Recerca - De cinema | Revista 76

Cannes i la primavera

Després de la programació al cinema de les pel·lícules nominades i premiades als Gaudís, Goyas i Òscars, queda l’últim esdeveniment cinematogràfic del semestre abans de submergir-nos en la xafogor estiuenca que les sales comercials aprofiten per a sotmetre'ns a cartelleres, en general espantoses, amb la seguretat d'omplir gràcies a l'aire condicionat... Fem un cine? No fan res. Tant se val, qualsevol cosa, estarem fresquets.

Parlem de Cannes

Quan es va presentar la programació d’enguany s’entreveia en l’oferta una nova “declaració de principis” del Festival. Cannes 18 va ser una aposta a la innovació, prova que d’entre els guardonats de la selecció oficial el que més sonava, exagerant una mica, era l’Spike Lee. Un asunto de família, japonesa, Palma d’Or; un polonès, millor director per Cold War, millors interpretacions masculina i femenina, poc coneguts tant ell com ella... En canvi, enguany s’ha apostat pel risc zero, amb una selecció de pelis de directors consolidats i habituals del Festival. O sigui, Cannes ha tornat a ser el que gairebé sempre ha estat... un mostrari de figures veteranes del cinema.

Per exemple, en la competició per la Palma d’Or hi optaven guanyadors clàssics: els germans Dardenne (La promesa, Rosetta, El niño, El niño de la bicicleta...), Ken Loach (Lloviendo piedras, Tierra y libertad, El viento que acaricia la cebada, Yo, Daniel Blake...), Terrence Malick (Días de gloria, La delgada línea roja, El árbol de la vida...) entre altres figures del cinema europeu, i també aspirants habituals, com és el cas de Pedro Almodóvar que, després d’haver guanyat fa vint anys el premi al Millor Director per Todo sobre mi madre, ara hi presentava Dolor y gloria, amb Antonio Banderas i Penélope Cruz.

Un absent, i esperat fins el darrer moment, va ser Quentin Tarantino, que no va poder finalitzar abans del Festival la postproducció d’Once upon a time in Hollywood (Érase una vez Hollywood). És una peli sorpresa perquè Tarantino pot entusiasmar o decebre fàcilment. Protagonitzada per Leonardo DiCaprio i Brad Pitt, un reconegut actor de western i el seu doble d’acció intenten emmotllar-se als canvis de la indústria del cinema americà de finals dels 60. La veurem, confiant en que les referències al cine de l’època i el duel de titans entre aquest parell d’actors omplin la pantalla i sostinguin sobradament la peli.

La pel·lícula inaugural del Festival va ser The dead don’t die (Los muertos no mueren) de Jim Jarmusch, amb Bill Murray i la fantàstica Tilda Swinton. Una comèdia de zombis que segons declara ell mateix no té cap intenció d’aportar res de nou al gènere, sinó posar de manifest el declivi natural d’un món que s’enfonsa. Sense haver-la vist encara, em recorda una altra peli de Jarmusch que en el seu moment va rebre crítiques ferotges... Only lovers left alive (Sólo los amantes sobreviven), on una parella de vampirs, amants eterns, se sostenen l’un a l’altre entre Tànger i Detroit, ciutats desolades que són mostra d’un món degradat on metafòricament no poden sobreviure-hi ni els eterns vampirs. La peli està per veure, tot i que he de reconèixer la particular devoció per Jarmusch. Em va captivar ja a finals dels 80 amb les seves primeres pelis en blanc i negre: Stranger than paradise (Extraños en el paraíso) y Down by law (Bajo el peso de la ley) i des de llavors en sóc fan apassionada, eterna com els vampirs.

El palmarès del Festival va provocar alguna sorpresa, com per exemple la Palma d’Or al Millor llargmetratge per Parasite (Parásito), una inquietant peli sud-coreana de Bong Joon-ho, de la que Alejandro González Iñárritu, l’esplèndid cineasta, director d’Amores perros, 21 gramos, Babel, El renacido... i president del Jurat, deia que la decisió de concedir-l’hi el millor premi havia estat unànime.

Per Dolor y Gloria, Antonio Banderas va ser guardonat amb el Premi al Millor Actor per la seva interpretació d’aquesta versió de la vida del propi Almodóvar, el viatge d’un director de cine decadent entre els records de la seva infantesa als anys 60 i el dolor, fins i tot físic, que l’acompanya. Per alguns, la millor peli del director en els darrers anys (això ho comparteixo), una obra magistral (això no); i per altres (entre els quals m’hi trobo) una peli amb escenes precioses i una interpretació realment esplèndida de Banderas. Sumant i restant, bona, sense llençar coets i força millorable tant sols estalviant-nos la innecessària psicodèlia que utilitza per justificar els dolors articulars.

Dues perles de primavera

El mes de maig ens ha ofert un parell de pelis molt recomanables. Una, Los hermanos Sisters, un western que va rebre el premi al Millor Director al darrer Festival de Venècia. Per cert, un director francès que roda per primera vegada una peli en anglès, un western entre Almería i Los Monegros. Hi intervenen Joaquin Phoenix, actor amb una llarga trajectòria, força nominat i premiat, i John C. Reilly, sovint actor de repartiment, que el recordem a Chicago o Gangs of New York, i que finalment gaudeix d’un merescut paper protagonista que, per cert, broda.

Els dos germans protagonitzen una salvatge i alhora entranyable història en el vell oest americà. Un western on s’hi reconeixen gairebé tots els trets característics del gènere: forajidos sense escrúpols, febre de l’or, alcohol, iconografia clàssica amb pistoles, cavalls, saloon..., només hi falten els indis. Però es tracta d’un western poc tradicional, on gaudeixes d’alguns fets i moltes imatges a les que aquest gènere no ens hi té acostumats... un tiroteig en la negra foscor d’una nit sense lluna, l’amor tendre i incondicional entre dos germans, l’arribada dels dos pistolers al mar, San Francisco en versió western... En fi, una peli per veure.

L’altra perla és An elephant sitting still (Un elefant encara assegut). La primera i última peli del novel·lista i realitzador xinés Hu Bo, que va suïcidar-se abans d’acabar la postproducció per no poder suportar, segons diuen, la pressió dels productors per reduir a dues hores les quatre que té el metratge, i que finalment és tal com ha quedat. Sí, sí, quatre hores de peli, salvades lamentablement amb la seva vida.

No és apropiada pel neguit i la impaciència. Les escenes són dilatades, rodades en pla seqüència on, sovint les coses succeeixen fora del pla o desenfocades... Difícil i, pel meu gust, innecessari escurçar-la.

Quatre personatges, éssers solitaris, desconsolats, amb vides ofegades, es mouen en un país i una societat freda, trista, grisa, que contrasta amb l’imaginari exòtic de la Xina dels temples colorits. No hi ha cap intenció d’embellir les persones, les coses ni els llocs, tot al contrari. Però el desig de veure un misteriós elefant de circ en una ciutat del nord del país, els acompanya en un viatge a l’esperança on l’elefant és el de menys, tot i que en l’escena final, impressionant, emociona i conforta sentir en la foscor el so que emet l’animal. Per mi, una gran, gran pel·lícula.