Casos i coses | Revista 3126/02/2008

Ca l'Olla

Som al menjador, amb l’Alfredo, la Juanita i la M. del Carme. M’estaven esperant. Tot és apunt per escoltar el que m’han explicar. Molts de vosaltres ja coneixeu aquesta història però, si més no, aquí la teniu. Jo vaig fruir molt aquesta estona. Confio que tots vosaltres també.

Pedrís. -Aquesta casa, de quin any és?
Alfredo.- No ho sé, mil set-cents i poc. Al carrer potser hi és, ara, que em penso que amb les obres de la façana, ho van esborrar. Estava posat en xifres romanes.

P.- En diuen a ca l'Olla perquè aquí hi havia un alambí, no? Aquesta casa sempre ha estat de la família?
Juanita.- Sí, sempre. El padrí era fill d’aquí i es deia Policarpo Huguet Mariné. Els qui van fer l’alambí eren més vells.
El padrí eren 5 germans. Un germà, jovenet, es va ofegar dins el cup. Un altre, que es deia Martí, va marxar. L’altre, en Sebastià, a la guerra dels Carlistes el van afosellar a l’Obiol, l’altre no m’en recordo com es deia i l’últim, en Josep, pare d’en Prudéncio i avi de l’Adela Olla i l’Eugeni, era l’hereu i és el que es va quedar a la casa pairal, on ara viu la Roser.

P.- La pedra amb el rec, que hi ha a l’entrada, què era?
A.- Era de la premsa amb què feien l’aiguardent.
J.- La basa de més enllà, que està enrajolada, l’Alfredo i jo encara ens en recordem, era molt fonda i era l’aigua dels canons que feien anar l’alambí.

P.- L’alambí, on era, als baixos?
J.- En aquestes arcades que hi ha aquí al davant, sota la casa.
M. Carme.- El que no sé què era, són aquest munt de pilars que hi ha per tot l’hort. Abans que ho comprés la Maria “Espasa”, a cal Cama també n’estava tot ple, d’aquests pilars. Ara, però, ja cauen tots. És com si hi hagués hagut un convent.
J.- Un convent? No ho crec. Ves a saber el que era. Jo ho he vist sempre igual.
M.C.- No hi ha foraster que passi pel carrer i que no entri a veure què hi ha... Quant pujaven al casal aquells “jeeps” de Salou, que anaven cap a la Mussara, sempre entraven.

P.- Hauríeu d’haver-vos posat a la porta i fer pagar entrada, no?
J.- Quasi què sí!! De La Selva també venia un pintor, parent de la Mercé de cal Vall, a pintar aquí, ja que trobava molt interessants i curiosos aquests pilars.

P.- La distribució és la mateixa?
J.- La porta per on ara s’entra cap a ca la Roser, no era al mateix lloc. Allí hi havia l’estable. Jo sempre hi passava corrents. El pare em deia, que son pare li explicava que a baix, al fons l’olla, hi havia una dona, que sortia amb una caputxa blanca.
A.- Aquesta casa, on ara som, abans era l’hort de cal Tomaso. Sembla ser que van donar l’hort a canvi de poder passar els cabirons, fer la casa més gran o poder passar els cabirons i apuntalar-los sense haver de fer una altra paret.
M.C.- Quan van vindre uns paletes de Alforja a fer obres, van veure que no hi havien fet una segona paret, que havien encastat els cabirons directament a la paret de l’entrada de ca l’Olla. Aquí es veu, que només hi ha una paret. D’aquí estant, sentíem a la tia Tomasa i el tiet Joan com enraonaven.
J.- Si t’ho mires, aquí hi ha hort, també a cal Domingo , a cal Samuel, a ca la Cirereta, a cal Cama i a cal Bruno. Ca la Tomasa queda endins. La casa i aquest tros d’hort és exacte el tros que haurien de tindre. La Tomasa sempre ho va dir, que van donar l’hort per poder passar els cabirons.
També hi havia una mina, que es va perdre, si fa no fa, quan va néixer en Xavier. La mina era al cap damunt i omplia aquestes bassetes. Abans tothom venia a buscar aigua aquí.
M.C.- Quan anàvem a costura, a ca la Pepita Julia, com que no n’hi havia aigua corrent, veníem a buscar-ne amb ferrades a la mina, per tirar-la a la comuna. Però quan va viure-hi la Sisca, no volia que la gent hi passés. D'això ja en fa 49 anys, i com que ja no era nostre, l’Alfredo va deixar d’entrar-hi per netejar-la i es va deixar córrer.
Després, al fer-se el carrer nou, es va acabar de perdre del tot. Tu ja no la pots haver vist rajar mai, però els anys que plou, a la rasa encara es veu la humitat i un rajolinet. No era una mina que hi hagués molta aigua, però sempre rajava poc o molt. Pel que servia, sobre tot, era pels veïns, que hi venien a rentar la roba.
J.- El forn era al mateix lloc on es ara. Al damunt del forn, on ara hi ha el garatge. Bé, una part, ja que la resta s’ho va endur el carrer, és on hi deixàvem els feixos de llenya i a sota sempre hi van haver els tocinos. La gent portava els feixos i els deixava aquí al carrer. Després els havíem d’entrar, ja que si estaven mullats o havia plogut, s’eixugaven millor. Tot sempre n’era ple, a l’entrada, per tot arreu...
El damunt del forn l’aprofitaven algunes veïnes, com ara l’àvia del Pep Serres, la de la Matilde Domingo i la meva, que cada dia hi baixaven a cosir. Hi tocava el sol i per sota, hi estaven calentetes.
A.- També hi havia una glorieta de pedra i a l’estiu s’asseien allí. Hi teniem tot de pedra tosca i estava ple de flors.
J.- On som ara, el que que era diferent és que on hi ha ara la finestra d’aquí el menjador, abans hi havia una porta que no es tancava ni amb clau, sinò amb dues baldes per dins i un forroll. Era l’entrada. El menjador i la cuina eren aquí al darrere, tot molt petit.

P.- I el forn, quan va començar a funcionar?
J.- El padrí, després de la guerra dels carlistes, va anar a Reus a aprendre de pastisser i llavors li van posar la pastisseria aquí. Quan va començar, tenia 23 anys.
A.- El pa el van començar a fer el 1860.
J.- El padrí, en Policarpo, es va casar i el meu pare, en Ceferino, va continuar amb la pastera.
M.C.-
(Ens fem un tip de riure però, la història ha de continuar)
J.- Primer pastaven a mà. Tenien un pastisser d’un altre poble per ajudar. El meu sogre també hi va ser. Després, l’any 1921, quan van posar la electricitat al poble, el meu pare va comprar la màquina i es va deixar de fer-ho així..
Al forn hi cremaven feixos de pi que la gent portava. Tant podia ser com a pagament del pa o de farina o perquè els els paguessin (els menys).
El pa i la farina també es pagava amb avellanes després de la collita. En aquest llibre és on el padrí ho apuntava tot.
Més tard, l’Alfredo, ja va canviar per la clofolla. Vam continuar, encara, amb en Xavier, de jovenet, ja que li agradava. Fins i tot va començar amb una mica de “reposteria”. Les últimes coques adobades van ser les del bateig de la Maria de cal Savall. L’any 1974 o 75.

P.- Tornant a la casa pairal, a part de la Francisca i el Cinto, que jo vaig conèixer, qui hi havia viscut, abans?
J.- La Maria Olla, filla de l’hereu, el Josepet Olla.
M.C.- La Francisca van comprar aquesta casa més o menys l’any 1955, abans de casar-nos l’Alfredo i jo.
J.- Quan es va morir el papa, al 1955, ja l’havien comprat.
M.C.- La Maria Olla, quan van anar a viure cap a Les Borges, o una mica després, van vendre els “interessos” a ca l’Aleix i també van vendre la casa. Ho van vendre tot.
J.- El nostre pare va anar a les Borges per veure de quedar-nos-la nosaltres, però van dir que no, que ja havien donat paraula amb a Cal Cinto. El pare li hauria agradat que no sortís de la família i poder tancar la porta allà, al carrer.

P.- I la Roser i en Joan Josep, quin any hi van vindre, aquí?
M.C.- No ho se ben bé. El nen del Xavier, quan va començar a pujar devia tenir uns 6 o 7 anys. Ara en té 17, doncs, compta... 10 anys ja els deu fer.
J.- Primer s’hi van posar tal qual, després van fer la façana i per últim, obres per dins.

P.- De fotografia antiga, que en teniu cap, de l’hort i de la casa?
M.C.- Doncs no, la veritat. Les que podem tenir, eren del Xavier quan era petit, però llavors hi vam fer aquí al davant una granja de pollastres, perquè en aquella època ens van convèncer de que havia de ser el negoci del segle i vam cobrir tot l’hort. Va resultar ser una gran rucada, i a les fotos no es veu res.
J.- Jo, em sembla que en tinc una de quan tenia 6 o 7 anys. Però, no es veu gaire cosa.

Apago la gravadora. Hem parlat de tot, el temps ha passat volant i s’ha fet fosc. Ens acomiadem i surto a l’hort i per aquell túnel mig fosc, que tantes vegades, de petita, havia recorregut per anar a buscar el pa i poder-me menjar la torna.