser Madres paralelas d’Almodóvar, una pel·lícula sobre mares solteres i memòria històrica (tema que, al meu gust, no està gens ben tractat) i d’on destacaria només el paperàs de Milena Smit que, tot i ser personatge secundari, li dona cinquanta voltes a Penélope Cruz. Novament, una altra del manxec que passarà sense pena ni glòria.

En els Gaudí tampoc hi ha hagut massa sorpreses. Bé, alguna sí. La peli estrella va ser Sis dies corrents, guardonada amb cinc premis, dos dels quals grans, el de Millor pel·lícula i Millor direcció. D’aquesta ja en vam parlar a l’anterior Lo Pedrís perquè va ser estrenada al REC de Tarragona. Ara però, després que Mohamed Mellali rebés el Premi a Millor actor protagonista, potser convindria dir que tampoc calen excessos. Concedir-li aquest premi més aviat sembla un acte de modernor (pel que representa la foto d’un marroquí en babutxes i gel·laba vermella rebent-lo). No és una interpretació tan destacable, de ben segur que Eduard Fernández a Mediterráneo el supera, i apurant, fins i tot Valero Escolar (Millor actor secundari) està més rodó.

També Las leyes de la Frontera es va quedar amb premis menors, però les grans perdedores dels Gaudí van ser Mediterráneo, la crònica del naixement de l’ONG Open Arms i El ventre del mar, d’Agustí Villaronga, una pel·lícula difícil, que aquí no ha tingut gaire èxit, tot i que per exemple, al Festival de Málaga de l’any passat va triomfar. Coses que passen, ningú és profeta a la seva terra.

Anem als Òscars. Sense entrar en detalls dels guardons, salvar sols quatre pel·lícules de les deu nominades.

Per començar, El poder del perro de Jane Campion. Que bona, que bona! Basada en la novel·la de Thomas Savage, és una història masculina en un ranxo de Montana, en els anys 20 del segle passat, que contrasta la vida difícil dels vaquers en un territori inhòspit amb la presència d’un personatge cruel, misogin, homòfob i alhora homosexual que enamora i que Benedict Cumberbatch embelleix. No és un western, aviso per qui renegui d’aquest gènere, o potser sí, però en tot cas el colla una mica més, oferint una peli de l’oest amb violència, la pròpia del gènere, però sense revòlvers, amb rivalitat entre mascles però masculinitat sensible... tot possible també gràcies a unes interpretacions superbes.

I canviant completament de registre tenim Drive My Car de Ryusuke Hamaguchi, un poètic melodrama japonès (i ressalto aquest últim detall perquè compleix alguns dels trets característics de l’actual cinema asiàtic d’autor, com la lentitud, els silencis o els diàlegs invisibles, la subtilesa i també el llarguíssim metratge). És un guió adaptat d’un dels relats curts d’Homes sense dones, de Murakami. Multipremiada i per alguns la millor peli del 21, no és per tots els públics. Són tres hores d’un viatge (literal, en un icònic Saab vermell) en el que el record de la mort, la culpa i l’amor suren d’entre audicions i lectures d’un text teatral (L’oncle Vània de Txékhov) que amplifica el dolor, mentre els dos personatges protagonistes, perfectes, ens van mostrant a poc a poc les ferides.

També destacable, tot i que a distància de les dues anteriors, Belfast, dirigida per Kenneth Branagh. Situada a finals dels 60 en un carrer on conviuen feliçment catòlics i protestants, mostra una família que decideix traslladar-se a Anglaterra per fugir de la violència amb la radicalització de les diferències religioses. Comença el conflicte nor-irlandés. Una peli senzilla, de petites coses, per alguns una postal, però és la vida en la mirada d’un nen, el retrat de la infantesa del director. No és una peça històrica (tot i que just enguany fa 50 anys de la massacre de Derry el Diumenge Sagnant del 72), no pretén que l’espectador comprengui què està passant a Belfast, això se li critica, però té grans encerts, com el viatge del present al passat en les primeres imatges, del color al blanc i negre, una ciutat i una peli que balla amb la música de Van Morrisson, la representació de la família, el paper de la padrina que tots desitgem (Judi Dench), i la interpretació estupenda d’un nen, que és ell.

I per acabar amb les nominades a Millor Pel·lícula també cal rescatar Dune, una peli de ciència-ficció, adaptació de la novel·la de Herbert del 1965 i que l’any 84 ja va dirigir David Lynch. Tot i estar maleïda pel fracàs de públic i crítica d’aquella versió, és d’agrair aquest nou intent de fer justícia a una de les millors novel·les de ciència-ficció. El resultat és espectacular, la història ja ho era, les tensions entre habitants planetaris per fer-se amb Arrakis, un planeta desèrtic amb la major reserva de la galàxia d’una valuosa espècie. Dit així, sona fins i tot proper i actual. Una recomanació, no és peli de pantalla de TV ni ordinador, és imprescindible veure-la en grans dimensions.

Dues pel·lícules més, amb altres nominacions. Una és Fue la mano de Dios de Paolo Sorrentino, el director de La gran belleza. La figura de Maradona, que arribà a Nàpols en els 80’s i que suposadament va tenir molta importància en la infantesa i joventut del director, li posa títol a la peli, però és el relat autobiogràfic d’una tragèdia personal. No s’esplaia en el drama, al contrari, més aviat se’n riu de la implacable ridiculesa que a vegades ens mostra la vida. Un passeig deliciós per Nàpols i la costa Amalfitana, on personatges estrambòtics i situacions esperpèntiques, herència de Fellini, ens apropen més a l’absurd que a la serietat d’haver de viure el drama. Molt bona. I també la noruega La peor persona del mundo, de la que ja en vam parlar a l’anterior Lo Pedrís, arrel de l’estrena a la Seminci de Valladolid, preveient-ne ja llavors la difusió i l’èxit. Ho vam encertar.

Fora de gales, però també entre catifes vermelles, el recent Festival de cine de Màlaga ens ha permès gaudir de dues joies: Alcarràs de Carla Simón, Ós d’or a la Berlinale, una pel·lícula preciosa que dignifica, com mai s’ha mostrat, el drama de la pagesia, la pell de gallina i ni una llàgrima, com ha de ser. I una altra peça que confio que entri per la porta gran a les sales, Cinco lobitos, opera prima de Alauda Ruíz de Azúa, que va de ser mare i ser filla. Boníssima. Màlaga s’ha rendit als seus peus.

Feina a fer, veure-les totes!!